“Parlar amb els Morts” al Museu de Ca n’Oliver

photo-28-10-16-20-42-09

CATALÀ//CASTELLANO: 

CATALÀ:

El passat 28 d’octubre, el Gremi de l’Art va tenir ocasió de participar, juntament amb el programa de ràdio Encrucijada Pagana, en el cicle d’activitats organitzades pel Museu de Ca n’Oliver (Cerdanyola del Vallès) entorn a l’exposició “La fi es el principi: Pràctiques funeràries a la Catalunya prehistòrica”. L’activitat “Parlar amb els morts”, va realitzar un recorregut a través de diferents objectes, per il·lustrar la història del contacte i convivència amb els difunts. Així, els visitants van trobar un espai organitzat en tres àmbits: un primer dedicat a la tradició i els costums, un segon a la màgia i necromància i el darrer a l’espiritisme i altres intents contemporanis de comunicació amb l’altre món.

En el primer apartat van trobar una taula parada amb les menges típiques d’aquestes dates; fruits secs i panellets, també un rosari, un càntir, espelmes i una llàntia que ens van servir per parlar de les tradicions pròpies de l’època més fosca de l’any (de finals de tardor a inicis de primavera), en gran mesura compartides per tot l’àmbit europeu i part d’Amèrica. Aquestes tradicions, sota diferents noms i aparences, continuen vives en l’actualitat. Les diades de Tots Sants i Fidels difunts van ser instaurades a inicis de novembre per influència de l’abat de Cluny, qui escollí aquesta data en un intent de cristianitzar els antics cerimonials celtes de cap d’any. Tanmateix, a més dels elements que trobem en el substrat cèltic, tals com les llànties de nap o carabassa, moltes de les costums que observem en les tradicions de Tots Sants, deriven de les pràctiques romanes de culte als avantpassats, com ara l’ofrena de ciris i flors, i especialment la de castanyes, fruits secs i llegums, aliments vinculats amb el món dels difunts. Però aquests no són els únics vegetals vinculats amb els difunts, de manera que vam veure com al llarg del temps el teix, el saüc, el xiprer o el julivert s’havien relacionat amb el món funerari.

photo-28-10-16-20-41-57-2En relació als mites i llegendes, trobem que tant a l’àmbit nòrdic com al mediterrani, al llarg de tota l’època fosca trobem la creença de que les ànimes descarnades i esperits (ja siguin difunts, entitats feèriques, bruixes o sants) viatgen pels cels en les llargues nits i visiten els vius, de vegades atorgant béns, i d’altres castigant les maldats comeses. Una de les formes més conegudes, a la península d’aquest seguici d’ànimes es la Santa Companya, tanmateix, a la nostra terra tenim la llegenda del Compte Arnau, condemnat a vagar eternament a causa de l’incompliment d’un pacte amb els seus treballadors (versions més romàntiques de la llegenda l’acusen d’amors il·lícits amb una religiosa). Aquesta creença en el retorn dels descarnats, tant dels benefactors com dels malfactors ens donà peu a parlar del paranys d’esperit, dissenyats per atrapar o dissuadir els esperits perillosos, i de les anomenades “cases d’ànima”, creades per convidar i acollir les ànimes dels difunts estimats a la pròpia llar.

En el segon àmbit vam veure com, des del món antic, es documenten intents de contactar amb els difunts, ja no els avantpassats, sinó personatges que en vida havien estat savis, o vidents, per tal d’interrogar-los sobre l’avenir d’alguna situació difícil. Així, al món hebreu ens queda la història de la bruixa d’Endor qui, a petició del rei Saúl, invoca l’esperit del profeta Samuel (Primer llibre de Samuel segles VI-VII a.n.e.). Al món clàssic trobem, a la Farsalia de Lucà (s.I), la història d’Erichtho, consultada pel fill de Pompeu la nit abans de la batalla de Farsalia. Erichtho, una dona que viu a la necròpolis, reanima un cadàver per tal de que l’esperit del difunt li desvetlli el resultat de la batalla. A la Edda Poètica (s.XIII) trobem la Völuspà, en la que Odín aixeca una vident morta i aquesta li relata l’inici i la fi del món. Aquests casos ajuden a consolidar una sèrie d’elements que es repetiran en el món esotèric com a fonaments de la pràctica necromàntica: els sacrificis, les ofrenes, etc.

photo-30-10-16-8-52-03
Els membres del Gremi de l’Art en un moment de l’activitat.

A l’edat mitjana es produeix un canvi en les mentalitats que va afectar directament a la consideració en que es tenia el contacte amb els difunts. La necromància comença a associar-se a partir del segle VI amb la obscuritat i acaba prenent el nom, erroni, de nigromància o “màgia negra”, reemplaçat per John de Salisbury, bisbe de Chartres, al segle XI.  A l’alta edat mitjana totes les formes de bruixeria es consideraven un engany o una il·lusió del dimoni, que no podia tenir més poder que el déu cristià. Amb l’arribada del món modern, es torna a creure oficialment en el poder del diable, i en la necessitat de combatre’l. Això dóna peu, d’una banda, al sorgiment de l’estudi i catalogació dels diables, o demonologia i, d’altra, a l’inici de les persecucions en massa contra les bruixes. De retruc, la relació amb els difunts passa a considerar-se una heretgia malèfica, ja que es considera que en realitat el mag o bruixot no pren contacte amb els morts sinó amb dimonis fent-se passar per esperits de difunts atrets per la sang dels sacrificis.

Fins aquí, veiem que el contacte amb els morts té una finalitat predictiva, que continuarà en el món modern i contemporani. Així, al costat de rituals més complexos, hi haurà un desenvolupament de la vidència a través dels pous d’aigua, els miralls negres o les boles de vidre que serviran de “pantalla” per tal que els esperits contestin les nostres preguntes a través de les imatges o símbols que hi veiem. Tanmateix, la màgia amb difunts té una part operativa, més lligada al món material. Sabem que a Barcelona mateix els cossos dels ajusticiats eren venuts a trossos per a la confecció d’amulets, i que la tinença d’ossos de mort a casa es considerava propiciatòria.

photo-31-10-16-11-04-04Amb el decurs del temps les formes de la màgia es compliquen. Des del senzill ritual descrit a l’Odissea (segle VIII a.n.e.), en el que els soldats fan un sacrifici a l’Inframón, i lluiten amb les ombres que en sorgeixen per tal de trobar el buscat Tirèsies, fins al ritus proposat per Eliphas Lévi (segle XIX), que implica setmanes de dedicació física i mental, a les que s’afegeixen una sèrie de materials i fórmules. Val a dir que aquest autor, intenta recuperar una perspectiva positiva sobre el contacte amb els difunts, establint una diferenciació entre la necromància “fosca” i necromància “de la llum”, anticipant una nova permissivitat en aquest terreny. Així, a finals del segle XIX, sorgeix l’espiritisme, arran de la publicació del Llibre dels Esperits d’Alan Kardek, un estudiós que compilà els materials proporcionats per diferents grups de mèdiums. L’espiritisme era un religió que considerava que els morts eren entitats amb les que es podia contactar per tal d’obtenir informació sobre “l’altre món”. Després de la I guerra mundial, i el trasbals social provocat per una mortalitat no coneguda abans en la història, l’espiritisme experimentà una gran acceptació i creixement. Tanmateix, al costat dels seguidors de la doctrina espírita, van augmentar també els fraus, especialment els que cercaven un rendiment econòmic.  Aquesta nova popularització del contacte amb els difunts va donar peu a l’aparició d’un instrumental específic. Un bon exemple són les “taules ouija”, patentades i comercialitzades com un joc de taula als Estats Units l’any 1890, tot i que ja existien “taules parlants” amb anterioritat. La tecnologia acompanya també els nostres intents de contactar amb els difunts, cap al 1860 es comencen a comercialitzar fotografies d’esperits i, un segle després, es documenta la primera psicofonia de la història, i aquesta relació continuarà amb senyals de ràdio i televisió, enregistraments de vídeo i ordinador adoptant el nom de transcomunicació instrumental.

Des del Gremi de l’Art volem agrair al Museu de Ca N’Oliver la disposició a l’hora de parlar amb respecte d’aquests temes, tan sovint marginats al sensacionalisme, així  com la presència i l’interès de tots els assistents a l’activitat.


 CASTELLANO:

El pasado 28 de octubre, el Gremi de l’Art tuvo ocasión de participar, junto con el programa de radio Encrucijada Pagana, en el ciclo de actividades entorno a la exposición “La fi es el principi. Prácticas funerarias en la Cataluña prehistórica”, actualmente exhibida en el Museu de Ca n’Oliver (Cerdanyola del Vallès). La actividad “Hablar con los muertos”, realizó un recorrido a través de diferentes objetos, con el fin de ilustrar la historia del contacto y convivencia con los difuntos. Los asistentes encontraron un espacio organizado en tres ámbitos: un primero dedicado a la tradición y costumbres, un segundo a la magia y la necromancia y, por último, uno dedicado al espiritismo y otros intentos contemporáneos de comunicación con el otro mundo.

photo-28-10-16-23-45-25-1

En el primer apartado, una mesa dispuesta con los alimentos típicos de estas fechas, frutos secos y “panellets”, un rosario, un cántaro, velas y una lucerna nos sirvieron para hablar de las tradiciones propias de la época más oscura del año, en gran medida compartidas por todo el ámbito europeo, e incluso fueron llevadas a América. Bajo diferentes formas y nombres, estas tradiciones continúan vivas en la actualidad. Los días de Todos los Santos y Fieles Difuntos fueron instaurados a inicios de noviembre por influencia del abad de Cluny, quien escogió esta fecha en un intento de cristianizar los antiguos ceremoniales celtas de fin de año. A pesar de ello, además de los elementos que encontramos en el sustrato céltico, tales como las lámparas de nabo o calabaza, muchas de las costumbres que observamos en las tradiciones de Todos los Santos derivan de las prácticas romanas de culto a los antepasados como las ofrendas de cirios y flores y, especialmente, la de castañas, frutos secos y legumbres, alimentos vinculados al mundo de los difuntos. Pero estos no son los únicos vegetales vinculados con los muertos, también tuvimos ocasión de ver cómo, a lo largo de los siglos, el tejo, el sauco, el ciprés o el perejil se han relacionado con el mundo funerario.

photo-31-10-16-11-03-23En relación a los mitos y leyendas, encontramos que, tanto en el ámbito nórdico como en el mediterráneo, a lo largo de toda la época oscura se documenta la creencia de que las almas descarnadas y espíritus (ya sean difuntos, entidades feéricas, brujas o santos) viajan por los cielos en las largas noches y visitan a los vivos; unas veces repartiendo dones y otras castigando las maldades cometidas. Una de las formas más conocidas, en la península, de este cortejo de almas es la Santa Compaña, no obstante, en nuestras tierras tenemos la leyenda del Conde Arnau, condenado a vagar eternamente a causa del incumplimiento de un pacto con sus trabajadores (versiones más románticas dela leyenda lo acusan de amores ilícitos con una religiosa). Esta creencia en el retorno de los descarnados, tanto de los benefactores como de los maléficos nos dio pie a hablar de las trampas de espíritu, diseñadas para atrapar o disuadir a los espíritus peligrosos, así como de las llamadas “casas de ánima”, creadas para invitar y acoger las almas de los difuntos amados en el propio hogar.

En el segundo ámbito, vimos cómo, desde la antigüedad, se documentan intentos de contactar con los difuntos, ya no los antepasados, sino difuntos que en vida habían sido sabios, o videntes, con el fin de interrogarlos sobre el devenir de alguna situación difícil. Así, en el mundo hebreo nos queda la historia de la bruja de Endor quien, a petición del rey Saúl, invoca al espíritu del profeta Samuel (Primer libro de Samuel siglos VI-VII a.n.e.). En el mundo clásico encontramos, en la Farsalia de Lucano (siglo I), la historia de Erichtho, consultada por el hijo de Pompeyo la noche antes de la batalla de  Farsalia. Erichtho, una mujer que vive en la necrópolis, reanima un cadáver con el fin de que el espíritu del muerto revele el resultado de esta batalla. Mientras que, en la Edda Poètica (siglo XIII) encontramos la Völuspà, en la que Odín reanima a una vidente difunta y ésta le relata el inicio y el fin del mundo. Estos casos ayudan a consolidar una seria de elementos que se repetirán en el mundo esotérico como fundamentos de la práctica necromántica: los sacrificios, las ofrendas, etc.

En la edad media se produce un cambio de mentalidad que afecta directamente la consideración que se tenía del contacto con los difuntos. La necromancia empieza a asociarse, a partir del siglo VI, con la oscuridad y acaba tomando el nombre, erróneo, de nigromancia o “magia negra”, reemplazado por John de Salisbury, obispo de Chartres, en el siglo XI.  En la alta edad media todas las formas de brujería eran consideradas un engaño o una ilusión provocada por el demonio, que no podía superar en poder al dios cristiano. Con la llegada del mundo moderno, sin embargo, se vuelve a creer oficialmente en el poder del diablo y en la necesidad de combatirlo. Esto dio lugar, por un lado, al surgimiento del estudio y catalogación de los demonios, o demonología, y por otro al inicio de las persecuciones en masa contra la brujería. La relación con los difuntos pasa a considerarse una herejía maléfica, ya que se cree que en realidad el mago o brujo no contacta con los muertos sino con demonios que se hacen pasar por espíritus de difuntos atraídos por la sangre de los sacrificios.

photo-29-10-16-12-09-17Hasta aquí, vemos que el contacto con los muertos tiene principalmente una finalidad predictiva, que continuará en el mundo moderno y contemporáneo. Así, al lado de rituales más complejos, habrá un desarrollo de la videncia a través de pozos de agua, los espejos negros o las bolas de cristal, que servirán de “pantalla” para que los espíritus respondan a nuestras preguntas a través de las imágenes o símbolos que veamos en ella. A pesar de esto, la magia con muertos tiene también una parte operativa, más atada al mundo material. Se sabe que, en Barcelona, sin ir más lejos, los cuerpos de los ajusticiados eran vendidos en pedazos para la confección de amuletos, y que tener huesos de muerto en casa se consideraba un elemento propiciatorio.

Con el transcurso del tiempo las formas de magia se complican. Desde el sencillo ritual descrito en la Odisea (siglo VIII a.n.e.), en el que los soldados realizan un sacrificio al Inframundo y luchan después con las sombras que van surgiendo con el fin de encontrar al buscado Tiresias, hasta el rito propuesto Eliphas Lévi (siglo XIX), que implica semanas de preparación física y mental, a les que se añaden una serie de materiales y fórmulas más complicadas aún. Hay que decir que Lévi intentó recuperar una perspectiva positiva sobre el contacto con los difuntos, estableciendo una diferenciación entre la necromancia “oscura” y la necromancia “de la luz”, anticipando una nueva permisividad en este terreno. A finales del segle XIX, surge el espiritismo, a raíz de la publicación del Libro de los espíritus de Alan Kardek, un estudioso que compiló una gran cantidad de materiales proporcionados por diferentes grupos de médiums, hallando ciertas coherencias entre ellos. El espiritismo era una religión que consideraba que los muertos eran entidades con las que se podía contactar con el fin de obtener información sobre “el otro mundo”.

Después de la I guerra mundial, y el impacto social provocado por una mortalidad nunca antes conocida en la historia, el espiritismo experimentó una gran aceptación y crecimiento. Sin embargo, junto a los seguidores de la doctrina espírita, aumentaron también los fraudes, especialmente aquellos que buscaban un rendimiento económico. Esta nueva popularización del contacto con los difuntos dio pie a la aparición de un instrumental específico. Un buen ejemplo de ello son las “tablas ouija”, patentadas y comercializadas como un juego de mesa en Estados Unidos desde 1890, a pesar de que ya habían existido “tablas parlantes” con anterioridad. La tecnología acompaña también nuestros intentos de contactar con los difuntos; hacia 1860 se empiezan a comercializar supuestas fotografías de espíritus y, un siglo después, se documenta la primera psicofonía de la historia. Esta relación continuará con las señales de radio y televisión, las grabaciones de video e incluso los primeros ordenadores domésticos, adoptando el nombre de transcomunicación instrumental.

Des del Gremi de l’Art queremos agradecer al Museu de Ca N’Oliver la disposición a la hora de hablar sobre estos temas, tan a menudo marginados al sensacionalismo, así como la presencia y el interés de todos los asistentes a esta actividad.

Anuncios

Un comentario en ““Parlar amb els Morts” al Museu de Ca n’Oliver

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s