Lamiarum Unguenta: l’ungüent bruixat / el ungüento embrujado

405cf0984ac29e82831770e1e318aa1e
“La Cocina de las brujas”, de Frans Francken. 

CATALÀ:

Lamiarum Unguenta: l’ungüent bruixat

Una de les acusacions més característiques relacionades amb el crim de bruixeria durant els finals de l’edat mitjana i els principis de l’Edat Moderna era la fabricació i ús d’ungüents, els quals servien a les bruixes i bruixots per a volar pels aires, transformar-se en animals, i així poder causar els mals que atemorien a la població.

Aquesta acusació remet a unes creences i realitats resultat de la suma de varis factors: una herència mitològica sobre la metamorfosi, un coneixement dels poders de les plantes a nivell local, i una referència innegable al llegat etno-botànic europeu. D’aquí n’esdevé el concepte de lamiarum unguenta, els ungüents de les bruixes, un instrument que va a cavall entre mons.

Les receptes dels lamiarum unguenta van patir constants transformacions motivades pel moment històrics que la bruixeria vivia. Els unguenta van començar basant la seva recepta en el greix dels nens sense batejar i la sang de ratpenat, ingredients repulsius que denotaven, indubtablement, la implicació del Diable, seguint l’estela de les teories dominants en aquell moment. Però amb el pas del temps i la influència de les noves doctrines filosòfiques, el punt de vista dels estaments de poder que regulaven i duien a terme les persecucions van potenciar visions més racionalistes, i es va acceptar el fet que les bruixes i bruixots volaven per efecte de substàncies psicoactives.

Aquesta lectura, que encara avui considerem acceptable, és de nou una simplificació racionalista, que va deixar la implicació de l’intangible fora del món de la Bruixeria, intentant explicar quelcom inexplicable; el fet de negar la dimensió que resta oculta també va negar els misteris de la bruixeria.

D’aquesta teoria n’han sortit moltes tergiversacions, d’entre les quals destaca, per la seva àmplia acceptació, el fet que les bruixes i bruixots feien servir les escombres per introduir els ungüents dins la vagina o l’anus, i queien inconscients al terra somiant que arribaven al sàbat. Aquesta teoria, que sorgeix al 1973 de la mà de Michael Harrison a The Roots of Witchcraft, ens indica que els potencials bruixots i bruixes vivien enganyats per les substàncies que consumien, i que tot contacte amb l’Altre Món era impossible i es devia a una al·lucinació.

Avui en dia sabem que res mai no és tan simple en el context de la Bruixeria, però, on són els límits? Què ens explica l’ungüent bruixat? Què era en realitat?

Tot això ho intentarem desvelar al taller anomenat Lamiarum Unguenta, dut a terme per Occvlta, al 4t Seminari de Bruixeria Tradicional: Herbalisme en la Màgia i la Bruixeria, que tindrà lloc els propers 20, 21, i 22 de juliol a Altron, al Pallars Sobirà. Per a més informació:

https://www.facebook.com/events/948894968608781/

Us hi esperem!

 


CASTELLANO:

Lamiarum unguenta: el ungüento embrujado

Una de las acusaciones más características relacionadas con el crimen de brujería durante el fin de la Edad Media y el inicio de la Edad Moderna era la fabricación y uso de ungüentos, que servían a las brujas y brujos para volar por los aires , transformarse en animales, y así poder causar las desgracias y hecatombes que atemorizaban a la población.

Esta acusación remite a unas creencias y realidades resultado de la suma de varios factores: una herencia mitológica sobre la metamorfosis, un conocimiento de los poderes de las plantas a nivel local, y una referencia innegable el legado etno-botánico europeo. De ahí saldría el concepto de los lamiarum unguenta, los ungüentos de las brujas, un instrumento que va a caballo entre mundos.

Las recetas de los lamiarum unguenta sufrieron constantes transformaciones motivadas por momentos históricos que la brujería estaba viviendo. Los ungüentos comenzaron basando su receta en la grasa de los niños sin bautizar y la sangre de murciélago, ingredientes repulsivos que denotaban, indudablemente, la implicación del Diablo, siguiendo las teorías sobre la brujería que estaban en voga en ese momento. Pero con el paso del tiempo y la influencia de las nuevas doctrinas filosóficas, el punto de vista de los estamentos de poder que regulaban y llevaban a cabo las persecuciones potenciaron visiones más racionalistas, y se aceptó el hecho de que las brujas y brujos volaban por efecto de sustancias psicoactivas.

Esta lectura, que aún hoy consideramos aceptable, es de nuevo una simplificación racionalista, que dejó la implicación de lo intangible fuera del mundo de la Brujería, intentando explicar algo inexplicable; el hecho de negar una dimensión oculta también negó los misterios de la brujería.

De esta teoría han salido muchas tergiversaciones, de entre las cuales destaca, por su amplia aceptación, el hecho de que las brujas y brujos usaban las escobas para introducir los ungüentos por la vagina o el ano, y caían inconscientes el suelo soñando que llegaban al sabbat. Esta teoría, que surge en 1973 de la mano de Michael Harrison en The Roots of Witchcraft, nos indica que los potenciales brujos y brujas vivían engañados por las sustancias que consumían, y que todo contacto con el Otro Mundo era imposible y se debía a una alucinación.

Hoy en día sabemos que nunca nada es tan simple en el contexto de la Brujería, pero, ¿dónde están los límites? ¿Qué nos cuenta el ungüento de las brujas? ¿Qué era en realidad?

Todo esto lo intentaremos desvelar el taller llamado Lamiarum Unguenta, llevado a cabo por Occvlta, el 4º Seminario de Brujería Tradicional: Herbalismo en la Magia y la Brujería, que tendrá lugar los próximos 20, 21, y 22 de julio en Altron, en el Pallars Sobirà (Lleida).

Para más información: https://www.facebook.com/events/948894968608781/

¡Os esperamos!

Una valoració d’Austin Osman Spare en la Bruixeria / Una valoración de Austin Osman Spare en la Brujería / An Appreciation of Austin Osman Spare in the path of Witchcraft

CATALÀ / CASTELLANO / ENGLISH:

CATALÀ

aos young
El jove Austin Osman Spare pintant

La Bruixeria que avui dia s’anomena “tradicional” (per a diferenciar-la d’altres corrents) té fama de ser un camí monolític, on la única mirada possible es fa cap enrere, enaltint una herència històrica sovint romantitzada o simplificada, vista amb la mateixa mirada paternalista amb què mirem cap al passat. Aquesta herència sembla afirmar de forma inequívoca que la Bruixeria és un fenomen que només depèn del territori, en què el pilar principal és tractar amb els esperits que habiten l’entorn d’una forma unidireccional, reverencial, sovint deduint que el practicant és un ésser imperfecte o incomplet.

Aquesta forma de relacionar-nos amb l’entorn es deu a una visió més religiosa que mistèrica, una visió tan antiga com la nostra humanitat, però que posteriorment s’ha anat deformant fins a punts insospitables, convertint l’actitud devocional cap a l’entorn divinitzat en una miríada de camins religiosos i espirituals.

Però quan limitem la visió del món i la praxi que trobem en el camí de la Bruixeria a una experiència devocional, passem per alt una via que, tot i no ésser esmentada als llibres d’història o antropologia, és en realitat contenidora de tota la herència màgica que conforma aquest camí. Obviem una creença o ensenyança antiga que ens diu que l’individu és el contenidor de l’absolut i, per tant, poseedor de tot poder imaginable, fent-lo complert i potencialment “perfecte”. Aquest tipus de pensament no es contradiu en cap punt amb les idees de l’animisme o altres creences religioses, però, evidentment, comporta un canvi de mentalitat que sacseja la base de la nostra percepció dels límits entre l’entorn (el territori, el llegat, els esperits) i de nosaltres mateixos, destruint-los irremeiablement. Aquest canvi de percepció sovint és vist com a heterodox en la majoria de religions i estructures dogmàtiques, ja que s’escapa d’allò acceptat i atorga gran poder i responsabilitat a l’individu.

Aquesta dicotomia ha sigut sovint simplificada sota els termes dels camins de la mà dreta i els camins de la mà esquerra, tal com es consolidà en les teories d’Helena Blavatsky, afirmant que dins de tots nosaltres i en l’univers hi ha una pugna intensa entre la devoció moralment acceptada i la mística heterodoxa; i que l’equilibri en què ens movem és lleu i fràgil. Però la màgia i la Bruixeria no entenen de categoritzacions. Per a la majoria de practicants, tot i que sovint ens resulti més còmode i fàcil és assumir una actitud devocional i religiosa cap a l’exterior, hem sentit o sentim una pulsió del “jo”, desdibuixat i il·limitat, que, si només actua de forma religiosa o devocional, queda insatisfet, conscient de que hi ha una necessitat que cal adreçar. Cada cop que limitem el camí de Bruixeria nodrint-lo únicament del llegat històric amb un punt de vista purament reconstruccionista, notem la manca de quelcom sagrat o ocult.

a4eda5b37aa142695ed55a7773b75ef2.jpg
“Ascension of the ego from ecstasy to ecstasy”, publicat dins del The Book of Pleasure (1913)

Qui sembla que va trobar les respostes i entengué l’absència de límits de la màgia (i la Bruixeria) fou Austin Osman Spare, nascut a Londres l’any 1886, qui podria ser definit, com sàviament apunta Alan Moore, com “el mag més important del segle XX”. Tot i que fou reconegut en l’àmbit de la cultura general com un artista pictòric, Spare va desenvolupar una visió pròpia i mistèrica del paper del mag i el bruixot, desdibuixant o, simplement, ignorant, tota barrera possible que separés el practicant i el seu entorn, fins a comprendre l’incomprensible. I, sota la seva virtut artística incontestable, ho presentà al món, per a que fos refusat i ignorat durant dècades.

Spare begué de multitud de fonts de coneixement, i, indubtablement les dues facetes que el conformaven, la màgia i l’art, interactuaven en el seu imaginari i el seu camí vital. Sovint s’ha reduït l’aportació d’Spare a la màgia a la seva teoria dels sigils i l’alfabet del desig, però aquestes dues eines són només grans de sorra dins la muntanya del seu geni. Spare importà les il·luminacions rebudes en el somni a la seva vigília, i les plasmà a l’art pictòric, fent-nos partícips de secrets i misteris que, tot i no especificar a què podrien referir-se, apel·len a visions que molts practicants de Bruixeria han tingut mentre avançaven en el camí. Ell va ser el primer autor en re-visitar el somni com el camí veritable de l’aplec bruixat, i fou ser el primer que el practicà de forma màgica, concloent que l’aplec bruixat, era “l’assimilació concentrada de la consecució il·limitada de desitjos”, i la Bruixeria i fetilleria eren “actes deliberats per a causar metamorfosis”. Aquest fet, que podria semblar insignificant, és un dels pilars de molts grups i camins de Bruixeria actuals, d’entre els quals destaca el Cultus Sabbati, iniciat per Andrew Chumbley a finals del segle XX., i gran deudor en imagineria, conceptes, i tècniquess, a allò re-descobert i entès per Spare.

És cert que AOS va escriure llibres i articles diversos, però, de la mateixa forma que succeí posteriorment amb Chumbley, Spare va esdevenir un egregor i una inspiració per sí mateix, i, a través del seu art i la història de la seva vida, ens obrí portes a un món de vies il·limitades. Spare no feia diferències entre la vida, la màgia, i l’art, i les percebia com una confluència de tradicions, energies, i llegats, però lluny de prendre partit o descartar alguna de les seves vessants o màscares, entenia la cohesió que hi havia entre totes. Al cap i a la fi, totes les seves afirmacions es veien recolzades per una profunda experiència i implicació, la qual cosa el portà a re-escriure de forma irrepetible el llegat artístic i màgic universal.

Perquè, quan parlem de Bruixeria, sovint deixem de banda el treball personal màgic, “màgic” amb majúscules, més enllà de la fetilleria pragmàtica per a la solució de problemes del nostre dia a dia, o de la paulatina comprensió de la nostra naturalesa d’una forma similar a la teràpia personal. El treball màgic que ens porta a la celebració i assumpció de la nostra divinitat implícita, de la decadència i grandesa de la nostra pròpia essència, tal com suposadament succeïa en els misteris de l’antiguitat. I Spare va intentar esbossar un mètode per reconciliar l’individu amb la seva essència divina absoluta, per a que a través de la màgia operativa, l’individu aconseguís esdevenir l’origen i final de tot l’univers.

death posture
“The Death Posture”

Tot i que la transcendència espiritual de què el mag ens parla és vista pels filòsofs i savis antics i moderns com quelcom naturalment incognoscible i inabastable per a l’ésser humà, sembla que Spare no es deixà vèncer, i argumentà que podem arribar a la il·luminació, coneixent així la nostra pròpia divinitat (que ell anomenà KIA). Spare avisa que no estem condemnats a la ignorància, però que per a poder conèixer la totalitat de qui som i què ens habita, hem de prendre partit. Als seus textos principals, Spare afirma que els nostres desitjos, creences, i la nostra voluntat és manifesten amb un principi propi, que Spare anomena ZOS. Tots aquests factors són definits com límits de la nostra essència, i només a partir del trencament del tabú, de la deformació de la moral personal, i anant més enllà de tota ortodoxa, podem arribar a comprendre i conèixer el KIA. Aquesta teoria podria ésser vista com una simple relectura dualista o neoplatònica, però Spare postula que no es tracta de dues vessants irreconciliables, i esbossa un mètode per arribar a la unió d’oposats.

A partir de la revisió d’experiències de trànsit arcaiques, mètodes extàtics d’il·luminació i misticisme, i la destrucció sistemàtica de tot límit moral o polític, AOS aconseguí veure més enllà i redefinir la màgia, tot i que les seves conclusions no fossin apreciades immediatament. Entenguem que Spare era coetani a Aleister Crowley (figura que també es podria merèixer un article ben diferent per a si mateix), i que aquest el reclutà per a l’ordre A.:.A, un grup de practicants de màgia cerimonial que bevia de doctrines de Thelema apreses per Crowley a la Golden Dawn. Però Spare durà ben poc a les files de l’A.:.A; va concloure, després de l’experiència, que la màgia cerimonial, així com tot ritus estipulat i tot dogma de fe, era buit i innecessari. Al cap i a la fi, Spare no només va transmetre ensenyances amb el seu art i textos, sinó també amb les seves decisions vitals.

El treball i la vida d’Spare se succeïen en la frontera que separa el ZOS del KIA, el conscient de l’inconscient, la disciplina fèrria i l’excés orgiàstic dels sentits, i en la seva grandesa eliminava, com en els treballs reals de Bruixeria, tota diferenciació. Això era sense dubte quelcom innovador, però antic al mateix temps. Amb la valentia i passió que defineix als artistes trencadors, Spare adaptà allò que només podem imaginar i ho convertí en quelcom tangible i visual, capaç d’evocar allò que només roman ocult en el somni veritable.

Per a aquells que vulgueu introduir-vos en les aplicacions màgiques de la teoria sigilítica i les formes d’evocació creades per Spare, us esperem el proper 19 de maig a la Jornada de Bruixeria del Gremi de l’Art, que tindrà lloc a Barcelona.


 

CASTELLANO:

dibuix automatic aos
Dibujo automático de AOS

La Brujería que hoy en día se llama “tradicional” (para diferenciarla de otras corrientes) tiene fama de ser un camino monolítico, donde la única mirada posible se hace hacia atrás, para ensalzar una herencia histórica a menudo romantizada o simplificada, vista con la misma mirada paternalista con que miramos hacia el pasado. Esta herencia parece afirmar de forma inequívoca que la Brujería es un fenómeno que sólo depende del territorio, y en la que el pilar principal es el trato con los espíritus que habitan el entorno de una forma unidireccional y reverencial, a menudo deduciendo de ello que el practicante es un ser imperfecto o incompleto.

Esta forma de relacionarnos con el entorno se debe a una visión más religiosa que mistérica que posteriormente se ha ido deformando hasta llegar a puntos insospechados, para convertir la actitud devocional hacia la entorno divinizado en una miríada de caminos religiosos y espirituales.

Pero cuando limitamos la visión del mundo y la praxis que encontramos en el camino de la Brujería a una experiencia devocional, pasamos por alto una vía que, a pesar de no ser mencionada en los libros de historia o antropología, es en realidad contenedora de toda la herencia mágica que conforma este camino. Obviamos una creencia o enseñanza antigua que nos dice que el individuo es el contenedor del absoluto, y por tanto, poseedor de todo poder imaginable, haciéndolo completo y potencialmente “perfecto”. Este tipo de pensamiento no se contradice en ningún punto con las ideas del animismo u otras creencias religiosas, pero, evidentemente, conlleva un cambio de mentalidad que sacude la base de nuestra percepción de los límites entre el entorno (el territorio, el legado, los espíritus) y de nosotros mismos, destruyéndolos irremediablemente. Este cambio de percepción es visto como heterodoxo en la mayoría de religiones y estructuras dogmáticas, ya que se escapa de lo aceptado y otorga gran poder y responsabilidad al individuo.

Esta dicotomía ha sido simplificada bajo los términos de los caminos de la mano derecha y los caminos de la mano izquierda, tal como se consolidó en las teorías de Helena Blavatsky, afirmando que hay una pugna intensa entre el poder personal y el entorno, entre la devoción moralmente aceptada y la mística heterodoxa; y que el equilibrio en el que nos movemos es leve y frágil. Pero la magia y la Brujería no entienden de categorizaciones. Para la mayoría de practicantes, aunque a menudo nos resulte más cómodo y fácil es asumir una actitud devocional y religiosa hacia el exterior, hemos sentido alguna vez una pulsión del “yo”, desdibujado e ilimitado, que, cuando solamente actúa de forma religiosa o devocional, queda insatisfecho, consciente de que hay una necesidad que debe satisfacer. Cada vez que limitamos el camino de Brujería nutriéndolo únicamente del legado histórico con un punto de vista puramente reconstruccionista, notamos la ausencia de algo sagrado o oculto.

forces of the sigils.jpg
“Forces of the Sigils”

Quien parece que encontró las respuestas y entendió la ausencia de límites de la magia y la Brujería fue Austin Osman Spare, nacido en Londres el año 1886, quien podría ser definido, como sabiamente apunta Alan Moore, como “el mago más importante del siglo XX “. Aunque fue reconocido en el ámbito de la cultura general como un artista pictórico, Spare desarrolló una visión propia y mistérica del papel del mago y el brujo, desdibujando o, simplemente, ignorando, toda barrera posible que separara el practicante y su entorno, hasta comprender lo incomprensible. Y, bajo su virtud artística incontestable, lo presentó al mundo, para que fuera rechazado e ignorado durante décadas.

Spare bebió de multitud de fuentes de conocimiento, e, indudablemente las dos facetas que lo conformaban, la magia y el arte, interactuaban en su imaginario y su camino vital. A menudo se ha reducido la aportación de Spare a la magia a su teoría de los sigilos y el alfabeto del deseo, pero estas dos herramientas son sólo granos de arena en la montaña de su genio. Spare importó las iluminaciones recibidas en el Sueño a la Vigilia y las plasmó en el arte pictórico, haciéndonos partícipes de secretos y misterios que, a pesar de no especificar a qué podrían referirse, apelan a visiones que muchos practicantes de Brujería han tenido mientras avanzaban en el camino. Él fue el primer autor en re-visitar el sueño como el camino verdadero del Sabbat, y fue el primero que lo practicó de forma mágica, concluyendo que esa reunión brujeril era “la asimilación concentrada de la consecución ilimitada de deseos”, y la Brujería y hechicería no eran sino eran “actos deliberados para causar metamorfosis”. Este hecho, que podría parecer insignificante, es uno de los pilares de muchos grupos y caminos de Brujería actuales, de entre los que destaca el Cultus Sabbati, iniciado por Andrew Chumbley a finales del siglo XX, y gran deudor en imaginería, conceptos, y técnicas, a lo re-descubierto y comprendido por Spare.

Es cierto que el mago que nos ocupa escribió libros y artículos diversos, pero, de la misma forma que sucedió posteriormente con Chumbley, Spare se convirtió en un égregor y una inspiración por sí solo, y, a través de su arte y la historia de su vida, nos abrió puertas a un mundo de vías ilimitadas. Spare no hacía diferenciaciones entre la vida, la magia, y el arte, y las percibía como una confluencia de tradiciones, energías, y legados, pero lejos de tomar partido o descartar alguna de sus vertientes o máscaras, entendía la cohesión que había entre todas. Al fin y al cabo, todas sus afirmaciones se veían apoyadas por una profunda experiencia e implicación, lo que lo llevó a re-escribir de forma irrepetible el legado artístico y mágico universal.

Porque, cuando hablamos de Brujería, a menudo dejamos de lado el trabajo personal mágico, “mágico” con mayúsculas, más allá de la hechicería pragmática para la solución de problemas de nuestro día a día, o de la paulatina comprensión de nuestra naturaleza de una forma similar a la terapia personal. El trabajo mágico que nos lleva a la celebración y asunción de nuestra divinidad implícita, de la decadencia y grandeza de nuestra propia esencia, tal como supuestamente sucedía en los misterios de la antigüedad. Y Spare intentó esbozar un método para reconciliar el individuo con su esencia divina absoluta, para que a través de la magia operativa, el individuo lograra convertirse en el origen y final de todo el universo.

the self in ecstasy
“The Self in Ecstasy”

Aunque la trascendencia espiritual de la que el mago nos habla es vista por los filósofos y sabios antiguos y modernos como algo naturalmente incognoscible e inalcanzable para el ser humano, parece que Spare no se dejó vencer, y argumentó que podemos llegar a la iluminación, conociendo así nuestra propia divinidad (que él llamó KIA). Spare avisa que no estamos condenados a la ignorancia, pero que para poder conocer la totalidad de quienes somos y aquello que nos habita, tenemos que tomar partido. En sus textos principales, Spare afirma que nuestros deseos, creencias, y nuestra voluntad se manifiestan con un principio propio, que Spare llama ZOS. Todos estos factores son definidos como límites de nuestra esencia, y sólo a partir de la ruptura con el tabú, de la deformación de la moral personal, y yendo más allá de toda ortodoxia, podemos llegar a comprender y conocer el KIA. Esta teoría podría ser vista como una simple relectura dualista o neoplatónica, pero Spare postula que no se trata de dos vertientes irreconciliables, y esboza un método para llegar a la unión de opuestos.

A partir de la revisión de experiencias de tránsito arcaicas, métodos extáticos de iluminación y misticismo, y la destrucción sistemática de todo límite moral o político, AOS consiguió ver más allá y redefinir la magia, aunque sus conclusiones no fueran apreciadas inmediatamente. Entendamos que Spare era coetáneo a Aleister Crowley (figura que también se podría merecer un artículo muy diferente para sí mismo), y que éste lo reclutó para el orden A.:.A, un grupo de practicantes de magia ceremonial que bebía de doctrinas de Thelema aprendidas por Crowley en la Golden Dawn. Pero Spare duró bien poco en las filas de la A.:. A; él concluyó, después de la experiencia, que la magia ceremonial, así como todo rito estipulado y todo dogma de fe, era vacío e innecesario. Al fin y al cabo, Spare no sólo transmitió enseñanzas con su arte y textos, sino también con sus decisiones vitales.

El trabajo y la vida de Spare se sucedían en la frontera que separa el ZOS del KIA, el consciente del inconsciente, la disciplina férrea y el exceso orgiástico de los sentidos, y en su grandeza eliminaba, como en los trabajos reales de Brujería, toda diferenciación o límite. Esto era sin duda algo innovador, pero antiguo al mismo tiempo. Con la valentía y pasión que define a los artistas rompedores, Spare adaptó lo que sólo podemos imaginar y lo convirtió en algo tangible y visual, capaz de evocar lo que sólo permanece oculto en el sueño verdadero.

Para aquellos que quieran introducirse en las aplicaciones mágicas de la teoría sigilítica y las formas de evocación creadas por Spare, os esperamos el próximo 19 de mayo en la Jornada de Brujería del Gremi de l’Art, que tendrá lugar en Barcelona.


 

ENGLISH:

60f8d6f07f82e497b6b8dc2823b569ec
“Fire Demon” by AOS

The strand of Witchcraft that we classify today as “traditional” (mainly to distinguish it from other currents) is reputed to be somewhat monolithic, and the only possible look to be made is backwards, extolling a historical heritage often romanticized or simplified, observed with the same paternalistic look with which we observe our historical past. This heritage seems to state unequivocally that Witchcraft is a phenomenon that only depends on the land, a path whose main pillar is dealing with the spirits that inhabit the environment in a unidirectional and reverential way, often inferring that the Practitioner is an imperfect or incomplete being. This way of relating the practitioner to his/her environment is more religious than mysteric, and it has subsequently been deformed until it has reached unexpected level, converting devotional attitudes towards the divinized environment into a myriad of religious and spiritual paths.

But when we reduce the visions and praxis that we find along the path of Witchcraft to a devotional experience, we overlook a crucial part of the path that, despite not being mentioned in history or anthropology books, is actually a container for the entire magical heritage that actually conforms Witchcraft. We ignore an ancient belief or teaching that tells us that the individual is the container of the absolute, and therefore, possessor of all imaginable power, making it complete and potentially “perfect”. This type of thinking does not contradict the ideas of animism or other religious beliefs at any point, but, obviously, it also entails the need for a change of mentality that would eventually shake the basis of our perception and the limits between the environment (the territory, the legacy, the spirits) and us, destroying them without remedy. This change of perception is seen as unorthodox in most religions and dogmatic structures, since it challenges that which is accepted and gives great power and responsibility to the individual.

This dichotomy has been simplified under the terms of the right hand and left hand path, as it was consolidated in the theories by Helena Blavatsky, in which she claimed that there is an intense struggle between personal power and the environment, between the morally accepted devotion and heterodox mysticism; and that the balance in which we move is light and fragile. But magic and Witchcraft do not care about categorizations. For most practitioners, although it may often be more comfortable and easier for us to assume a religious and devotional attitude towards the outside world, we all may have felt, at times, an impulse of the unlimited “I” which, when following the path in a religious or devotional approach, ends up feeling strongly dissatisfied, aware that there is a need that still has to be addressed. Each time we limit the path of Witchcraft nourishing it solely with the historical legacy of a purely reconstructive point of view, we notice the absence of something sacred that lies hidden somewhere.

40dcc16732eccf98d1d8cbc7913ea57b
“The Vampires are Coming”

Who seems to have found the answers and perhaps understood the absence of limits of magic and Witchcraft was Austin Osman Spare, born in London in 1886, who could be defined, as Alan Moore wisely pointed out, as “the most important magician of the 20th century”. Although he was recognized in the field of general culture as a painter, Spare developed his own mysteric vision of the role of the magician and sorcerer, blurring or simply ignoring any possible barrier that separated the practitioner and his environment, until he understood the incomprehensible. And under his undeniable artistic virtue, he presented it to the world, to be rejected and ignored for decades.

Spare drank from a multitude of sources of knowledge, and the two facets in which he worked, that is magic and art, interacted in his imaginary and his vital path indistinctively. Spare’s contribution to magic is often reduced to his theory of sigils and the alphabet of desire, but these two tools are but grains of sand in comparison with the mountain of his genius. Spare imported the illuminations he received in Dream state to the Vigil and manifested them in painting, making us participants of secrets and mysteries that, in spite of not specifying what they could refer to, appeal to visions that many Witchcraft practitioners have had while treading the path. He was the first author to re-visit dream as the true path to the Sabbat, and he was the first to practice it magically, concluding that this witch meeting was “a concentrated assimilation of the unlimited attainment of desires”, and Witchcraft and sorcery were but “deliberate acts to cause metamorphosis”. This fact, which may seem insignificant, is one of the pillars of many current witchcraft groups, among which we find the Cultus Sabbati initiated by Andrew Chumbley at the end of the 20th century, a great debtor in imagery, concepts, and techniques, to what was discovered and understood by Spare.

It is true that our magician wrote a variety f books and articles, but, in the same way that it happened with Chumbley, Spare became an egregore and an inspiration by itself, and, through his art and the history of his life, he was able to open doors to a world of unlimited ways. Spare did not differentiate between life, magic, or art, be he perceived them as a confluence of traditions, energies, and legacies, and far from taking sides or discarding any of its aspects or masks, he understood the cohesion that existed between them. After all, his affirmations were supported by deep experience and profound implication, which led him to re-write the artistic and magical universal legacy in a unique way.

Because, when we talk about Witchcraft, we often put aside a personal, magical work beyond the pragmatic solution of our everyday problems or the gradual understanding of our nature in a way that is similar to personal therapy. The MAGICAL work we refer to is the work that leads us to the celebration and assumption of our implicit divinity, the decadence and greatness of our own essence, as it supposedly happened in the mysteries of antiquity. And Spare tried to outline a method to reconcile the individual with his absolute divine essence, so that through operative magic, the individual managed to become the beginning and the end of the entire universe.

Although the spiritual transcendence of which the magician spoke about was seen by ancient, modern philosophers, and sages as something naturally unknowable and unattainable for the human being, it seems that Spare did not surrender, and he argued that we can reach enlightenment, we can know our own divinity (which he called KIA). Spare warns that we are not doomed to remain ignorant of our absolute, but in order to know the totality of who we are and that which inhabits us, we have to take sides. In his texts, Spare states that our desires, beliefs, and will are manifested through our own principles, which Spare called ZOS. All these factors prevent us from reaching the unlimited KIA that remains hidden, so, in order to understand our divinity, we must destroy our taboos, deform our personal morality, and go beyond all orthodoxy. This theory could be seen as a simple dualist or neo-platonic revision, but Spare postulates that this was not about two irreconcilable aspects, and outlined a method that could help us reach the union of opposites.

d0790303341eadc33bcf482d25d0cc97
“The Sorcerer’s Eye”

With the review of archaic transit experiences, ecstatic methods of enlightenment and mysticism, and the systematic destruction of all moral or political limits, AOS managed to redefine magic, although his conclusions were not immediately appreciated. Lest not forget that Spare was no stranger to Aleister Crowley, in fact, he recruited him for the A.:.A order, a group of ceremonial magic practitioners who followed the doctrines of Thelema learned by Crowley while he was in the Golden Dawn. But Spare did not last long in the A.:.A; he concluded, after the experience, that ceremonial magic, as well as every stipulated rite and dogma of faith, was empty and unnecessary. At the end of the day, Spare did not only transmit teachings with his art and texts, but also with his life choices.

Spare’s work and life happened on the threshold that separates the ZOS from the KIA, the conscious from the unconscious, Spartan discipline from orgiastic excess, and in his greatness it eliminated, as in the real works of Witchcraft, all differentiation or limit. This was undoubtedly something innovative, but old at the same time. With the courage and passion that defines breakthrough artists, Spare adapted what we can only imagine and turned it into something tangible and visual, capable of evoking what only remains hidden in the true dream.

For those who want to introduce themselves in the magical applications of the sigil theory and the forms of evocation created by Spare, we wait for you next May 19th in the Jornada de Bruixeria organised by El Gremi de l’Art, that will take place in Barcelona.

“12 mesos, 12 obres”, Museu d’Art de Girona // “12 mesos, 12 obras”, Museu d’Art de Girona

244962B

CATALÀ / CASTELLANO

CATALÀ:

El passat dissabte 21 d’Abril vam assistir a la presentació de 12 mesos, 12 obres, una compilació d’obres del Museu d’Art de Girona comentades per diversos autors, en la que vam tenir el plaer de participar, convidats pel conservador Antoni Monturiol, en relació a una peça datada entre finals del segle XVII i principis del segle XVIII, un oli de petit format i autor desconegut que recorda la imatge caricaturitzada d’una bruixa.

La presentació va incloure una visita comentada a càrrec de la Cristina Fernández, responsable del club de lectura del Museu, qui vinculà tres de les obres del catàleg a una proposta de lectura que es durà a terme entre les activitats del museu en els propers mesos. La Carme Clusellas, directora del museu, feu incidència en la necessitat d’inversió en investigació i difusió duta a terme pels museus. En aquest sentit, la iniciativa Un mes, una obra, en funcionament des de fa mes d’una dècada, fomenta i aprofundeix ambdós aspectes, d’una banda, cercant una mirada interdisciplinària vers l’obra d’art i el patrimoni,  i, d’altra, a través de la vinculació amb altres expressions artístiques i activitats col·lectives, com es el cas del club de lectura. Com a cloenda de l’acte, es realitzà un col·loqui sobre les obres incloses en la publicació.

A continuació, us deixem el text que acompanya la fitxa de l’obra comentada, la qual pertany al fons del museu i només romandrà exposada per un temps limitat. Addicionalment, fins el dia 25 d’abril i amb motiu de la Diada de Sant Jordi, amb l’entrada al museu se us farà obsequi d’una de les seves publicacions.

_____________

Ens trobem davant d’una obra de petit format i factura acurada. Malgrat figurar relacionada amb el títol de “Cyrano de Bergerac” i comptar amb la menció a Alberto Durero darrere del quadre, en la imatge mostrada es poden identificar trets característics, com la corba dels pits i cabells llargs i canosos per sota la caputxa, que fan que el personatge en qüestió s’apropi més aviat al retrat d’una dona d’avançada edat. La cara, destacant sobre l’entorn obscur, té com a principal característica un gran nas ple de berrugues que s’estenen per la resta de la pell, un llavi inferior exagerat, cabell facial abundós i ulls vidriosos de color blau. Pel que fa a la indumentària, identifiquem robes austeres, però no pobres, sobre les que s’ha dibuixat símbols relacionats amb la màgia i l’alquímia, fet que es reforça per la presència d’una vara o bastó coronat amb el cap d’un petit diable.

La imatge en conjunt té un tarannà caricaturesc, fet que podria fer-nos pensar en una representació satírica d’un personatge real del moment, o d’una determinada classe social o grup de persones. Tenint en compte, però, la inscripció ja esmentada sobre Cyrano de Begerac, cal considerar la possibilitat de que es tracti de la representació d’un personatge de la literatura o del repertori teatral. Els elements escollits per fer burla del personatge han estat comuns en la construcció de la imatge tòpica compartida per les figures del jueu i la bruixa (cabells bruts, les berrugues, el nas boterut), interrelacionades i marcades històricament per la marginalitat i la persecució.

Les primeres persecucions d’heretgia promulgades per l’ordre eclesiàstic van dirigir-se durant l’Edat Mitjana als càtars, però després s’estengueren als leprosos, als jueus i, finalment, ja en Època Moderna, quan se suma el poder civil, tingueren per objectiu la bruixeria. Malgrat les diferències entre aquests col·lectius, moltes de les acusacions es repetien; l’enverinament de pous, el rapte de criatures, o la realització de rituals contraris al bé comú. Si les reunions de bruixes reben el nom de sàbats es precisament degut a que el sàbat és la celebració jueva més representativa i d’obligat compliment. Durant la baixa Edat Mitjana, els jueus van ser acusats de cometre sacrificis humans, especialment de nens, en els seus rituals. Aquest tipus d’acusacions les trobarem també en l’àmbit de la bruixeria i el culte al diable.

A la butlla d’Alexandre V (1409), llegim “molts cristians i jueus practiquen la bruixeria, les endevinacions, les invocacions diabòliques, els conjurs màgics, supersticions i arts malvades i prohibides amb els que perverteixen i corrompen a molts cristians ingenus; jueus conversos que més o menys amagats retornen a l’antic error provant, a més, de difondre el Talmud i altres llibres de la seva llei…”.[1] Aquest text mostra el naixement de la bruixeria com una nova heretgia, però manté el temors i suspicàcies vers la comunitat jueva conversa al cristianisme. Tot i que posteriorment la bruixeria, entesa ja com a culte herètic, es diferenciés d’altres formes religioses, la connexió entre els conversos i les pràctiques màgiques demoníaques va persistir en l’imaginari col·lectiu. Els jueus catalans eren considerats propietat directa del rei, de manera que aquests no havien d’estar subjectes als nobles i al sistema feudal que afectava els cristians. Així el rei se’n servia per a cobrar-los impostos especials i obligar-los a fer-li préstecs. No és d’estranyar que no comptessin amb la simpatia de la població catalana, per aquest factor i també pel fet de ser estrangers, els jueus eren mirats amb suspicàcia. La posició de la corona era la d’afavorir la seva existència per tal de tenir algú capaç de desenvolupar les tasques de metge i prestador que eren feines considerades impures pels cristians. Tanmateix, després dels avalots de 1391 calls sencers varen ser destruïts i malgrat els intents mai es va poder recuperar la població jueva de Barcelona.

Durant el període de la cacera de bruixes, es va arribar a suposar que els seguidors del diable podien ésser reconeguts per una marca que aquest deixava en ells, però en la seva absència qualsevol senyal distintiva, com ara una berruga, o una taca a la pell, podia arribar a identificar-se com a tal. Les formes en què els sectors marginals i sovint perseguits de la societat han estat caricaturitzats han perdurat, en forma burlesca o satírica, fins a l’època actual, de manera que encara les podem reconèixer. Aquests trets físics negatius s’han associat consecutivament a tots els col·lectius que han resultat molestos per a l’ordre social o que en quedaven fora, com ara els malalts, els ancians o els estrangers, convertint-los en models a evitar.

Un home influenciat profundament per la política com Jean Bodin no dubtà a escriure un tractat contra la bruixeria, la Démonomanie des sorciers (París, 1580), on diu que calia «cauteritzar i aplicar ferros roents i tallar les parts putrefactes [de la societat]».[2] Quan, progressivament, es va afermar la creença, si més no entre els sectors socials més cultivats, que els relats de les bruixes no eren més que el deliri de ments malaltisses, la bruixeria no entrà en el domini de la religió, àmbit de respecte i de tolerància, sinó en el de la superstició, criticada com a senyal de fanatisme i atemptat contra les lleis de la racionalitat que propagava la Il·lustració.

Ignasi Fernández continua aquesta línia en dir que en el XV i endavant eren objecte de la tolerància les confessions constituïdes com a esglésies que es reconeixien en la matriu comuna del cristianisme, però la bruixeria no entrava en aquest domini, perquè no era una opció confessional més: no era vista com una alternativa a la religió oficial, sinó com una aliança perversa amb el dimoni. Si l’heretgia, que no deixava de tenir un fons bíblic, soscavava els principis de l’Estat i de la convivència comuna, encara ho feia més el culte del diable, nítidament anticristià, del qual eren acusades les bruixes.[3]

La imatge que ens ocupa no es només d’una dona gran, sinó una persona deformada per l’edat, amb un rostre repulsiu degut a les berrugues i el cabell facial, i una mirada davant la qual sembla necessari mantenir-se alerta. Si no fos per la manca de la marca facial que la caracteritzava físicament – un ull borni-, el personatge del quadre podria haver estat la Celestina, tal com apareix en l’obra del mateix nom escrita per Fernando de Rojas a les darreries del s.XV. En l’elaboració del seu personatge, l’autor va incloure elements pertanyents d’una banda a les creences sobre bruixeria i fetilleria de la seva època, i d’altra al criptojudaïsme, aquella part de la població jueva convertida exteriorment al cristianisme, però que continuava d’amagat les seves pràctiques religioses habituals. Així, la Celestina, fruit de la confluència entre les tradicions cultes i populars de la màgia, és descrita com una vella “barbuda” que duu a terme molts oficis (perfumera, remeiera, partera, alcavota…), posseïdora d’un laboratori ple d’estris i ingredients presents als tractats àrabs i hebreus de medicina contemporanis a l’autor, i també com una dona capaç de conjurar i invocar el diable per a la consecució dels seus propòsits. El personatge de la Celestina, a més, va ser la inspiració d’altres “celestines” no només en el teatre, sinó en la cultura popular, en la que el seu nom va passar a ser sinònim d’alcavota. En les representacions pictòriques d’aquestes dones, apareixen ancianes de rostres arrugats i lletjos, algunes, com la de Picasso (1904), amb un ull borni – en al·lusió potser a la marca de la original-, però cap conté al·lusions tan clares a les arts màgiques com la imatge amb la que ens trobem aquí.

NOTES:

[1] Ginzburg, Carlo, “Historia Nocturna”, Muchnik Editores, Barcelona, 1991. p.68
[2] Toldrà i Vilardell, Albert; Asmodeu, Dona, Dimoni i sexe a l’Edat Mitjana. Universitat de València, 2009, València.
[3] Fernández Terricabras, Ignasi; Les bases ideològiques: la confessionalització i la intolerància religiosa a l’Europa Moderna (segles XVI-XVII)

BIBLIOGRAFIA

Alcoberro, A. (ed); Per bruixa i metzinera: la cacera de bruixes a Catalunya, Barcelona,  Museu d’Historia de Catalunya, 2007.
Ginzburg, Carlo; Historia Nocturna, Muchnik Editores, Barcelona, 1991.
Gutwirth,  Eleazar; “Casta, clase i màgia. Bruixes i amulets entre els jueus espanyols del segle XV”,  Fundació Caixa de Pensions, Barcelona, 1989.
Toldrà i Vilardell, Albert; Asmodeu, Dona, Dimoni i sexe a l’Edat Mitjana. Universitat de Valencia, Valencia, 2009.

Altres fonts :
Per Bruixa i Metzinera
, bibliografía variada: http://bruixes.mhcat.net/index.php/per-saber-mes
Dicenda. Cuadernos de filología hispánica; http://revistas.ucm.es/index.php/DICE/article/view/DICE9494110037a
Entrevista a  Anne Lawrence-Mathers On Medieval Magic: http://blogs.exeter.ac.uk/medievalstudies/2017/03/anne-lawrence-mathers-on-medieval-magic-part-i/


CASTELLANO:

El pasado sábado 21 de Abril asistimos a la presentación de 12 mesos, 12 obres, una compilación de obras del Museu d’Art de Girona comentadas por diversos autores, en la que tuvimos el placer de participar, invitados por el conservador Antoni Monturiol, en relación a una pieza datada entre finales del s. XVII e inicios del s. XVIII, un óleo de pequeño formato y autor desconocido que recuerda la imagen caricaturizada de una bruja.

La presentación incluyó una visita comentada a cargo de Cristina Fernández, responsable del club de lectura del Museu, quien vinculó tres de las obras del catálogo a una propuesta de lectura que se realizará entre las actividades del museo en los próximos meses. Carme Clusellas, directora del museo, incidió en la necesidad de inversión en investigación y difusión llevada a cabo por los museos. En este sentido, la iniciativa Un mes, una obra, que se desarrolla desde hace más de una década, fomenta y profundiza en ambos aspectos, por un lado, buscando una mirada interdisciplinaria hacia la obra de arte y el patrimonio, y, por otro, a través de la vinculación con otras expresiones artísticas y actividades colectivas como es el caso del club de lectura.  Como clausura del acto, se realizó un coloquio acerca de las obras incluidas en la publicación.

A continuación, adjuntamos el texto que acompaña la ficha de la obra comentada, la cual pertenece al fondo del museo y sólo permanecerá expuesta por tiempo limitado. Hasta el día 25 de abril, y con motivo de la Diada de Sant Jordi, junto a la entrada al museo se os obsequiará una de sus publicaciones.

_____________

Nos encontramos ante una obra de pequeño formato y factura cuidadosa. A pesar de figurar relacionada con el título “Cyrano de Bergerac” y contar con una referencia a Alberto Durero en el anverso, en la imagen mostrada se pueden identificar rasgos característicos, como la curva del pecho y el cabello largo y canoso bajo la capucha, que hacen que el personaje se acerque más al retrato de una mujer de edad avanzada.  La cara, destacando sobre un entorno oscuro, tiene como principal característica una nariz llena de verrugas que se extienden por el resto de la piel, un labio inferior exagerado, vello facial abundante y ojos azules y vidriosos. En lo que respecta a la indumentaria, identificamos ropas austeras, pero no pobres, sobre las que se han trazado símbolos relacionados con la magia y la alquimia, hecho que se enfatiza por la presencia de una vara o bastón coronado con la cabeza de un pequeño diablo.

La imagen en conjunto tiene un tono caricaturesco, hecho que pudiera hacernos pensar en una representación satírica de un personaje real del momento, o de una determinada clase social o grupo de personas. Teniendo en cuenta, sin embargo, la inscripción ya mencionada sobre Cyrano de Begerac, es necesario considerar la posibilidad de que se trate de la representación de un personaje literario o del repertorio teatral. Lo elementos seleccionados para hacer burla del personaje han sido comunes en la construcción de la imagen tópica compartida por las figuras del judío y la bruja (cabello sucio, verrugas, nariz hinchada), interrelacionadas y marcadas históricamente por la marginalidad y la persecución.

Las primeras persecuciones promulgadas por el orden eclesiástico se dirigieron inicialmente, durante la Edad Media, hacia los cátaros, pero después se extendieron a los leprosos y a los judíos. Finalmente, ya en época Moderna, cuando se suma el poder civil, tuvieron como objetivo la brujería. A pesar de las diferencias entre estos colectivos, muchas de las acusaciones se repetían; el envenenamiento de pozos, el rapto de niños o la realización de rituales contrarios al bien común. Si las reuniones de brujas reciben el nombre de sábats es precisamente debido a que el sábat es la celebración judía más representativa y de obligado cumplimiento. Durante la Baja Edad Media, los judíos fueron acusados de cometer sacrificios humanos, especialmente de niños, en sus rituales. Este tipo de acusaciones se encontrarán también en el ámbito de la brujería y el culto al diablo.

En la bula de Alejandro V (1409), leemos “muchos cristianos y judíos practican la brujería, las adivinaciones, las invocaciones diabólicas, los conjuros mágicos, supersticiones y artes malvadas y prohibidas con las que pervierten y corrompen a muchos cristianos ingenuos; judíos conversos que más o menos escondidos regresan al antiguo error intentando, además, difundir el Talmud y otros libros de su ley…” [1] Este texto muestra el nacimiento de la brujería como una nueva herejía, pero mantiene los temores y suspicacias hacia la comunidad judía conversa. A pesar de que posteriormente la brujería, entendida ya como un culto herético, se diferenciara de otras formas religiosas, la conexión entre los conversos y las prácticas mágicas demoníacas persistió en el imaginario colectivo.

Los judíos catalanes eran considerados propiedad directa del rey, de manera que no estaban sujetos a la nobleza y al sistema feudal que afectaba a los cristianos. Así, el rey se servía de ellos para cobrarles impuestos especiales y obligarlos a realizar préstamos. No es de extrañar que no contaran con la simpatía de la población catalana, por este factor y por el hecho de ser extranjeros, los judíos eran vistos con suspicacia. La posición de la corona era la de favorecer su existencia con el fin de tener alguien capaz de llevar a cabo las tareas de médico y prestamista, trabajos considerados impuros entre los cristianos. Aun así, tras los altercados del año 1391 juderías completas fueron destruidas y nunca se pudo recuperar la población judía de Barcelona.

Durante el periodo de la caza de brujas, se llegó a suponer que los seguidores del diablo podían ser reconocidos por una marca que éste dejaba en ellos, pero en ausencia de ésta, cualquier señal distintiva, como una verruga o una mancha en la piel, podía llegar a identificarse como tal. Las formas en las que los sectores marginales y a menudo perseguidos de la sociedad han sido caricaturizados han perdurado, en forma burlesca o satírica, hasta la época actual, de manera que aún las podemos reconocer. Estos rasgos físicos negativos se han asociado consecutivamente a todos los colectivos que han resultado molestos para el orden social, o quedan fuera del mismo, como los enfermos, los ancianos o los extranjeros, convirtiéndolos así en modelos a evitar.

Un hombre profundamente influenciado por la política como Jean Bodin no dudó en escribir un tratado contra la brujería, la Démonomanie des sorciers (París, 1580), donde indica que es necesario «cauterizar y aplicar hierros candentes y cortar las partes [de la sociedad]».[2]  Cuando, de forma progresiva, se consolidó la creencia  – al menos entre los sectores sociales cultivados- de que los relatos de las brujas no eran más que delirios de mentes enfermas, la brujería no entró en el dominio de la religión, ámbito de respeto y tolerancia, sino en el de la superstición, criticada como signo de fanatismo y atentado contra las leyes de la racionalidad que propagaba la Ilustración. Ignasi Fernández continúa en esta línea al afirmar que, en el s. XV y siguientes las confesiones constituidas como iglesias que se reconocían en la matriz común del cristianismo eran objeto de tolerancia, pero la brujería no entraba en este dominio debido a que no era una opción confesional: no era vista como una alternativa a la religión oficial, sino como una alianza perversa con el demonio.  Si la herejía, que no dejaba de tener un fondo bíblico, menoscababa los principios del Estado y de la convivencia común, aún era peor el culto al diablo, nítidamente anticristiano, del cual se acusaba a las brujas.[3]

La imagen que nos ocupa no es sólo la de una mujer mayor, sino una persona deformada por la edad, con un rostro repulsivo debido a las verrugas y el vello facial, y una mirada ante la cual parece necesario mantenerse alerta. De no ser por la falta de la marca facial que la caracterizaba físicamente – un ojo tuerto-, el personaje del cuadro podría haber sido la Celestina, tal como aparece en la obra del mismo nombre escrita por Fernando de Rojas a finales del s.XV. En la elaboración de su personaje, el autor incluyó elementos pertenecientes por un lado a las creencias sobre brujería y hechicería de su época, y por otro al criptojudaísmo, aquella parte de la población judía convertida exteriormente al cristianismo, pero que continuaba, a escondidas, con sus prácticas religiosas habituales. Así, la Celestina, fruto de la confluencia entre las tradiciones cultas y populares de la magia, se describe como una anciana “barbuda” que lleva a cabo muchos oficios (perfumera, sanadora, partera, alcahueta…), poseedora de un laboratorio lleno de herramientas e ingredientes presentes en los tratados árabes y hebreos de medicina contemporáneos al autor, y también como una mujer capaz de conjurar e invocar al diablo para la consecución de sus propósitos. El personaje de Celestina, además, fue la inspiración de otras “celestinas”, no sólo en el teatro, sino en la cultura popular, en la que su nombre pasó a ser sinónimo de alcahueta. En las representaciones pictóricas de estas mujeres, aparecen ancianas de rostros feos y arrugados, algunas, como la de Picasso (1904), con un ojo tuerto – en alusión, tal vez, a la marca original-, pero ninguna contiene alusiones tan claras a las artes mágicas como la imagen con la que nos encontramos aquí.

NOTAS:
[1] Ginzburg, Carlo, “Historia Nocturna”, Muchnik Editores, Barcelona, 1991.
[2] Toldrà i Vilardell, Albert; Asmodeu, Dona, Dimoni i sexe a l’Edat Mitjana. Universitat de València, 2009, València.
[3] Fernández Terricabras, Ignasi;  “Les bases ideològiques: la confessionalització i la intolerància religiosa a l’Europa Moderna (segles XVI-XVII)”, a Alcoberro, A. (ed); Per bruixa i metzinera: la cacera de bruixes a Catalunya, Barcelona,  Museu d’Historia de Catalunya, 2007.

BIBLIOGRAFIA

Alcoberro, A. (ed); Per bruixa i metzinera: la cacera de bruixes a Catalunya, Barcelona,  Museu d’Historia de Catalunya, 2007.
Ginzburg, Carlo; Historia Nocturna, Muchnik Editores, Barcelona, 1991.
Gutwirth,  Eleazar; “Casta, clase i màgia. Bruixes i amulets entre els jueus espanyols del segle XV”,  Fundació Caixa de Pensions, Barcelona, 1989.
Toldrà i Vilardell, Albert; Asmodeu, Dona, Dimoni i sexe a l’Edat Mitjana. Universitat de Valencia, Valencia, 2009.

Otras fuentes :
Per Bruixa i Metzinera
, bibliografía variada: http://bruixes.mhcat.net/index.php/per-saber-mes
Dicenda. Cuadernos de filología hispánica; http://revistas.ucm.es/index.php/DICE/article/view/DICE9494110037a
Entrevista a  Anne Lawrence-Mathers On Medieval Magic: http://blogs.exeter.ac.uk/medievalstudies/2017/03/anne-lawrence-mathers-on-medieval-magic-part-i/

Agenda de Primavera – Estiu 2018 / Agenda Primavera – Verano 2018

El Gremi de l’Art està preparant un seguit d’activitats per a aquesta propera temporada que és apunt de començar. Us agraïm molt el vostre suport!

CATALÀ:

Dissabte 19 de Maig: Segona Jornada de Bruixeria

Jornada de Bruixeria2

Tal com vam fer el passat dissabte 3 de març, tornem a celebrar una jornada de Bruixeria on es duran a terme tres xerrades/tallers independents.

Lloc: Aquesta activitat tindrà lloc a Barcelona, a La Nau, Taller d’Arts Plàstiques.

Preus:

  • 1 taller: 40 euros
  • 2 tallers: 60 euros
  • 3 tallers: 80 euros

Tallers:

  • Ampolles i recipients en la Bruixeria, amb Lídia Chalaux

Per a protegir, endolcir, atreure, obrir camins, destruïr, i beneïr; l’ús de les ampolles en la Bruixeria ens ve de lluny, i en els nostres dies s’empren amb qualsevol tamany i color. Què és una ampolla de bruixa? I una gerra de mel? Aigües de guerra i de pau? I conjurs “embotellats”? Ho veurem, i en farem entenent com funcionen i què requereixen.

  • Màgia sigilítica, amb Occvlta.

Ens endinsarem en el desconegut i sempre malinterpretat món dels sigils, la seva història, i els mètodes per a crear-los en diferents escoles. Elaborarem un sigil seguint diverses tècniques, i aprendrem a diferenciar-los dels símbols i les signatures.

  • “Ars Speculum”: usos màgics del mirall, amb Laura Lleonart.

El mirall ha esdevingut un objecte quotidià, però la seva història ha estat lligada a les creences màgiques des de l’antiguitat, que encara podem intuir a través del folklore i la superstició popular. En aquest taller explorarem, més enllà de la clarividència, l’ús del mirall i altres superfícies reflectants com a eines màgiques en relació als elements, els astres, els esperits, i el doble. Així mateix, es tracta d’un taller pràctic en el que podran preparar el seu mirall per a diferents finalitats.
Per a apuntar-vos envieu un correu a gremidelart@gmail.com

Us recordem que les places són limitades!

– – – – – – – – – – – – – – – –

CASTELLANO:

Sábado 19 de Mayo: Segunda Jornada de Brujería

Tal y como hicimos el pasado sábado 3 de marzo, volvemos a celebrar una jornada de Brujería donde se llevarán a cabo tres charlas / talleres independientes.

Lugar: Esta actividad tendrá lugar en Barcelona, ​​en La Nau, Taller de Artes Plásticas.

Precios:

  • 1 taller: 40 euros
  • 2 talleres: 60 euros
  • 3 talleres: 80 euros

Talleres:

  • Botellas y recipientes en la Brujería, con Lídia Chalaux.

Para proteger, endulzar, atraer, abrir caminos, destruir, y bendecir; el uso de las botellas en la Brujería nos viene de lejos, y en nuestros días se emplean con cualquier tamaño y color. ¿Qué es una botella de bruja? ¿Y una jarra de miel? Aguas de guerra y de paz? ¿Y conjuros “embotellados”? Los veremos, y los haremos entendiendo cómo funcionan y qué requieren.

  • Magia sigilítica, con Occvlta.

Nos adentraremos en el desconocido y siempre malinterpretado mundo de los sigilos, su historia, y los métodos para crearlos siguiendo diferentes escuelas. Elaboraremos un sigilo siguiendo diversas técnicas, y aprenderemos a diferenciarlos de los símbolos y las firmas.

  • “Ars Speculum”: usos mágicos del espejo, con Laura Lleonart.

El espejo se ha convertido en un objeto cotidiano, pero su historia ha estado ligada a las creencias mágicas desde la antigüedad, que aún podemos intuir a través del folclore y la superstición populares. En este taller exploraremos, más allá de la clarividencia, el uso del espejo y otras superficies reflejantes como herramientas mágicas en relación a los elementos, los astros, los espíritus, y el doble. Asimismo, se trata de un taller práctico en el que se podrán preparar espejos para diferentes fines.

Para apuntaros enviad un mensaje a gremidelart@gmail.com

¡Se recuerda que las plazas son limitadas!


Divendres 20, dissabte 21, i diumenge 22 de juliol: 4t Seminari de Bruixeria Tradicional: Herbalisme en la Màgia i la Bruixeria.

4t Seminari

De nou tornem a celebrar un seminari de bruixeria que versa sobre el món vegetal. A diferència de les edicions anteriors, aquest serà el primer cop que celebrarem un seminari de tres dies, donat que hem decidit aprofitar al màxim les possibilitats del territori on es durà a terme, així com establir unes dinàmiques relaxades i agradables. Amb tot, aquells que així ho desitgin podran reduir la seva estada a dos dies.

Lloc: Aquesta activitat tindrà lloc a Altron, al Pallars Sobirà (Pirineu de Lleida).

Preus:

  • 2 dies: 180 euros (allotjament inclòs)
  • 3 dies: 230 euros (allotjament inclòs)

Activitats:

  • Panakèia: éssers vegetals i curació, amb Anaïs Estrems
  • Dominació amb l’ajut dels esperits del camí vírid, amb Lídia Chalaux
  • Lamiarum Unguenta: l’ungüent bruixat, teoria i pràctica, amb Occvlta
  • Els esperits al regne vegetal, culte arbori, amb Laura Lleonart
  • Sortides i activitats nocturnes.

Horari:

Divendres 20 Dissabte 21 Diumenge 22
Matí Dominació Ajut Esperits Esperits Regne Vegetal
Tarda Panakèia Lamiarum Unguenta Reflexions i posada en comú
Nit Dominació Ajut Esperits Lamiarum Unguenta

Rebreu més informació ben aviat!

 

Per a apuntar-vos envieu un correu a gremidelart@gmail.com

Us recordem que les places són limitades!


– – – – – – – – – – – – – – – –

CASTELLANO:

Viernes 20, sábado 21, y domingo 22 de julio: 4º Seminario de Brujería Tradicional: Herbalismo en la Magia y la Hechicería.

De nuevo volvemos a celebrar un seminario de Brujería que versa sobre el mundo vegetal. A diferencia de las ediciones anteriores, este será la primera vez que celebraremos un seminario de tres días, dado que hemos decidido aprovechar al máximo las posibilidades del territorio donde se llevará a cabo, así como establecer unas dinámicas relajadas y agradables. Con todo, aquellos que así lo deseen podrán reducir su estancia de tres a dos días.

Lugar: Esta actividad tendrá lugar en Altron, en el Pallars Sobirà (Pirineo de Lleida).

Precios:

  • 2 días: 180 euros (alojamiento incluido)
  • 3 días: 230 euros (alojamiento incluido)

Actividades:

  • Panakèia: seres vegetales y curación, con Anaïs Estrems
  • Dominación con la ayuda de los espíritus del camino viridis, con Lídia Chalaux
  • Lamiarum ungüentos: el ungüento brujas, teoría y práctica, con Occvlta
  • Los espíritus en el reino vegetal, culto arbóreo, con Laura Lleonart
  • Salidas y actividades nocturnas.

Horario:

Viernes 20 Sábado 21 Domingo 22
Mañana Dominación Ayuda Espíritus Espíritus Reino Vegetal
Tarde Panakèia Lamiarum Unguenta Reflexiones y puesta en común
Noche Dominación Ayuda Espíritus Lamiarum Unguenta

Os haremos llegar más información muy pronto.

Para inscripciones, enviad un mensaje a gremidelart@gmail.com

¡Os recordamos que las plazas son limitadas!

 

Inauguració de “Se’n parlave i n’hi havie”, l’exposició sobre Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu – Inauguración de “Se’n parlave i n’hi havie”, la exposición sobre Brujería en las tierras de Ponent y Pirineo

cartell bruixeria eco (1)
Cartell de l’exposició

CATALÀ:

El proper dimarts 13 de març s’inaugura l’exposició itinerant sobre Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu que s’anomenarà “Se’n parlave i n’hi havie”, fent referència a una d’aquelles expressions que es deien als pobles quan s’inquiria sobre la presència de bruixes a territoris lleidatans. El punt d’inici d’aquesta exposició serà l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu, un lloc molt representatiu en aquest fenòmen, ja que fou en aquella població on es va dur a terme la primera legislació de caire civil per a prohibir la Bruixeria, present al Llibre de Costums i Ordinacions de les Valls d’Àneu, de 1424. Un text on se’ns narra que les bruixes “van de nit ab les bruixes al boc de Biterna e aquell prenen per senyor, fent-li homenatge, renegant lo nom de Déu, anant de nit, llevant los infants petits del costat de llurs mares, e aquells maten, donen gatirnons o buxols, donen metzines en diverses maneres”, i que tot i haver passat  molt desapercebut a nivell europeu i haver sigut ignorat en el conjunt de la història de la cacera de bruixes, mereix ésser reconegut per la seva rellevància.

L’exposició, coordinada per l’historiador Pau Castell, combinarà aspectes històrics de la Bruixeria, com ara els judicis duts a terme al Pallars o la creació del constructe de la bruixa i el bruixot, amb el llegat etnològic que aquest fenòmen ha tingut al territori, el qual, per les peculiaritats de la seva origrafia i l’estil de vida de la zona de muntanya, es mantingué inalterat fins a mitjan del segle XX.

Així doncs, “Se’n parlave i n’hi havie” restarà a l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu des del dimarts 13 de març fins al dia 7 de maig, moment en el qual començarà a itinerar pels centres que formen part de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran.


CASTELLANO:

El próximo martes 13 de marzo se inaugura la exposición itinerante sobre Brujería en las tierras de Ponent y Pirineo que se llamará “Se’n parlave i n’hi havie” (‘se hablaba de ello, y los/las habían’), haciendo referencia a una de esas expresiones que se decían en los pueblos cuando se inquiría sobre la presencia de brujas en territorios leridanos. El punto de inicio de esta exposición será el Ecomuseu de Esterri d’Àneu, un lugar muy representativo en este fenómeno, ya que fue en aquella población fue donde se conformó la primera legislación de tipo civil para prohibir la Brujería, presente en elLlibre de Costums i Ordinacions de les Valls d’Àneu, de 1424. Un texto donde se nos narra que las brujas “van de noche con las brujas al Boque (cabrón) de Biterna y aquel toman por señor, haciéndole homenaje, renegando el nombre de Dios, yendo de noche, quitando los niños pequeños del lado de sus madres, y aquellos matan, dándoles gatirnons o buxols, y les dan venenos en varias maneras “, que a pesar de haber pasado muy desapercibido a nivel europeo y haber sido ignorado en el conjunto de la historia de la caza de brujas, merece ser reconocido por su relevancia.

La exposición, coordinada por el historiador Pau Castell, combinará aspectos históricos de la Brujería, como los juicios llevados a cabo en el Pallars o la creación del constructo de la bruja y el brujo, con el legado etnológico que este fenómeno ha tenido en territorio, el cual, por las peculiaridades de su orografía y el estilo de vida de la zona de montaña, se mantuvo inalterado hasta mediados del siglo XX.

Así pues, “Se’n parlave i n’hi havie” permanecerá en el Ecomuseu de Esterri d’Àneu desde el martes 13 de marzo hasta el día 7 de mayo, momento en el que comenzará a itinerar por los centros que forman parte de la Red de Museos de las Tierras de Lleida y Aran.

Més informació / Más información:

Facebook Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran

 

Contacte amb els Esperits – Contacto con los Espíritus

aliats

Sense una relació profunda i personal amb els Esperits, sota forma d’aliats, esperits ancestrals, amants feèrics, familiars, etc… no hi ha bruixeria possible. En una època com aquesta, tenyida de consignes newage i pseudo-xamanisme on val tot, els esperits son vistos com a mers arquetips. Figures senzilles, comprensibles, de significat unívoc i fàcil d’estructurar amb els que es treballa per la millora personal. Però – i això ho ben sabien els antics- els esperits són tant reals com nosaltres, i mentre els continuem percebent d’aquesta manera errònia ens quedarem en un nivell de treball simplement mental, on el nostre ego tindrà més pes del que hauria de ser-li concedit.

Ells es troben al cor de tota tradició espiritual, de tots els camins que ens retornen a l’inici, de tota pràctica de bruixeria real. Ens remetrem a la famosa cita de Joan Amades al seu Bruixes i Bruixots (E. Mèdol), on comenta que, per als “primitius”, “totes les coses i tots els fets que es produïen de manera convenient a l’interès humà, eren produïts pels bons esperits; feien créixer els vegetals, fecundaven els animals, provocaven els fenòmens de la pluja quan era convenient per a les pastures, ajudaven en les caceres… mentre que els fets perjudicials per a l’home: malalties, pèrdua de collites, epidèmies al ramat, caceres difícils… eren obra dels esperits malignes. De manera que al voltant d’aquest món d’esperits es varen crear procediments per tal de tractar amb ells. Mitjançant nombroses i variades pràctiques i imprecacions, emeses molts cops sota forma de cançó, s’aconseguia atreure als esperits bons i allunyar als dolents; fer més valuosa l’acció dels primers i fer ineficaç la dels segons, així com posar-los en guerra entre ells per a obtenir la victòria dels esperits positius. El tracte amb aquest món invisible va crear un vast sistema d’usos i pràctiques conegudes com màgia.”

Els esperits, aquestes forces i poders antics i perpetus són de vital importància avui en dia, ja que hem perdut els Misteris, hem perdut la veneració sincera a la Terra, i som immersos en una societat que ret culte a l’ego i al poder, en una cultura que es considera totalment desconnectada de l’entorn natural. Els esperits són importants perquè actuen com a mediadors de les potències i coneixements que serven, aquí i ara. En somnis, en vols, en passejades físiques per la natura… Són plenament actius en la transmissió de les antigues creences i són els últims iniciadors, ja que són els guardians de la veritable iniciació als Misteris. Són absolutament necessaris per a que les nostres pràctiques tinguin aquesta dimensió de transformació profunda en tots els àmbits de la nostra percepció i, per tant, de la nostra vida.

No puc deixar de remarcar que no són a la nostra disposició per ajudar-nos en tot el que ens cal, o per anar “d’aventures” per l’Altre Món… tenen una agenda pròpia i ens reclamen sortir d’aquesta visió androcèntrica i preguntar “què puc fer jo per ajudar-vos a vosaltres?” Aquesta es la simbiosi que donarà pas al renaixement de l’ecologia espiritual. Quelcom, sens dubte, molt més enllà de les gastades afirmacions al peu de fotos de paisatges idealitzats a les xarxes socials. Reforjant la nostra relació amb ells podrem tornar a enfortir la nostra relació amb la Terra i els seus habitants.

Com ens preparem per a entrar en contacte amb ells? Com ens posem en relació amb ells? Com els podem honorar? Com podem treballar amb ells de manera conscient? Com podem recrear aquest vincle -si ells accepten- i submergir-nos poc a poc en els Misteris? De tot això en parlarem  -amb metodologia i pràctiques- en el taller de Contacte amb els Esperits dins de la  Jornada de Bruixeria Tradicional que se celebrarà a Barcelona el dissabte 3 de març de 2018. Més informació a aquest enllaç.

 


 

Sin una relación profunda y personal con los Espíritus, bajo las formas de aliados, espíritus ancestrales, amantes feéricos, familiares, etc. no hay brujería posible. En una época como ésta, teñida de consignas newage y pseudo-chamanismo en la que todo vale, los espíritus son percibidos como meros arquetipos; figuras ligeras, sencillas, de significado unívoco y fácil de estructurar, con los que se trabaja para la mejora personal. Sin embargo – y esto lo sabían los antiguos- los espíritus son tan reales como nosotros y mientras los sigamos percibiendo de esta manera errónea, nos quedaremos en un nivel de trabajo simplemente mental, en el que nuestro ego tendrá más peso del que debiera serle concedido.

Ellos se encuentran en el corazón de toda tradición espiritual, de todos los caminos que retornan al inicio, de toda práctica de brujería. Nos remitiremos a la famosa cita de Joan Amades en su obra Bruixes i Bruixots (E. Mèdol), en la que nos comenta que para los “primitivos”, “todas las cosas y todos los hechos que se producían de modo conveniente al interés humano, eran producidos por los buenos espíritus; hacían crecer los vegetales, fecundaban a los animales, provocaban los fenómenos de la lluvia cuando era necesaria para los pastos, ayudaban en las cacerías… mientras que los hechos perjudiciales para el hombre: enfermedades, pérdida de cosechas, epidemias del ganado, cacerías difíciles… eran obra de los espíritus malignos. De modo que entorno a este mundo de espíritus se crearon procedimientos con el fin de tratar con ellos. Mediante numerosas y variadas prácticas e imprecaciones emitidas en muchas ocasiones bajo la forma de canción, se conseguía atraer a los buenos espíritus y alejar a los malos; hacer más valiosa la acción de los primeros y hacer ineficaz la de los segundos, así como animar la guerra entre ellos para obtener la victoria de los espíritus positivos. El trato con este mundo invisible creó un vasto sistema de usos y prácticas conocidos como magia.”

Los espíritus, estas fuerzas y poderes antiguos y perpetuos son de crucial importancia hoy en día, ya que hemos perdido los Misterios, hemos perdido la veneración sincera a la Tierra y estamos inmersos en una sociedad que rinde culto al ego y al poder, y en una cultura que se considera totalmente desconectada del entorno natural. Los espíritus son importantes porque actúan como mediadores de las potencias y conocimientos que guardan, aquí y ahora. En sueños, en vuelos, en paseos físicos por la naturaleza… Están plenamente activos en la transmisión de las antiguas creencias y son los iniciadores últimos, ya que son los guardianes de los Misterios. Son absolutamente necesarios para que nuestras prácticas tengan esta dimensión de transformación profunda en todos los ámbitos de nuestra percepción y, por tanto, de nuestra vida.

No puedo dejar de remarcar que no están a nuestra disposición para ayudarnos en todo aquello que nos sea necesario, o para ir “de aventuras” por el Otro Mundo… Tienen una agenda propia y nos reclaman salir de nuestra visión antropocéntrica y preguntar “¿Qué puedo hacer yo por vosotros?” Ésta es la simbiosis que dará paso al renacimiento de la ecología espiritual. Algo, sin duda, mucho más allá de las afirmaciones manidas al pie de fotos idealizadas en redes sociales. Reforjando nuestra relación con ellos podemos volver a fortalecer con la Tierra y sus habitantes.

¿Cómo nos preparamos para contactar con ellos? ¿Cómo nos relacionamos con ellos? ¿Cómo los podemos honrar? ¿Cómo podemos trabajar con ellos de forma consciente? ¿Cómo podemos recuperar este vínculo – si ellos aceptan- y adentrarnos poco a poco en los Misterios?   Hablaremos de todo ello – con metodología y prácticas- en el taller de Contacto con el Mundo de los Espíritus dentro de la Jornada de Brujería Tradicional que se celebrará en Barcelona el sábado 3 de marzo de 2018. Más información en este enlace.

L’encens com a eina màgica – El incienso como herramienta mágica

IMG_6831L’encens existeix en totes les cultures, i en la majoria de les seves manifestacions més primerenques ha sigut considerat com l’aliment dels déus i esperits. Aquest s’ha emprat tradicionalment a mode d’ofrena, com a reclam per a contactar amb els esperits i els déus, per a allunyar esperits malignes, i per a motivar aparicions i estats personals alterats. Tot això ens indica que l’encens, al cap i a la fi, no és més que un altre resultat d’un sistema animista de creences, i per tant, ens resulta molt adequat a la Bruixeria, ja que des de sempre hem concebut l’encens com una entitat viva amb la qual interactuem.

Durant l’antiguitat l’encens va començar a emprar-se de forma especialitzada en el culte i adoració de les deïtats. Els antics grecs, que van ser grans mestres en la confecció de l’encens, fusionaren la seva capacitat ofertora amb la creació d’estats alterats de consciència. Exemple d’aquest tipus d’encens podria ser aquell que, segons algunes teories, les píties de Delfos haurien fet servir per a obtenir missatges oraculars. La farmacopea medieval no va deixar de fer ús dels encensos, tot i que les motivacions religioses van desaparèixer, però els seus usos apotropaics originals, com els de protecció màgica i la seva capacitat guaridora de l’esperit es van mantenir. No era pas estrany trobar receptes d’antics encensos d’efectes somnífers als herbaris medievals, rellegint els seus efectes narcòtics com a analgèsic. L’encens intoxicant dels temples passa a les esglésies i catedrals, per a purificar als feligresos i evitar la proliferació de malalties.

És molt possible que en aquell punt de la història fos quan vam començar a concebre l’encens com un “netejador espiritual”, cosa que ja indica, fins a cert punt, un canvi de mentalitat. Tot i la utilització primitiva –i innegable- de l’encens com a facilitador de la cura de les malalties del cos i l’esperit, la visió de la neteja energètica o espiritual d’un recinte mitjançant encens ens assenyala la visió de l’ésser humà viu com un individu capaç, per la seva naturalesa, d’expulsar allò maligne, que és, al cap i a la fi, allò que no podem veure o entendre. Aquesta forma de concebre la realitat no és res més que el resultat del canvi d’ordre simbòlic que es va dur a terme durant l’edat mitjana, i al qual encara avui estem sotmesos.

En la forma original de l’encens trobem unes premisses que ens remeten indiscutiblement a la màgia i la Bruixeria, sobretot en la forma amb què ens relacionem amb la matèria, i la forma amb què modifica la nostra conducta i la forma en què afecta la nostra energia i la d’allò que ens envolta. L’encens també té part d’alquímia, ja que la fragància sòlida (o semi sòlida), creada per la natura i modificada pels humans, és sublimada i perfeccionada amb l’esperit del foc, i transmutada per assumir l’estat eteri del fum. Així és com aquesta ofrena creada per l’ésser humà en el pla tangible es dirigeix a l’Altre Món, traspassant els nostres dominis, arribant allà on nosaltres no podem arribar.

I on ha quedat tot això? Què se n’ha fet d’aquest procéstransformador, del secret del seu missatge i de la interactuació de l’individu amb allò desconegut? En l’actualitat sovint emprem l’encens de forma informal, desprestigiant les formes en què els perfums ens canvien i es comuniquen amb allò que no veiem. En una situació com la present, només ens queda l’opció de recuperar l’essència d’aquests processos, d’aquestes transmutacions, i fer-les sagrades de nou.

*Per aquells que hi estigueu interessats, us esperem al taller de Secrets de l’Encens que se celebrarà la Jornada de Bruixeria Tradicional que se celebrarà a Barcelona el dissabte 3 de març de 2018. Més informació a aquest enllaç.

 


 

El incienso existe en todas las culturas, y en la mayoría de sus manifestaciones más tempranas ha sido considerado como el alimento de los dioses y espíritus. Éste se ha empleado tradicionalmente a modo de ofrenda, como reclamo para contactar con los espíritus y los dioses, para alejar espíritus malignos, y para motivar apariciones y estados trascendentales. Todo esto nos indica que el incienso, al fin y al cabo, no es más que otro resultado de un sistema animista de creencias, y por tanto, nos resulta muy adecuado en la Brujería, ya que desde siempre hemos concebido el incienso como una entidad viva con la que interactuar.

Durante la antigüedad, el incienso comenzó a emplearse de forma especializada en el culto y adoración de las deidades. Los antiguos griegos, que fueron grandes maestros en la confección deinciensos, fusionaron su capacidad como ofrenda con la creación de estados alterados de conciencia. Ejemplo de este tipo de incienso podría ser aquel que, según algunas teorías, las Pitias de Delfos habrían usado para obtener mensajes oraculares. La farmacopea medieval no dejó de hacer uso de los inciensos, aunque las motivaciones religiosas desaparecieron, pero sus usos apotropaicos originales, como los de protección mágica y sus capacidades curativas del espíritu se mantuvieron. No era raro, pues, encontrar recetas de antiguos inciensos con efectos somníferos en los herbarios medievales, en los que sus efectos narcóticos se reinterpretaban como analgésicos. El incienso intoxicante de los templos pasa a las iglesias y catedrales, para purificar a los feligreses y evitar la proliferación de enfermedades.

Es muy posible que en ese punto de la historia fuera cuando empezamos a concebir el incienso como un “limpiador espiritual”, lo que ya indica, hasta cierto punto, un cambio dementalidad. A pesar de la utilización primitiva -e innegable- del incienso como facilitador de la cura de las enfermedades del cuerpo y del espíritu, la limpieza energética o espiritual de un recinto mediante incienso nos señala la visión del ser humano vive como un individuo capaz, por su naturaleza, de expulsar lo maligno, que es, al fin y al cabo, lo que no podemos ver o entender. Esta forma de concebir la realidad no es más que el resultado del cambio de orden simbólico que se llevó a cabo durante la Edad Media, y al que todavía hoy estamos sometidos.

En la forma original del incienso encontramos unas premisas que nos remiten indiscutiblemente a la magia y la Brujería, sobre todo en la forma en la que nos relacionamos con la materia, y la forma en la cual que modifica nuestra conducta y la forma en que afecta a la nuestra energía y la de lo que nos rodea. El incienso también tiene parte de alquimia, ya que la fragancia sólida (o semi sólida), creada por la naturaleza y modificada por los humanos, es sublimada y perfeccionada con el espíritu del fuego, y transmutada para asumir el estado etéreo del humo. Así es como esta ofrenda creada por el ser humano en el plano tangible se dirige al Otro Mundo, traspasando nuestros dominios, llegando allí donde nosotros no podemos llegar.

¿Y dónde ha quedado todo esto? ¿Qué ha sido de este proceso transformador, del secreto de su mensaje y de la interactuación del individuo con lo desconocido? En la actualidad a menudo empleamos el incienso de forma informal, desprestigiando las formas en que los perfumes nos cambian y se comunican con lo que no vemos. En una situación como la presente, sólo nos queda la opción de recuperar la esencia de estos procesos, de estas transmutaciones, y hacerlas sagradas de nuevo.

* Para aquellos que estéis interesados, os esperamos en taller de Secretos del Incienso que tendrá lugar en la Jornada de Brujería Tradicional que se celebrará en Barcelona el sábado 3 de marzo de 2018. Más información en este enlace.