Una valoració d’Austin Osman Spare en la Bruixeria / Una valoración de Austin Osman Spare en la Brujería / An Appreciation of Austin Osman Spare in the path of Witchcraft

CATALÀ / CASTELLANO / ENGLISH:

CATALÀ

aos young
El jove Austin Osman Spare pintant

La Bruixeria que avui dia s’anomena “tradicional” (per a diferenciar-la d’altres corrents) té fama de ser un camí monolític, on la única mirada possible es fa cap enrere, enaltint una herència històrica sovint romantitzada o simplificada, vista amb la mateixa mirada paternalista amb què mirem cap al passat. Aquesta herència sembla afirmar de forma inequívoca que la Bruixeria és un fenomen que només depèn del territori, en què el pilar principal és tractar amb els esperits que habiten l’entorn d’una forma unidireccional, reverencial, sovint deduint que el practicant és un ésser imperfecte o incomplet.

Aquesta forma de relacionar-nos amb l’entorn es deu a una visió més religiosa que mistèrica, una visió tan antiga com la nostra humanitat, però que posteriorment s’ha anat deformant fins a punts insospitables, convertint l’actitud devocional cap a l’entorn divinitzat en una miríada de camins religiosos i espirituals.

Però quan limitem la visió del món i la praxi que trobem en el camí de la Bruixeria a una experiència devocional, passem per alt una via que, tot i no ésser esmentada als llibres d’història o antropologia, és en realitat contenidora de tota la herència màgica que conforma aquest camí. Obviem una creença o ensenyança antiga que ens diu que l’individu és el contenidor de l’absolut i, per tant, poseedor de tot poder imaginable, fent-lo complert i potencialment “perfecte”. Aquest tipus de pensament no es contradiu en cap punt amb les idees de l’animisme o altres creences religioses, però, evidentment, comporta un canvi de mentalitat que sacseja la base de la nostra percepció dels límits entre l’entorn (el territori, el llegat, els esperits) i de nosaltres mateixos, destruint-los irremeiablement. Aquest canvi de percepció sovint és vist com a heterodox en la majoria de religions i estructures dogmàtiques, ja que s’escapa d’allò acceptat i atorga gran poder i responsabilitat a l’individu.

Aquesta dicotomia ha sigut sovint simplificada sota els termes dels camins de la mà dreta i els camins de la mà esquerra, tal com es consolidà en les teories d’Helena Blavatsky, afirmant que dins de tots nosaltres i en l’univers hi ha una pugna intensa entre la devoció moralment acceptada i la mística heterodoxa; i que l’equilibri en què ens movem és lleu i fràgil. Però la màgia i la Bruixeria no entenen de categoritzacions. Per a la majoria de practicants, tot i que sovint ens resulti més còmode i fàcil és assumir una actitud devocional i religiosa cap a l’exterior, hem sentit o sentim una pulsió del “jo”, desdibuixat i il·limitat, que, si només actua de forma religiosa o devocional, queda insatisfet, conscient de que hi ha una necessitat que cal adreçar. Cada cop que limitem el camí de Bruixeria nodrint-lo únicament del llegat històric amb un punt de vista purament reconstruccionista, notem la manca de quelcom sagrat o ocult.

a4eda5b37aa142695ed55a7773b75ef2.jpg
“Ascension of the ego from ecstasy to ecstasy”, publicat dins del The Book of Pleasure (1913)

Qui sembla que va trobar les respostes i entengué l’absència de límits de la màgia (i la Bruixeria) fou Austin Osman Spare, nascut a Londres l’any 1886, qui podria ser definit, com sàviament apunta Alan Moore, com “el mag més important del segle XX”. Tot i que fou reconegut en l’àmbit de la cultura general com un artista pictòric, Spare va desenvolupar una visió pròpia i mistèrica del paper del mag i el bruixot, desdibuixant o, simplement, ignorant, tota barrera possible que separés el practicant i el seu entorn, fins a comprendre l’incomprensible. I, sota la seva virtut artística incontestable, ho presentà al món, per a que fos refusat i ignorat durant dècades.

Spare begué de multitud de fonts de coneixement, i, indubtablement les dues facetes que el conformaven, la màgia i l’art, interactuaven en el seu imaginari i el seu camí vital. Sovint s’ha reduït l’aportació d’Spare a la màgia a la seva teoria dels sigils i l’alfabet del desig, però aquestes dues eines són només grans de sorra dins la muntanya del seu geni. Spare importà les il·luminacions rebudes en el somni a la seva vigília, i les plasmà a l’art pictòric, fent-nos partícips de secrets i misteris que, tot i no especificar a què podrien referir-se, apel·len a visions que molts practicants de Bruixeria han tingut mentre avançaven en el camí. Ell va ser el primer autor en re-visitar el somni com el camí veritable de l’aplec bruixat, i fou ser el primer que el practicà de forma màgica, concloent que l’aplec bruixat, era “l’assimilació concentrada de la consecució il·limitada de desitjos”, i la Bruixeria i fetilleria eren “actes deliberats per a causar metamorfosis”. Aquest fet, que podria semblar insignificant, és un dels pilars de molts grups i camins de Bruixeria actuals, d’entre els quals destaca el Cultus Sabbati, iniciat per Andrew Chumbley a finals del segle XX., i gran deudor en imagineria, conceptes, i tècniquess, a allò re-descobert i entès per Spare.

És cert que AOS va escriure llibres i articles diversos, però, de la mateixa forma que succeí posteriorment amb Chumbley, Spare va esdevenir un egregor i una inspiració per sí mateix, i, a través del seu art i la història de la seva vida, ens obrí portes a un món de vies il·limitades. Spare no feia diferències entre la vida, la màgia, i l’art, i les percebia com una confluència de tradicions, energies, i llegats, però lluny de prendre partit o descartar alguna de les seves vessants o màscares, entenia la cohesió que hi havia entre totes. Al cap i a la fi, totes les seves afirmacions es veien recolzades per una profunda experiència i implicació, la qual cosa el portà a re-escriure de forma irrepetible el llegat artístic i màgic universal.

Perquè, quan parlem de Bruixeria, sovint deixem de banda el treball personal màgic, “màgic” amb majúscules, més enllà de la fetilleria pragmàtica per a la solució de problemes del nostre dia a dia, o de la paulatina comprensió de la nostra naturalesa d’una forma similar a la teràpia personal. El treball màgic que ens porta a la celebració i assumpció de la nostra divinitat implícita, de la decadència i grandesa de la nostra pròpia essència, tal com suposadament succeïa en els misteris de l’antiguitat. I Spare va intentar esbossar un mètode per reconciliar l’individu amb la seva essència divina absoluta, per a que a través de la màgia operativa, l’individu aconseguís esdevenir l’origen i final de tot l’univers.

death posture
“The Death Posture”

Tot i que la transcendència espiritual de què el mag ens parla és vista pels filòsofs i savis antics i moderns com quelcom naturalment incognoscible i inabastable per a l’ésser humà, sembla que Spare no es deixà vèncer, i argumentà que podem arribar a la il·luminació, coneixent així la nostra pròpia divinitat (que ell anomenà KIA). Spare avisa que no estem condemnats a la ignorància, però que per a poder conèixer la totalitat de qui som i què ens habita, hem de prendre partit. Als seus textos principals, Spare afirma que els nostres desitjos, creences, i la nostra voluntat és manifesten amb un principi propi, que Spare anomena ZOS. Tots aquests factors són definits com límits de la nostra essència, i només a partir del trencament del tabú, de la deformació de la moral personal, i anant més enllà de tota ortodoxa, podem arribar a comprendre i conèixer el KIA. Aquesta teoria podria ésser vista com una simple relectura dualista o neoplatònica, però Spare postula que no es tracta de dues vessants irreconciliables, i esbossa un mètode per arribar a la unió d’oposats.

A partir de la revisió d’experiències de trànsit arcaiques, mètodes extàtics d’il·luminació i misticisme, i la destrucció sistemàtica de tot límit moral o polític, AOS aconseguí veure més enllà i redefinir la màgia, tot i que les seves conclusions no fossin apreciades immediatament. Entenguem que Spare era coetani a Aleister Crowley (figura que també es podria merèixer un article ben diferent per a si mateix), i que aquest el reclutà per a l’ordre A.:.A, un grup de practicants de màgia cerimonial que bevia de doctrines de Thelema apreses per Crowley a la Golden Dawn. Però Spare durà ben poc a les files de l’A.:.A; va concloure, després de l’experiència, que la màgia cerimonial, així com tot ritus estipulat i tot dogma de fe, era buit i innecessari. Al cap i a la fi, Spare no només va transmetre ensenyances amb el seu art i textos, sinó també amb les seves decisions vitals.

El treball i la vida d’Spare se succeïen en la frontera que separa el ZOS del KIA, el conscient de l’inconscient, la disciplina fèrria i l’excés orgiàstic dels sentits, i en la seva grandesa eliminava, com en els treballs reals de Bruixeria, tota diferenciació. Això era sense dubte quelcom innovador, però antic al mateix temps. Amb la valentia i passió que defineix als artistes trencadors, Spare adaptà allò que només podem imaginar i ho convertí en quelcom tangible i visual, capaç d’evocar allò que només roman ocult en el somni veritable.

Per a aquells que vulgueu introduir-vos en les aplicacions màgiques de la teoria sigilítica i les formes d’evocació creades per Spare, us esperem el proper 19 de maig a la Jornada de Bruixeria del Gremi de l’Art, que tindrà lloc a Barcelona.


 

CASTELLANO:

dibuix automatic aos
Dibujo automático de AOS

La Brujería que hoy en día se llama “tradicional” (para diferenciarla de otras corrientes) tiene fama de ser un camino monolítico, donde la única mirada posible se hace hacia atrás, para ensalzar una herencia histórica a menudo romantizada o simplificada, vista con la misma mirada paternalista con que miramos hacia el pasado. Esta herencia parece afirmar de forma inequívoca que la Brujería es un fenómeno que sólo depende del territorio, y en la que el pilar principal es el trato con los espíritus que habitan el entorno de una forma unidireccional y reverencial, a menudo deduciendo de ello que el practicante es un ser imperfecto o incompleto.

Esta forma de relacionarnos con el entorno se debe a una visión más religiosa que mistérica que posteriormente se ha ido deformando hasta llegar a puntos insospechados, para convertir la actitud devocional hacia la entorno divinizado en una miríada de caminos religiosos y espirituales.

Pero cuando limitamos la visión del mundo y la praxis que encontramos en el camino de la Brujería a una experiencia devocional, pasamos por alto una vía que, a pesar de no ser mencionada en los libros de historia o antropología, es en realidad contenedora de toda la herencia mágica que conforma este camino. Obviamos una creencia o enseñanza antigua que nos dice que el individuo es el contenedor del absoluto, y por tanto, poseedor de todo poder imaginable, haciéndolo completo y potencialmente “perfecto”. Este tipo de pensamiento no se contradice en ningún punto con las ideas del animismo u otras creencias religiosas, pero, evidentemente, conlleva un cambio de mentalidad que sacude la base de nuestra percepción de los límites entre el entorno (el territorio, el legado, los espíritus) y de nosotros mismos, destruyéndolos irremediablemente. Este cambio de percepción es visto como heterodoxo en la mayoría de religiones y estructuras dogmáticas, ya que se escapa de lo aceptado y otorga gran poder y responsabilidad al individuo.

Esta dicotomía ha sido simplificada bajo los términos de los caminos de la mano derecha y los caminos de la mano izquierda, tal como se consolidó en las teorías de Helena Blavatsky, afirmando que hay una pugna intensa entre el poder personal y el entorno, entre la devoción moralmente aceptada y la mística heterodoxa; y que el equilibrio en el que nos movemos es leve y frágil. Pero la magia y la Brujería no entienden de categorizaciones. Para la mayoría de practicantes, aunque a menudo nos resulte más cómodo y fácil es asumir una actitud devocional y religiosa hacia el exterior, hemos sentido alguna vez una pulsión del “yo”, desdibujado e ilimitado, que, cuando solamente actúa de forma religiosa o devocional, queda insatisfecho, consciente de que hay una necesidad que debe satisfacer. Cada vez que limitamos el camino de Brujería nutriéndolo únicamente del legado histórico con un punto de vista puramente reconstruccionista, notamos la ausencia de algo sagrado o oculto.

forces of the sigils.jpg
“Forces of the Sigils”

Quien parece que encontró las respuestas y entendió la ausencia de límites de la magia y la Brujería fue Austin Osman Spare, nacido en Londres el año 1886, quien podría ser definido, como sabiamente apunta Alan Moore, como “el mago más importante del siglo XX “. Aunque fue reconocido en el ámbito de la cultura general como un artista pictórico, Spare desarrolló una visión propia y mistérica del papel del mago y el brujo, desdibujando o, simplemente, ignorando, toda barrera posible que separara el practicante y su entorno, hasta comprender lo incomprensible. Y, bajo su virtud artística incontestable, lo presentó al mundo, para que fuera rechazado e ignorado durante décadas.

Spare bebió de multitud de fuentes de conocimiento, e, indudablemente las dos facetas que lo conformaban, la magia y el arte, interactuaban en su imaginario y su camino vital. A menudo se ha reducido la aportación de Spare a la magia a su teoría de los sigilos y el alfabeto del deseo, pero estas dos herramientas son sólo granos de arena en la montaña de su genio. Spare importó las iluminaciones recibidas en el Sueño a la Vigilia y las plasmó en el arte pictórico, haciéndonos partícipes de secretos y misterios que, a pesar de no especificar a qué podrían referirse, apelan a visiones que muchos practicantes de Brujería han tenido mientras avanzaban en el camino. Él fue el primer autor en re-visitar el sueño como el camino verdadero del Sabbat, y fue el primero que lo practicó de forma mágica, concluyendo que esa reunión brujeril era “la asimilación concentrada de la consecución ilimitada de deseos”, y la Brujería y hechicería no eran sino eran “actos deliberados para causar metamorfosis”. Este hecho, que podría parecer insignificante, es uno de los pilares de muchos grupos y caminos de Brujería actuales, de entre los que destaca el Cultus Sabbati, iniciado por Andrew Chumbley a finales del siglo XX, y gran deudor en imaginería, conceptos, y técnicas, a lo re-descubierto y comprendido por Spare.

Es cierto que el mago que nos ocupa escribió libros y artículos diversos, pero, de la misma forma que sucedió posteriormente con Chumbley, Spare se convirtió en un égregor y una inspiración por sí solo, y, a través de su arte y la historia de su vida, nos abrió puertas a un mundo de vías ilimitadas. Spare no hacía diferenciaciones entre la vida, la magia, y el arte, y las percibía como una confluencia de tradiciones, energías, y legados, pero lejos de tomar partido o descartar alguna de sus vertientes o máscaras, entendía la cohesión que había entre todas. Al fin y al cabo, todas sus afirmaciones se veían apoyadas por una profunda experiencia e implicación, lo que lo llevó a re-escribir de forma irrepetible el legado artístico y mágico universal.

Porque, cuando hablamos de Brujería, a menudo dejamos de lado el trabajo personal mágico, “mágico” con mayúsculas, más allá de la hechicería pragmática para la solución de problemas de nuestro día a día, o de la paulatina comprensión de nuestra naturaleza de una forma similar a la terapia personal. El trabajo mágico que nos lleva a la celebración y asunción de nuestra divinidad implícita, de la decadencia y grandeza de nuestra propia esencia, tal como supuestamente sucedía en los misterios de la antigüedad. Y Spare intentó esbozar un método para reconciliar el individuo con su esencia divina absoluta, para que a través de la magia operativa, el individuo lograra convertirse en el origen y final de todo el universo.

the self in ecstasy
“The Self in Ecstasy”

Aunque la trascendencia espiritual de la que el mago nos habla es vista por los filósofos y sabios antiguos y modernos como algo naturalmente incognoscible e inalcanzable para el ser humano, parece que Spare no se dejó vencer, y argumentó que podemos llegar a la iluminación, conociendo así nuestra propia divinidad (que él llamó KIA). Spare avisa que no estamos condenados a la ignorancia, pero que para poder conocer la totalidad de quienes somos y aquello que nos habita, tenemos que tomar partido. En sus textos principales, Spare afirma que nuestros deseos, creencias, y nuestra voluntad se manifiestan con un principio propio, que Spare llama ZOS. Todos estos factores son definidos como límites de nuestra esencia, y sólo a partir de la ruptura con el tabú, de la deformación de la moral personal, y yendo más allá de toda ortodoxia, podemos llegar a comprender y conocer el KIA. Esta teoría podría ser vista como una simple relectura dualista o neoplatónica, pero Spare postula que no se trata de dos vertientes irreconciliables, y esboza un método para llegar a la unión de opuestos.

A partir de la revisión de experiencias de tránsito arcaicas, métodos extáticos de iluminación y misticismo, y la destrucción sistemática de todo límite moral o político, AOS consiguió ver más allá y redefinir la magia, aunque sus conclusiones no fueran apreciadas inmediatamente. Entendamos que Spare era coetáneo a Aleister Crowley (figura que también se podría merecer un artículo muy diferente para sí mismo), y que éste lo reclutó para el orden A.:.A, un grupo de practicantes de magia ceremonial que bebía de doctrinas de Thelema aprendidas por Crowley en la Golden Dawn. Pero Spare duró bien poco en las filas de la A.:. A; él concluyó, después de la experiencia, que la magia ceremonial, así como todo rito estipulado y todo dogma de fe, era vacío e innecesario. Al fin y al cabo, Spare no sólo transmitió enseñanzas con su arte y textos, sino también con sus decisiones vitales.

El trabajo y la vida de Spare se sucedían en la frontera que separa el ZOS del KIA, el consciente del inconsciente, la disciplina férrea y el exceso orgiástico de los sentidos, y en su grandeza eliminaba, como en los trabajos reales de Brujería, toda diferenciación o límite. Esto era sin duda algo innovador, pero antiguo al mismo tiempo. Con la valentía y pasión que define a los artistas rompedores, Spare adaptó lo que sólo podemos imaginar y lo convirtió en algo tangible y visual, capaz de evocar lo que sólo permanece oculto en el sueño verdadero.

Para aquellos que quieran introducirse en las aplicaciones mágicas de la teoría sigilítica y las formas de evocación creadas por Spare, os esperamos el próximo 19 de mayo en la Jornada de Brujería del Gremi de l’Art, que tendrá lugar en Barcelona.


 

ENGLISH:

60f8d6f07f82e497b6b8dc2823b569ec
“Fire Demon” by AOS

The strand of Witchcraft that we classify today as “traditional” (mainly to distinguish it from other currents) is reputed to be somewhat monolithic, and the only possible look to be made is backwards, extolling a historical heritage often romanticized or simplified, observed with the same paternalistic look with which we observe our historical past. This heritage seems to state unequivocally that Witchcraft is a phenomenon that only depends on the land, a path whose main pillar is dealing with the spirits that inhabit the environment in a unidirectional and reverential way, often inferring that the Practitioner is an imperfect or incomplete being. This way of relating the practitioner to his/her environment is more religious than mysteric, and it has subsequently been deformed until it has reached unexpected level, converting devotional attitudes towards the divinized environment into a myriad of religious and spiritual paths.

But when we reduce the visions and praxis that we find along the path of Witchcraft to a devotional experience, we overlook a crucial part of the path that, despite not being mentioned in history or anthropology books, is actually a container for the entire magical heritage that actually conforms Witchcraft. We ignore an ancient belief or teaching that tells us that the individual is the container of the absolute, and therefore, possessor of all imaginable power, making it complete and potentially “perfect”. This type of thinking does not contradict the ideas of animism or other religious beliefs at any point, but, obviously, it also entails the need for a change of mentality that would eventually shake the basis of our perception and the limits between the environment (the territory, the legacy, the spirits) and us, destroying them without remedy. This change of perception is seen as unorthodox in most religions and dogmatic structures, since it challenges that which is accepted and gives great power and responsibility to the individual.

This dichotomy has been simplified under the terms of the right hand and left hand path, as it was consolidated in the theories by Helena Blavatsky, in which she claimed that there is an intense struggle between personal power and the environment, between the morally accepted devotion and heterodox mysticism; and that the balance in which we move is light and fragile. But magic and Witchcraft do not care about categorizations. For most practitioners, although it may often be more comfortable and easier for us to assume a religious and devotional attitude towards the outside world, we all may have felt, at times, an impulse of the unlimited “I” which, when following the path in a religious or devotional approach, ends up feeling strongly dissatisfied, aware that there is a need that still has to be addressed. Each time we limit the path of Witchcraft nourishing it solely with the historical legacy of a purely reconstructive point of view, we notice the absence of something sacred that lies hidden somewhere.

40dcc16732eccf98d1d8cbc7913ea57b
“The Vampires are Coming”

Who seems to have found the answers and perhaps understood the absence of limits of magic and Witchcraft was Austin Osman Spare, born in London in 1886, who could be defined, as Alan Moore wisely pointed out, as “the most important magician of the 20th century”. Although he was recognized in the field of general culture as a painter, Spare developed his own mysteric vision of the role of the magician and sorcerer, blurring or simply ignoring any possible barrier that separated the practitioner and his environment, until he understood the incomprehensible. And under his undeniable artistic virtue, he presented it to the world, to be rejected and ignored for decades.

Spare drank from a multitude of sources of knowledge, and the two facets in which he worked, that is magic and art, interacted in his imaginary and his vital path indistinctively. Spare’s contribution to magic is often reduced to his theory of sigils and the alphabet of desire, but these two tools are but grains of sand in comparison with the mountain of his genius. Spare imported the illuminations he received in Dream state to the Vigil and manifested them in painting, making us participants of secrets and mysteries that, in spite of not specifying what they could refer to, appeal to visions that many Witchcraft practitioners have had while treading the path. He was the first author to re-visit dream as the true path to the Sabbat, and he was the first to practice it magically, concluding that this witch meeting was “a concentrated assimilation of the unlimited attainment of desires”, and Witchcraft and sorcery were but “deliberate acts to cause metamorphosis”. This fact, which may seem insignificant, is one of the pillars of many current witchcraft groups, among which we find the Cultus Sabbati initiated by Andrew Chumbley at the end of the 20th century, a great debtor in imagery, concepts, and techniques, to what was discovered and understood by Spare.

It is true that our magician wrote a variety f books and articles, but, in the same way that it happened with Chumbley, Spare became an egregore and an inspiration by itself, and, through his art and the history of his life, he was able to open doors to a world of unlimited ways. Spare did not differentiate between life, magic, or art, be he perceived them as a confluence of traditions, energies, and legacies, and far from taking sides or discarding any of its aspects or masks, he understood the cohesion that existed between them. After all, his affirmations were supported by deep experience and profound implication, which led him to re-write the artistic and magical universal legacy in a unique way.

Because, when we talk about Witchcraft, we often put aside a personal, magical work beyond the pragmatic solution of our everyday problems or the gradual understanding of our nature in a way that is similar to personal therapy. The MAGICAL work we refer to is the work that leads us to the celebration and assumption of our implicit divinity, the decadence and greatness of our own essence, as it supposedly happened in the mysteries of antiquity. And Spare tried to outline a method to reconcile the individual with his absolute divine essence, so that through operative magic, the individual managed to become the beginning and the end of the entire universe.

Although the spiritual transcendence of which the magician spoke about was seen by ancient, modern philosophers, and sages as something naturally unknowable and unattainable for the human being, it seems that Spare did not surrender, and he argued that we can reach enlightenment, we can know our own divinity (which he called KIA). Spare warns that we are not doomed to remain ignorant of our absolute, but in order to know the totality of who we are and that which inhabits us, we have to take sides. In his texts, Spare states that our desires, beliefs, and will are manifested through our own principles, which Spare called ZOS. All these factors prevent us from reaching the unlimited KIA that remains hidden, so, in order to understand our divinity, we must destroy our taboos, deform our personal morality, and go beyond all orthodoxy. This theory could be seen as a simple dualist or neo-platonic revision, but Spare postulates that this was not about two irreconcilable aspects, and outlined a method that could help us reach the union of opposites.

d0790303341eadc33bcf482d25d0cc97
“The Sorcerer’s Eye”

With the review of archaic transit experiences, ecstatic methods of enlightenment and mysticism, and the systematic destruction of all moral or political limits, AOS managed to redefine magic, although his conclusions were not immediately appreciated. Lest not forget that Spare was no stranger to Aleister Crowley, in fact, he recruited him for the A.:.A order, a group of ceremonial magic practitioners who followed the doctrines of Thelema learned by Crowley while he was in the Golden Dawn. But Spare did not last long in the A.:.A; he concluded, after the experience, that ceremonial magic, as well as every stipulated rite and dogma of faith, was empty and unnecessary. At the end of the day, Spare did not only transmit teachings with his art and texts, but also with his life choices.

Spare’s work and life happened on the threshold that separates the ZOS from the KIA, the conscious from the unconscious, Spartan discipline from orgiastic excess, and in his greatness it eliminated, as in the real works of Witchcraft, all differentiation or limit. This was undoubtedly something innovative, but old at the same time. With the courage and passion that defines breakthrough artists, Spare adapted what we can only imagine and turned it into something tangible and visual, capable of evoking what only remains hidden in the true dream.

For those who want to introduce themselves in the magical applications of the sigil theory and the forms of evocation created by Spare, we wait for you next May 19th in the Jornada de Bruixeria organised by El Gremi de l’Art, that will take place in Barcelona.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s