Lamiarum Unguenta: l’ungüent bruixat / el ungüento embrujado

405cf0984ac29e82831770e1e318aa1e
“La Cocina de las brujas”, de Frans Francken. 

CATALÀ:

Lamiarum Unguenta: l’ungüent bruixat

Una de les acusacions més característiques relacionades amb el crim de bruixeria durant els finals de l’edat mitjana i els principis de l’Edat Moderna era la fabricació i ús d’ungüents, els quals servien a les bruixes i bruixots per a volar pels aires, transformar-se en animals, i així poder causar els mals que atemorien a la població.

Aquesta acusació remet a unes creences i realitats resultat de la suma de varis factors: una herència mitològica sobre la metamorfosi, un coneixement dels poders de les plantes a nivell local, i una referència innegable al llegat etno-botànic europeu. D’aquí n’esdevé el concepte de lamiarum unguenta, els ungüents de les bruixes, un instrument que va a cavall entre mons.

Les receptes dels lamiarum unguenta van patir constants transformacions motivades pel moment històrics que la bruixeria vivia. Els unguenta van començar basant la seva recepta en el greix dels nens sense batejar i la sang de ratpenat, ingredients repulsius que denotaven, indubtablement, la implicació del Diable, seguint l’estela de les teories dominants en aquell moment. Però amb el pas del temps i la influència de les noves doctrines filosòfiques, el punt de vista dels estaments de poder que regulaven i duien a terme les persecucions van potenciar visions més racionalistes, i es va acceptar el fet que les bruixes i bruixots volaven per efecte de substàncies psicoactives.

Aquesta lectura, que encara avui considerem acceptable, és de nou una simplificació racionalista, que va deixar la implicació de l’intangible fora del món de la Bruixeria, intentant explicar quelcom inexplicable; el fet de negar la dimensió que resta oculta també va negar els misteris de la bruixeria.

D’aquesta teoria n’han sortit moltes tergiversacions, d’entre les quals destaca, per la seva àmplia acceptació, el fet que les bruixes i bruixots feien servir les escombres per introduir els ungüents dins la vagina o l’anus, i queien inconscients al terra somiant que arribaven al sàbat. Aquesta teoria, que sorgeix al 1973 de la mà de Michael Harrison a The Roots of Witchcraft, ens indica que els potencials bruixots i bruixes vivien enganyats per les substàncies que consumien, i que tot contacte amb l’Altre Món era impossible i es devia a una al·lucinació.

Avui en dia sabem que res mai no és tan simple en el context de la Bruixeria, però, on són els límits? Què ens explica l’ungüent bruixat? Què era en realitat?

Tot això ho intentarem desvelar al taller anomenat Lamiarum Unguenta, dut a terme per Occvlta, al 4t Seminari de Bruixeria Tradicional: Herbalisme en la Màgia i la Bruixeria, que tindrà lloc els propers 20, 21, i 22 de juliol a Altron, al Pallars Sobirà. Per a més informació:

https://www.facebook.com/events/948894968608781/

Us hi esperem!

 


CASTELLANO:

Lamiarum unguenta: el ungüento embrujado

Una de las acusaciones más características relacionadas con el crimen de brujería durante el fin de la Edad Media y el inicio de la Edad Moderna era la fabricación y uso de ungüentos, que servían a las brujas y brujos para volar por los aires , transformarse en animales, y así poder causar las desgracias y hecatombes que atemorizaban a la población.

Esta acusación remite a unas creencias y realidades resultado de la suma de varios factores: una herencia mitológica sobre la metamorfosis, un conocimiento de los poderes de las plantas a nivel local, y una referencia innegable el legado etno-botánico europeo. De ahí saldría el concepto de los lamiarum unguenta, los ungüentos de las brujas, un instrumento que va a caballo entre mundos.

Las recetas de los lamiarum unguenta sufrieron constantes transformaciones motivadas por momentos históricos que la brujería estaba viviendo. Los ungüentos comenzaron basando su receta en la grasa de los niños sin bautizar y la sangre de murciélago, ingredientes repulsivos que denotaban, indudablemente, la implicación del Diablo, siguiendo las teorías sobre la brujería que estaban en voga en ese momento. Pero con el paso del tiempo y la influencia de las nuevas doctrinas filosóficas, el punto de vista de los estamentos de poder que regulaban y llevaban a cabo las persecuciones potenciaron visiones más racionalistas, y se aceptó el hecho de que las brujas y brujos volaban por efecto de sustancias psicoactivas.

Esta lectura, que aún hoy consideramos aceptable, es de nuevo una simplificación racionalista, que dejó la implicación de lo intangible fuera del mundo de la Brujería, intentando explicar algo inexplicable; el hecho de negar una dimensión oculta también negó los misterios de la brujería.

De esta teoría han salido muchas tergiversaciones, de entre las cuales destaca, por su amplia aceptación, el hecho de que las brujas y brujos usaban las escobas para introducir los ungüentos por la vagina o el ano, y caían inconscientes el suelo soñando que llegaban al sabbat. Esta teoría, que surge en 1973 de la mano de Michael Harrison en The Roots of Witchcraft, nos indica que los potenciales brujos y brujas vivían engañados por las sustancias que consumían, y que todo contacto con el Otro Mundo era imposible y se debía a una alucinación.

Hoy en día sabemos que nunca nada es tan simple en el contexto de la Brujería, pero, ¿dónde están los límites? ¿Qué nos cuenta el ungüento de las brujas? ¿Qué era en realidad?

Todo esto lo intentaremos desvelar el taller llamado Lamiarum Unguenta, llevado a cabo por Occvlta, el 4º Seminario de Brujería Tradicional: Herbalismo en la Magia y la Brujería, que tendrá lugar los próximos 20, 21, y 22 de julio en Altron, en el Pallars Sobirà (Lleida).

Para más información: https://www.facebook.com/events/948894968608781/

¡Os esperamos!

Anuncios

Una valoració d’Austin Osman Spare en la Bruixeria / Una valoración de Austin Osman Spare en la Brujería / An Appreciation of Austin Osman Spare in the path of Witchcraft

CATALÀ / CASTELLANO / ENGLISH:

CATALÀ

aos young
El jove Austin Osman Spare pintant

La Bruixeria que avui dia s’anomena “tradicional” (per a diferenciar-la d’altres corrents) té fama de ser un camí monolític, on la única mirada possible es fa cap enrere, enaltint una herència històrica sovint romantitzada o simplificada, vista amb la mateixa mirada paternalista amb què mirem cap al passat. Aquesta herència sembla afirmar de forma inequívoca que la Bruixeria és un fenomen que només depèn del territori, en què el pilar principal és tractar amb els esperits que habiten l’entorn d’una forma unidireccional, reverencial, sovint deduint que el practicant és un ésser imperfecte o incomplet.

Aquesta forma de relacionar-nos amb l’entorn es deu a una visió més religiosa que mistèrica, una visió tan antiga com la nostra humanitat, però que posteriorment s’ha anat deformant fins a punts insospitables, convertint l’actitud devocional cap a l’entorn divinitzat en una miríada de camins religiosos i espirituals.

Però quan limitem la visió del món i la praxi que trobem en el camí de la Bruixeria a una experiència devocional, passem per alt una via que, tot i no ésser esmentada als llibres d’història o antropologia, és en realitat contenidora de tota la herència màgica que conforma aquest camí. Obviem una creença o ensenyança antiga que ens diu que l’individu és el contenidor de l’absolut i, per tant, poseedor de tot poder imaginable, fent-lo complert i potencialment “perfecte”. Aquest tipus de pensament no es contradiu en cap punt amb les idees de l’animisme o altres creences religioses, però, evidentment, comporta un canvi de mentalitat que sacseja la base de la nostra percepció dels límits entre l’entorn (el territori, el llegat, els esperits) i de nosaltres mateixos, destruint-los irremeiablement. Aquest canvi de percepció sovint és vist com a heterodox en la majoria de religions i estructures dogmàtiques, ja que s’escapa d’allò acceptat i atorga gran poder i responsabilitat a l’individu.

Aquesta dicotomia ha sigut sovint simplificada sota els termes dels camins de la mà dreta i els camins de la mà esquerra, tal com es consolidà en les teories d’Helena Blavatsky, afirmant que dins de tots nosaltres i en l’univers hi ha una pugna intensa entre la devoció moralment acceptada i la mística heterodoxa; i que l’equilibri en què ens movem és lleu i fràgil. Però la màgia i la Bruixeria no entenen de categoritzacions. Per a la majoria de practicants, tot i que sovint ens resulti més còmode i fàcil és assumir una actitud devocional i religiosa cap a l’exterior, hem sentit o sentim una pulsió del “jo”, desdibuixat i il·limitat, que, si només actua de forma religiosa o devocional, queda insatisfet, conscient de que hi ha una necessitat que cal adreçar. Cada cop que limitem el camí de Bruixeria nodrint-lo únicament del llegat històric amb un punt de vista purament reconstruccionista, notem la manca de quelcom sagrat o ocult.

a4eda5b37aa142695ed55a7773b75ef2.jpg
“Ascension of the ego from ecstasy to ecstasy”, publicat dins del The Book of Pleasure (1913)

Qui sembla que va trobar les respostes i entengué l’absència de límits de la màgia (i la Bruixeria) fou Austin Osman Spare, nascut a Londres l’any 1886, qui podria ser definit, com sàviament apunta Alan Moore, com “el mag més important del segle XX”. Tot i que fou reconegut en l’àmbit de la cultura general com un artista pictòric, Spare va desenvolupar una visió pròpia i mistèrica del paper del mag i el bruixot, desdibuixant o, simplement, ignorant, tota barrera possible que separés el practicant i el seu entorn, fins a comprendre l’incomprensible. I, sota la seva virtut artística incontestable, ho presentà al món, per a que fos refusat i ignorat durant dècades.

Spare begué de multitud de fonts de coneixement, i, indubtablement les dues facetes que el conformaven, la màgia i l’art, interactuaven en el seu imaginari i el seu camí vital. Sovint s’ha reduït l’aportació d’Spare a la màgia a la seva teoria dels sigils i l’alfabet del desig, però aquestes dues eines són només grans de sorra dins la muntanya del seu geni. Spare importà les il·luminacions rebudes en el somni a la seva vigília, i les plasmà a l’art pictòric, fent-nos partícips de secrets i misteris que, tot i no especificar a què podrien referir-se, apel·len a visions que molts practicants de Bruixeria han tingut mentre avançaven en el camí. Ell va ser el primer autor en re-visitar el somni com el camí veritable de l’aplec bruixat, i fou ser el primer que el practicà de forma màgica, concloent que l’aplec bruixat, era “l’assimilació concentrada de la consecució il·limitada de desitjos”, i la Bruixeria i fetilleria eren “actes deliberats per a causar metamorfosis”. Aquest fet, que podria semblar insignificant, és un dels pilars de molts grups i camins de Bruixeria actuals, d’entre els quals destaca el Cultus Sabbati, iniciat per Andrew Chumbley a finals del segle XX., i gran deudor en imagineria, conceptes, i tècniquess, a allò re-descobert i entès per Spare.

És cert que AOS va escriure llibres i articles diversos, però, de la mateixa forma que succeí posteriorment amb Chumbley, Spare va esdevenir un egregor i una inspiració per sí mateix, i, a través del seu art i la història de la seva vida, ens obrí portes a un món de vies il·limitades. Spare no feia diferències entre la vida, la màgia, i l’art, i les percebia com una confluència de tradicions, energies, i llegats, però lluny de prendre partit o descartar alguna de les seves vessants o màscares, entenia la cohesió que hi havia entre totes. Al cap i a la fi, totes les seves afirmacions es veien recolzades per una profunda experiència i implicació, la qual cosa el portà a re-escriure de forma irrepetible el llegat artístic i màgic universal.

Perquè, quan parlem de Bruixeria, sovint deixem de banda el treball personal màgic, “màgic” amb majúscules, més enllà de la fetilleria pragmàtica per a la solució de problemes del nostre dia a dia, o de la paulatina comprensió de la nostra naturalesa d’una forma similar a la teràpia personal. El treball màgic que ens porta a la celebració i assumpció de la nostra divinitat implícita, de la decadència i grandesa de la nostra pròpia essència, tal com suposadament succeïa en els misteris de l’antiguitat. I Spare va intentar esbossar un mètode per reconciliar l’individu amb la seva essència divina absoluta, per a que a través de la màgia operativa, l’individu aconseguís esdevenir l’origen i final de tot l’univers.

death posture
“The Death Posture”

Tot i que la transcendència espiritual de què el mag ens parla és vista pels filòsofs i savis antics i moderns com quelcom naturalment incognoscible i inabastable per a l’ésser humà, sembla que Spare no es deixà vèncer, i argumentà que podem arribar a la il·luminació, coneixent així la nostra pròpia divinitat (que ell anomenà KIA). Spare avisa que no estem condemnats a la ignorància, però que per a poder conèixer la totalitat de qui som i què ens habita, hem de prendre partit. Als seus textos principals, Spare afirma que els nostres desitjos, creences, i la nostra voluntat és manifesten amb un principi propi, que Spare anomena ZOS. Tots aquests factors són definits com límits de la nostra essència, i només a partir del trencament del tabú, de la deformació de la moral personal, i anant més enllà de tota ortodoxa, podem arribar a comprendre i conèixer el KIA. Aquesta teoria podria ésser vista com una simple relectura dualista o neoplatònica, però Spare postula que no es tracta de dues vessants irreconciliables, i esbossa un mètode per arribar a la unió d’oposats.

A partir de la revisió d’experiències de trànsit arcaiques, mètodes extàtics d’il·luminació i misticisme, i la destrucció sistemàtica de tot límit moral o polític, AOS aconseguí veure més enllà i redefinir la màgia, tot i que les seves conclusions no fossin apreciades immediatament. Entenguem que Spare era coetani a Aleister Crowley (figura que també es podria merèixer un article ben diferent per a si mateix), i que aquest el reclutà per a l’ordre A.:.A, un grup de practicants de màgia cerimonial que bevia de doctrines de Thelema apreses per Crowley a la Golden Dawn. Però Spare durà ben poc a les files de l’A.:.A; va concloure, després de l’experiència, que la màgia cerimonial, així com tot ritus estipulat i tot dogma de fe, era buit i innecessari. Al cap i a la fi, Spare no només va transmetre ensenyances amb el seu art i textos, sinó també amb les seves decisions vitals.

El treball i la vida d’Spare se succeïen en la frontera que separa el ZOS del KIA, el conscient de l’inconscient, la disciplina fèrria i l’excés orgiàstic dels sentits, i en la seva grandesa eliminava, com en els treballs reals de Bruixeria, tota diferenciació. Això era sense dubte quelcom innovador, però antic al mateix temps. Amb la valentia i passió que defineix als artistes trencadors, Spare adaptà allò que només podem imaginar i ho convertí en quelcom tangible i visual, capaç d’evocar allò que només roman ocult en el somni veritable.

Per a aquells que vulgueu introduir-vos en les aplicacions màgiques de la teoria sigilítica i les formes d’evocació creades per Spare, us esperem el proper 19 de maig a la Jornada de Bruixeria del Gremi de l’Art, que tindrà lloc a Barcelona.


 

CASTELLANO:

dibuix automatic aos
Dibujo automático de AOS

La Brujería que hoy en día se llama “tradicional” (para diferenciarla de otras corrientes) tiene fama de ser un camino monolítico, donde la única mirada posible se hace hacia atrás, para ensalzar una herencia histórica a menudo romantizada o simplificada, vista con la misma mirada paternalista con que miramos hacia el pasado. Esta herencia parece afirmar de forma inequívoca que la Brujería es un fenómeno que sólo depende del territorio, y en la que el pilar principal es el trato con los espíritus que habitan el entorno de una forma unidireccional y reverencial, a menudo deduciendo de ello que el practicante es un ser imperfecto o incompleto.

Esta forma de relacionarnos con el entorno se debe a una visión más religiosa que mistérica que posteriormente se ha ido deformando hasta llegar a puntos insospechados, para convertir la actitud devocional hacia la entorno divinizado en una miríada de caminos religiosos y espirituales.

Pero cuando limitamos la visión del mundo y la praxis que encontramos en el camino de la Brujería a una experiencia devocional, pasamos por alto una vía que, a pesar de no ser mencionada en los libros de historia o antropología, es en realidad contenedora de toda la herencia mágica que conforma este camino. Obviamos una creencia o enseñanza antigua que nos dice que el individuo es el contenedor del absoluto, y por tanto, poseedor de todo poder imaginable, haciéndolo completo y potencialmente “perfecto”. Este tipo de pensamiento no se contradice en ningún punto con las ideas del animismo u otras creencias religiosas, pero, evidentemente, conlleva un cambio de mentalidad que sacude la base de nuestra percepción de los límites entre el entorno (el territorio, el legado, los espíritus) y de nosotros mismos, destruyéndolos irremediablemente. Este cambio de percepción es visto como heterodoxo en la mayoría de religiones y estructuras dogmáticas, ya que se escapa de lo aceptado y otorga gran poder y responsabilidad al individuo.

Esta dicotomía ha sido simplificada bajo los términos de los caminos de la mano derecha y los caminos de la mano izquierda, tal como se consolidó en las teorías de Helena Blavatsky, afirmando que hay una pugna intensa entre el poder personal y el entorno, entre la devoción moralmente aceptada y la mística heterodoxa; y que el equilibrio en el que nos movemos es leve y frágil. Pero la magia y la Brujería no entienden de categorizaciones. Para la mayoría de practicantes, aunque a menudo nos resulte más cómodo y fácil es asumir una actitud devocional y religiosa hacia el exterior, hemos sentido alguna vez una pulsión del “yo”, desdibujado e ilimitado, que, cuando solamente actúa de forma religiosa o devocional, queda insatisfecho, consciente de que hay una necesidad que debe satisfacer. Cada vez que limitamos el camino de Brujería nutriéndolo únicamente del legado histórico con un punto de vista puramente reconstruccionista, notamos la ausencia de algo sagrado o oculto.

forces of the sigils.jpg
“Forces of the Sigils”

Quien parece que encontró las respuestas y entendió la ausencia de límites de la magia y la Brujería fue Austin Osman Spare, nacido en Londres el año 1886, quien podría ser definido, como sabiamente apunta Alan Moore, como “el mago más importante del siglo XX “. Aunque fue reconocido en el ámbito de la cultura general como un artista pictórico, Spare desarrolló una visión propia y mistérica del papel del mago y el brujo, desdibujando o, simplemente, ignorando, toda barrera posible que separara el practicante y su entorno, hasta comprender lo incomprensible. Y, bajo su virtud artística incontestable, lo presentó al mundo, para que fuera rechazado e ignorado durante décadas.

Spare bebió de multitud de fuentes de conocimiento, e, indudablemente las dos facetas que lo conformaban, la magia y el arte, interactuaban en su imaginario y su camino vital. A menudo se ha reducido la aportación de Spare a la magia a su teoría de los sigilos y el alfabeto del deseo, pero estas dos herramientas son sólo granos de arena en la montaña de su genio. Spare importó las iluminaciones recibidas en el Sueño a la Vigilia y las plasmó en el arte pictórico, haciéndonos partícipes de secretos y misterios que, a pesar de no especificar a qué podrían referirse, apelan a visiones que muchos practicantes de Brujería han tenido mientras avanzaban en el camino. Él fue el primer autor en re-visitar el sueño como el camino verdadero del Sabbat, y fue el primero que lo practicó de forma mágica, concluyendo que esa reunión brujeril era “la asimilación concentrada de la consecución ilimitada de deseos”, y la Brujería y hechicería no eran sino eran “actos deliberados para causar metamorfosis”. Este hecho, que podría parecer insignificante, es uno de los pilares de muchos grupos y caminos de Brujería actuales, de entre los que destaca el Cultus Sabbati, iniciado por Andrew Chumbley a finales del siglo XX, y gran deudor en imaginería, conceptos, y técnicas, a lo re-descubierto y comprendido por Spare.

Es cierto que el mago que nos ocupa escribió libros y artículos diversos, pero, de la misma forma que sucedió posteriormente con Chumbley, Spare se convirtió en un égregor y una inspiración por sí solo, y, a través de su arte y la historia de su vida, nos abrió puertas a un mundo de vías ilimitadas. Spare no hacía diferenciaciones entre la vida, la magia, y el arte, y las percibía como una confluencia de tradiciones, energías, y legados, pero lejos de tomar partido o descartar alguna de sus vertientes o máscaras, entendía la cohesión que había entre todas. Al fin y al cabo, todas sus afirmaciones se veían apoyadas por una profunda experiencia e implicación, lo que lo llevó a re-escribir de forma irrepetible el legado artístico y mágico universal.

Porque, cuando hablamos de Brujería, a menudo dejamos de lado el trabajo personal mágico, “mágico” con mayúsculas, más allá de la hechicería pragmática para la solución de problemas de nuestro día a día, o de la paulatina comprensión de nuestra naturaleza de una forma similar a la terapia personal. El trabajo mágico que nos lleva a la celebración y asunción de nuestra divinidad implícita, de la decadencia y grandeza de nuestra propia esencia, tal como supuestamente sucedía en los misterios de la antigüedad. Y Spare intentó esbozar un método para reconciliar el individuo con su esencia divina absoluta, para que a través de la magia operativa, el individuo lograra convertirse en el origen y final de todo el universo.

the self in ecstasy
“The Self in Ecstasy”

Aunque la trascendencia espiritual de la que el mago nos habla es vista por los filósofos y sabios antiguos y modernos como algo naturalmente incognoscible e inalcanzable para el ser humano, parece que Spare no se dejó vencer, y argumentó que podemos llegar a la iluminación, conociendo así nuestra propia divinidad (que él llamó KIA). Spare avisa que no estamos condenados a la ignorancia, pero que para poder conocer la totalidad de quienes somos y aquello que nos habita, tenemos que tomar partido. En sus textos principales, Spare afirma que nuestros deseos, creencias, y nuestra voluntad se manifiestan con un principio propio, que Spare llama ZOS. Todos estos factores son definidos como límites de nuestra esencia, y sólo a partir de la ruptura con el tabú, de la deformación de la moral personal, y yendo más allá de toda ortodoxia, podemos llegar a comprender y conocer el KIA. Esta teoría podría ser vista como una simple relectura dualista o neoplatónica, pero Spare postula que no se trata de dos vertientes irreconciliables, y esboza un método para llegar a la unión de opuestos.

A partir de la revisión de experiencias de tránsito arcaicas, métodos extáticos de iluminación y misticismo, y la destrucción sistemática de todo límite moral o político, AOS consiguió ver más allá y redefinir la magia, aunque sus conclusiones no fueran apreciadas inmediatamente. Entendamos que Spare era coetáneo a Aleister Crowley (figura que también se podría merecer un artículo muy diferente para sí mismo), y que éste lo reclutó para el orden A.:.A, un grupo de practicantes de magia ceremonial que bebía de doctrinas de Thelema aprendidas por Crowley en la Golden Dawn. Pero Spare duró bien poco en las filas de la A.:. A; él concluyó, después de la experiencia, que la magia ceremonial, así como todo rito estipulado y todo dogma de fe, era vacío e innecesario. Al fin y al cabo, Spare no sólo transmitió enseñanzas con su arte y textos, sino también con sus decisiones vitales.

El trabajo y la vida de Spare se sucedían en la frontera que separa el ZOS del KIA, el consciente del inconsciente, la disciplina férrea y el exceso orgiástico de los sentidos, y en su grandeza eliminaba, como en los trabajos reales de Brujería, toda diferenciación o límite. Esto era sin duda algo innovador, pero antiguo al mismo tiempo. Con la valentía y pasión que define a los artistas rompedores, Spare adaptó lo que sólo podemos imaginar y lo convirtió en algo tangible y visual, capaz de evocar lo que sólo permanece oculto en el sueño verdadero.

Para aquellos que quieran introducirse en las aplicaciones mágicas de la teoría sigilítica y las formas de evocación creadas por Spare, os esperamos el próximo 19 de mayo en la Jornada de Brujería del Gremi de l’Art, que tendrá lugar en Barcelona.


 

ENGLISH:

60f8d6f07f82e497b6b8dc2823b569ec
“Fire Demon” by AOS

The strand of Witchcraft that we classify today as “traditional” (mainly to distinguish it from other currents) is reputed to be somewhat monolithic, and the only possible look to be made is backwards, extolling a historical heritage often romanticized or simplified, observed with the same paternalistic look with which we observe our historical past. This heritage seems to state unequivocally that Witchcraft is a phenomenon that only depends on the land, a path whose main pillar is dealing with the spirits that inhabit the environment in a unidirectional and reverential way, often inferring that the Practitioner is an imperfect or incomplete being. This way of relating the practitioner to his/her environment is more religious than mysteric, and it has subsequently been deformed until it has reached unexpected level, converting devotional attitudes towards the divinized environment into a myriad of religious and spiritual paths.

But when we reduce the visions and praxis that we find along the path of Witchcraft to a devotional experience, we overlook a crucial part of the path that, despite not being mentioned in history or anthropology books, is actually a container for the entire magical heritage that actually conforms Witchcraft. We ignore an ancient belief or teaching that tells us that the individual is the container of the absolute, and therefore, possessor of all imaginable power, making it complete and potentially “perfect”. This type of thinking does not contradict the ideas of animism or other religious beliefs at any point, but, obviously, it also entails the need for a change of mentality that would eventually shake the basis of our perception and the limits between the environment (the territory, the legacy, the spirits) and us, destroying them without remedy. This change of perception is seen as unorthodox in most religions and dogmatic structures, since it challenges that which is accepted and gives great power and responsibility to the individual.

This dichotomy has been simplified under the terms of the right hand and left hand path, as it was consolidated in the theories by Helena Blavatsky, in which she claimed that there is an intense struggle between personal power and the environment, between the morally accepted devotion and heterodox mysticism; and that the balance in which we move is light and fragile. But magic and Witchcraft do not care about categorizations. For most practitioners, although it may often be more comfortable and easier for us to assume a religious and devotional attitude towards the outside world, we all may have felt, at times, an impulse of the unlimited “I” which, when following the path in a religious or devotional approach, ends up feeling strongly dissatisfied, aware that there is a need that still has to be addressed. Each time we limit the path of Witchcraft nourishing it solely with the historical legacy of a purely reconstructive point of view, we notice the absence of something sacred that lies hidden somewhere.

40dcc16732eccf98d1d8cbc7913ea57b
“The Vampires are Coming”

Who seems to have found the answers and perhaps understood the absence of limits of magic and Witchcraft was Austin Osman Spare, born in London in 1886, who could be defined, as Alan Moore wisely pointed out, as “the most important magician of the 20th century”. Although he was recognized in the field of general culture as a painter, Spare developed his own mysteric vision of the role of the magician and sorcerer, blurring or simply ignoring any possible barrier that separated the practitioner and his environment, until he understood the incomprehensible. And under his undeniable artistic virtue, he presented it to the world, to be rejected and ignored for decades.

Spare drank from a multitude of sources of knowledge, and the two facets in which he worked, that is magic and art, interacted in his imaginary and his vital path indistinctively. Spare’s contribution to magic is often reduced to his theory of sigils and the alphabet of desire, but these two tools are but grains of sand in comparison with the mountain of his genius. Spare imported the illuminations he received in Dream state to the Vigil and manifested them in painting, making us participants of secrets and mysteries that, in spite of not specifying what they could refer to, appeal to visions that many Witchcraft practitioners have had while treading the path. He was the first author to re-visit dream as the true path to the Sabbat, and he was the first to practice it magically, concluding that this witch meeting was “a concentrated assimilation of the unlimited attainment of desires”, and Witchcraft and sorcery were but “deliberate acts to cause metamorphosis”. This fact, which may seem insignificant, is one of the pillars of many current witchcraft groups, among which we find the Cultus Sabbati initiated by Andrew Chumbley at the end of the 20th century, a great debtor in imagery, concepts, and techniques, to what was discovered and understood by Spare.

It is true that our magician wrote a variety f books and articles, but, in the same way that it happened with Chumbley, Spare became an egregore and an inspiration by itself, and, through his art and the history of his life, he was able to open doors to a world of unlimited ways. Spare did not differentiate between life, magic, or art, be he perceived them as a confluence of traditions, energies, and legacies, and far from taking sides or discarding any of its aspects or masks, he understood the cohesion that existed between them. After all, his affirmations were supported by deep experience and profound implication, which led him to re-write the artistic and magical universal legacy in a unique way.

Because, when we talk about Witchcraft, we often put aside a personal, magical work beyond the pragmatic solution of our everyday problems or the gradual understanding of our nature in a way that is similar to personal therapy. The MAGICAL work we refer to is the work that leads us to the celebration and assumption of our implicit divinity, the decadence and greatness of our own essence, as it supposedly happened in the mysteries of antiquity. And Spare tried to outline a method to reconcile the individual with his absolute divine essence, so that through operative magic, the individual managed to become the beginning and the end of the entire universe.

Although the spiritual transcendence of which the magician spoke about was seen by ancient, modern philosophers, and sages as something naturally unknowable and unattainable for the human being, it seems that Spare did not surrender, and he argued that we can reach enlightenment, we can know our own divinity (which he called KIA). Spare warns that we are not doomed to remain ignorant of our absolute, but in order to know the totality of who we are and that which inhabits us, we have to take sides. In his texts, Spare states that our desires, beliefs, and will are manifested through our own principles, which Spare called ZOS. All these factors prevent us from reaching the unlimited KIA that remains hidden, so, in order to understand our divinity, we must destroy our taboos, deform our personal morality, and go beyond all orthodoxy. This theory could be seen as a simple dualist or neo-platonic revision, but Spare postulates that this was not about two irreconcilable aspects, and outlined a method that could help us reach the union of opposites.

d0790303341eadc33bcf482d25d0cc97
“The Sorcerer’s Eye”

With the review of archaic transit experiences, ecstatic methods of enlightenment and mysticism, and the systematic destruction of all moral or political limits, AOS managed to redefine magic, although his conclusions were not immediately appreciated. Lest not forget that Spare was no stranger to Aleister Crowley, in fact, he recruited him for the A.:.A order, a group of ceremonial magic practitioners who followed the doctrines of Thelema learned by Crowley while he was in the Golden Dawn. But Spare did not last long in the A.:.A; he concluded, after the experience, that ceremonial magic, as well as every stipulated rite and dogma of faith, was empty and unnecessary. At the end of the day, Spare did not only transmit teachings with his art and texts, but also with his life choices.

Spare’s work and life happened on the threshold that separates the ZOS from the KIA, the conscious from the unconscious, Spartan discipline from orgiastic excess, and in his greatness it eliminated, as in the real works of Witchcraft, all differentiation or limit. This was undoubtedly something innovative, but old at the same time. With the courage and passion that defines breakthrough artists, Spare adapted what we can only imagine and turned it into something tangible and visual, capable of evoking what only remains hidden in the true dream.

For those who want to introduce themselves in the magical applications of the sigil theory and the forms of evocation created by Spare, we wait for you next May 19th in the Jornada de Bruixeria organised by El Gremi de l’Art, that will take place in Barcelona.

Agenda de Primavera – Estiu 2018 / Agenda Primavera – Verano 2018

El Gremi de l’Art està preparant un seguit d’activitats per a aquesta propera temporada que és apunt de començar. Us agraïm molt el vostre suport!

CATALÀ:

Dissabte 19 de Maig: Segona Jornada de Bruixeria

Jornada de Bruixeria2

Tal com vam fer el passat dissabte 3 de març, tornem a celebrar una jornada de Bruixeria on es duran a terme tres xerrades/tallers independents.

Lloc: Aquesta activitat tindrà lloc a Barcelona, a La Nau, Taller d’Arts Plàstiques.

Preus:

  • 1 taller: 40 euros
  • 2 tallers: 60 euros
  • 3 tallers: 80 euros

Tallers:

  • Ampolles i recipients en la Bruixeria, amb Lídia Chalaux

Per a protegir, endolcir, atreure, obrir camins, destruïr, i beneïr; l’ús de les ampolles en la Bruixeria ens ve de lluny, i en els nostres dies s’empren amb qualsevol tamany i color. Què és una ampolla de bruixa? I una gerra de mel? Aigües de guerra i de pau? I conjurs “embotellats”? Ho veurem, i en farem entenent com funcionen i què requereixen.

  • Màgia sigilítica, amb Occvlta.

Ens endinsarem en el desconegut i sempre malinterpretat món dels sigils, la seva història, i els mètodes per a crear-los en diferents escoles. Elaborarem un sigil seguint diverses tècniques, i aprendrem a diferenciar-los dels símbols i les signatures.

  • “Ars Speculum”: usos màgics del mirall, amb Laura Lleonart.

El mirall ha esdevingut un objecte quotidià, però la seva història ha estat lligada a les creences màgiques des de l’antiguitat, que encara podem intuir a través del folklore i la superstició popular. En aquest taller explorarem, més enllà de la clarividència, l’ús del mirall i altres superfícies reflectants com a eines màgiques en relació als elements, els astres, els esperits, i el doble. Així mateix, es tracta d’un taller pràctic en el que podran preparar el seu mirall per a diferents finalitats.
Per a apuntar-vos envieu un correu a gremidelart@gmail.com

Us recordem que les places són limitades!

– – – – – – – – – – – – – – – –

CASTELLANO:

Sábado 19 de Mayo: Segunda Jornada de Brujería

Tal y como hicimos el pasado sábado 3 de marzo, volvemos a celebrar una jornada de Brujería donde se llevarán a cabo tres charlas / talleres independientes.

Lugar: Esta actividad tendrá lugar en Barcelona, ​​en La Nau, Taller de Artes Plásticas.

Precios:

  • 1 taller: 40 euros
  • 2 talleres: 60 euros
  • 3 talleres: 80 euros

Talleres:

  • Botellas y recipientes en la Brujería, con Lídia Chalaux.

Para proteger, endulzar, atraer, abrir caminos, destruir, y bendecir; el uso de las botellas en la Brujería nos viene de lejos, y en nuestros días se emplean con cualquier tamaño y color. ¿Qué es una botella de bruja? ¿Y una jarra de miel? Aguas de guerra y de paz? ¿Y conjuros “embotellados”? Los veremos, y los haremos entendiendo cómo funcionan y qué requieren.

  • Magia sigilítica, con Occvlta.

Nos adentraremos en el desconocido y siempre malinterpretado mundo de los sigilos, su historia, y los métodos para crearlos siguiendo diferentes escuelas. Elaboraremos un sigilo siguiendo diversas técnicas, y aprenderemos a diferenciarlos de los símbolos y las firmas.

  • “Ars Speculum”: usos mágicos del espejo, con Laura Lleonart.

El espejo se ha convertido en un objeto cotidiano, pero su historia ha estado ligada a las creencias mágicas desde la antigüedad, que aún podemos intuir a través del folclore y la superstición populares. En este taller exploraremos, más allá de la clarividencia, el uso del espejo y otras superficies reflejantes como herramientas mágicas en relación a los elementos, los astros, los espíritus, y el doble. Asimismo, se trata de un taller práctico en el que se podrán preparar espejos para diferentes fines.

Para apuntaros enviad un mensaje a gremidelart@gmail.com

¡Se recuerda que las plazas son limitadas!


Divendres 20, dissabte 21, i diumenge 22 de juliol: 4t Seminari de Bruixeria Tradicional: Herbalisme en la Màgia i la Bruixeria.

4t Seminari

De nou tornem a celebrar un seminari de bruixeria que versa sobre el món vegetal. A diferència de les edicions anteriors, aquest serà el primer cop que celebrarem un seminari de tres dies, donat que hem decidit aprofitar al màxim les possibilitats del territori on es durà a terme, així com establir unes dinàmiques relaxades i agradables. Amb tot, aquells que així ho desitgin podran reduir la seva estada a dos dies.

Lloc: Aquesta activitat tindrà lloc a Altron, al Pallars Sobirà (Pirineu de Lleida).

Preus:

  • 2 dies: 180 euros (allotjament inclòs)
  • 3 dies: 230 euros (allotjament inclòs)

Activitats:

  • Panakèia: éssers vegetals i curació, amb Anaïs Estrems
  • Dominació amb l’ajut dels esperits del camí vírid, amb Lídia Chalaux
  • Lamiarum Unguenta: l’ungüent bruixat, teoria i pràctica, amb Occvlta
  • Els esperits al regne vegetal, culte arbori, amb Laura Lleonart
  • Sortides i activitats nocturnes.

Horari:

Divendres 20 Dissabte 21 Diumenge 22
Matí Dominació Ajut Esperits Esperits Regne Vegetal
Tarda Panakèia Lamiarum Unguenta Reflexions i posada en comú
Nit Dominació Ajut Esperits Lamiarum Unguenta

Rebreu més informació ben aviat!

 

Per a apuntar-vos envieu un correu a gremidelart@gmail.com

Us recordem que les places són limitades!


– – – – – – – – – – – – – – – –

CASTELLANO:

Viernes 20, sábado 21, y domingo 22 de julio: 4º Seminario de Brujería Tradicional: Herbalismo en la Magia y la Hechicería.

De nuevo volvemos a celebrar un seminario de Brujería que versa sobre el mundo vegetal. A diferencia de las ediciones anteriores, este será la primera vez que celebraremos un seminario de tres días, dado que hemos decidido aprovechar al máximo las posibilidades del territorio donde se llevará a cabo, así como establecer unas dinámicas relajadas y agradables. Con todo, aquellos que así lo deseen podrán reducir su estancia de tres a dos días.

Lugar: Esta actividad tendrá lugar en Altron, en el Pallars Sobirà (Pirineo de Lleida).

Precios:

  • 2 días: 180 euros (alojamiento incluido)
  • 3 días: 230 euros (alojamiento incluido)

Actividades:

  • Panakèia: seres vegetales y curación, con Anaïs Estrems
  • Dominación con la ayuda de los espíritus del camino viridis, con Lídia Chalaux
  • Lamiarum ungüentos: el ungüento brujas, teoría y práctica, con Occvlta
  • Los espíritus en el reino vegetal, culto arbóreo, con Laura Lleonart
  • Salidas y actividades nocturnas.

Horario:

Viernes 20 Sábado 21 Domingo 22
Mañana Dominación Ayuda Espíritus Espíritus Reino Vegetal
Tarde Panakèia Lamiarum Unguenta Reflexiones y puesta en común
Noche Dominación Ayuda Espíritus Lamiarum Unguenta

Os haremos llegar más información muy pronto.

Para inscripciones, enviad un mensaje a gremidelart@gmail.com

¡Os recordamos que las plazas son limitadas!

 

Inauguració de “Se’n parlave i n’hi havie”, l’exposició sobre Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu – Inauguración de “Se’n parlave i n’hi havie”, la exposición sobre Brujería en las tierras de Ponent y Pirineo

cartell bruixeria eco (1)
Cartell de l’exposició

CATALÀ:

El proper dimarts 13 de març s’inaugura l’exposició itinerant sobre Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu que s’anomenarà “Se’n parlave i n’hi havie”, fent referència a una d’aquelles expressions que es deien als pobles quan s’inquiria sobre la presència de bruixes a territoris lleidatans. El punt d’inici d’aquesta exposició serà l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu, un lloc molt representatiu en aquest fenòmen, ja que fou en aquella població on es va dur a terme la primera legislació de caire civil per a prohibir la Bruixeria, present al Llibre de Costums i Ordinacions de les Valls d’Àneu, de 1424. Un text on se’ns narra que les bruixes “van de nit ab les bruixes al boc de Biterna e aquell prenen per senyor, fent-li homenatge, renegant lo nom de Déu, anant de nit, llevant los infants petits del costat de llurs mares, e aquells maten, donen gatirnons o buxols, donen metzines en diverses maneres”, i que tot i haver passat  molt desapercebut a nivell europeu i haver sigut ignorat en el conjunt de la història de la cacera de bruixes, mereix ésser reconegut per la seva rellevància.

L’exposició, coordinada per l’historiador Pau Castell, combinarà aspectes històrics de la Bruixeria, com ara els judicis duts a terme al Pallars o la creació del constructe de la bruixa i el bruixot, amb el llegat etnològic que aquest fenòmen ha tingut al territori, el qual, per les peculiaritats de la seva origrafia i l’estil de vida de la zona de muntanya, es mantingué inalterat fins a mitjan del segle XX.

Així doncs, “Se’n parlave i n’hi havie” restarà a l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu des del dimarts 13 de març fins al dia 7 de maig, moment en el qual començarà a itinerar pels centres que formen part de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran.


CASTELLANO:

El próximo martes 13 de marzo se inaugura la exposición itinerante sobre Brujería en las tierras de Ponent y Pirineo que se llamará “Se’n parlave i n’hi havie” (‘se hablaba de ello, y los/las habían’), haciendo referencia a una de esas expresiones que se decían en los pueblos cuando se inquiría sobre la presencia de brujas en territorios leridanos. El punto de inicio de esta exposición será el Ecomuseu de Esterri d’Àneu, un lugar muy representativo en este fenómeno, ya que fue en aquella población fue donde se conformó la primera legislación de tipo civil para prohibir la Brujería, presente en elLlibre de Costums i Ordinacions de les Valls d’Àneu, de 1424. Un texto donde se nos narra que las brujas “van de noche con las brujas al Boque (cabrón) de Biterna y aquel toman por señor, haciéndole homenaje, renegando el nombre de Dios, yendo de noche, quitando los niños pequeños del lado de sus madres, y aquellos matan, dándoles gatirnons o buxols, y les dan venenos en varias maneras “, que a pesar de haber pasado muy desapercibido a nivel europeo y haber sido ignorado en el conjunto de la historia de la caza de brujas, merece ser reconocido por su relevancia.

La exposición, coordinada por el historiador Pau Castell, combinará aspectos históricos de la Brujería, como los juicios llevados a cabo en el Pallars o la creación del constructo de la bruja y el brujo, con el legado etnológico que este fenómeno ha tenido en territorio, el cual, por las peculiaridades de su orografía y el estilo de vida de la zona de montaña, se mantuvo inalterado hasta mediados del siglo XX.

Así pues, “Se’n parlave i n’hi havie” permanecerá en el Ecomuseu de Esterri d’Àneu desde el martes 13 de marzo hasta el día 7 de mayo, momento en el que comenzará a itinerar por los centros que forman parte de la Red de Museos de las Tierras de Lleida y Aran.

Més informació / Más información:

Facebook Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran

 

L’encens com a eina màgica – El incienso como herramienta mágica

IMG_6831L’encens existeix en totes les cultures, i en la majoria de les seves manifestacions més primerenques ha sigut considerat com l’aliment dels déus i esperits. Aquest s’ha emprat tradicionalment a mode d’ofrena, com a reclam per a contactar amb els esperits i els déus, per a allunyar esperits malignes, i per a motivar aparicions i estats personals alterats. Tot això ens indica que l’encens, al cap i a la fi, no és més que un altre resultat d’un sistema animista de creences, i per tant, ens resulta molt adequat a la Bruixeria, ja que des de sempre hem concebut l’encens com una entitat viva amb la qual interactuem.

Durant l’antiguitat l’encens va començar a emprar-se de forma especialitzada en el culte i adoració de les deïtats. Els antics grecs, que van ser grans mestres en la confecció de l’encens, fusionaren la seva capacitat ofertora amb la creació d’estats alterats de consciència. Exemple d’aquest tipus d’encens podria ser aquell que, segons algunes teories, les píties de Delfos haurien fet servir per a obtenir missatges oraculars. La farmacopea medieval no va deixar de fer ús dels encensos, tot i que les motivacions religioses van desaparèixer, però els seus usos apotropaics originals, com els de protecció màgica i la seva capacitat guaridora de l’esperit es van mantenir. No era pas estrany trobar receptes d’antics encensos d’efectes somnífers als herbaris medievals, rellegint els seus efectes narcòtics com a analgèsic. L’encens intoxicant dels temples passa a les esglésies i catedrals, per a purificar als feligresos i evitar la proliferació de malalties.

És molt possible que en aquell punt de la història fos quan vam començar a concebre l’encens com un “netejador espiritual”, cosa que ja indica, fins a cert punt, un canvi de mentalitat. Tot i la utilització primitiva –i innegable- de l’encens com a facilitador de la cura de les malalties del cos i l’esperit, la visió de la neteja energètica o espiritual d’un recinte mitjançant encens ens assenyala la visió de l’ésser humà viu com un individu capaç, per la seva naturalesa, d’expulsar allò maligne, que és, al cap i a la fi, allò que no podem veure o entendre. Aquesta forma de concebre la realitat no és res més que el resultat del canvi d’ordre simbòlic que es va dur a terme durant l’edat mitjana, i al qual encara avui estem sotmesos.

En la forma original de l’encens trobem unes premisses que ens remeten indiscutiblement a la màgia i la Bruixeria, sobretot en la forma amb què ens relacionem amb la matèria, i la forma amb què modifica la nostra conducta i la forma en què afecta la nostra energia i la d’allò que ens envolta. L’encens també té part d’alquímia, ja que la fragància sòlida (o semi sòlida), creada per la natura i modificada pels humans, és sublimada i perfeccionada amb l’esperit del foc, i transmutada per assumir l’estat eteri del fum. Així és com aquesta ofrena creada per l’ésser humà en el pla tangible es dirigeix a l’Altre Món, traspassant els nostres dominis, arribant allà on nosaltres no podem arribar.

I on ha quedat tot això? Què se n’ha fet d’aquest procéstransformador, del secret del seu missatge i de la interactuació de l’individu amb allò desconegut? En l’actualitat sovint emprem l’encens de forma informal, desprestigiant les formes en què els perfums ens canvien i es comuniquen amb allò que no veiem. En una situació com la present, només ens queda l’opció de recuperar l’essència d’aquests processos, d’aquestes transmutacions, i fer-les sagrades de nou.

*Per aquells que hi estigueu interessats, us esperem al taller de Secrets de l’Encens que se celebrarà la Jornada de Bruixeria Tradicional que se celebrarà a Barcelona el dissabte 3 de març de 2018. Més informació a aquest enllaç.

 


 

El incienso existe en todas las culturas, y en la mayoría de sus manifestaciones más tempranas ha sido considerado como el alimento de los dioses y espíritus. Éste se ha empleado tradicionalmente a modo de ofrenda, como reclamo para contactar con los espíritus y los dioses, para alejar espíritus malignos, y para motivar apariciones y estados trascendentales. Todo esto nos indica que el incienso, al fin y al cabo, no es más que otro resultado de un sistema animista de creencias, y por tanto, nos resulta muy adecuado en la Brujería, ya que desde siempre hemos concebido el incienso como una entidad viva con la que interactuar.

Durante la antigüedad, el incienso comenzó a emplearse de forma especializada en el culto y adoración de las deidades. Los antiguos griegos, que fueron grandes maestros en la confección deinciensos, fusionaron su capacidad como ofrenda con la creación de estados alterados de conciencia. Ejemplo de este tipo de incienso podría ser aquel que, según algunas teorías, las Pitias de Delfos habrían usado para obtener mensajes oraculares. La farmacopea medieval no dejó de hacer uso de los inciensos, aunque las motivaciones religiosas desaparecieron, pero sus usos apotropaicos originales, como los de protección mágica y sus capacidades curativas del espíritu se mantuvieron. No era raro, pues, encontrar recetas de antiguos inciensos con efectos somníferos en los herbarios medievales, en los que sus efectos narcóticos se reinterpretaban como analgésicos. El incienso intoxicante de los templos pasa a las iglesias y catedrales, para purificar a los feligreses y evitar la proliferación de enfermedades.

Es muy posible que en ese punto de la historia fuera cuando empezamos a concebir el incienso como un “limpiador espiritual”, lo que ya indica, hasta cierto punto, un cambio dementalidad. A pesar de la utilización primitiva -e innegable- del incienso como facilitador de la cura de las enfermedades del cuerpo y del espíritu, la limpieza energética o espiritual de un recinto mediante incienso nos señala la visión del ser humano vive como un individuo capaz, por su naturaleza, de expulsar lo maligno, que es, al fin y al cabo, lo que no podemos ver o entender. Esta forma de concebir la realidad no es más que el resultado del cambio de orden simbólico que se llevó a cabo durante la Edad Media, y al que todavía hoy estamos sometidos.

En la forma original del incienso encontramos unas premisas que nos remiten indiscutiblemente a la magia y la Brujería, sobre todo en la forma en la que nos relacionamos con la materia, y la forma en la cual que modifica nuestra conducta y la forma en que afecta a la nuestra energía y la de lo que nos rodea. El incienso también tiene parte de alquimia, ya que la fragancia sólida (o semi sólida), creada por la naturaleza y modificada por los humanos, es sublimada y perfeccionada con el espíritu del fuego, y transmutada para asumir el estado etéreo del humo. Así es como esta ofrenda creada por el ser humano en el plano tangible se dirige al Otro Mundo, traspasando nuestros dominios, llegando allí donde nosotros no podemos llegar.

¿Y dónde ha quedado todo esto? ¿Qué ha sido de este proceso transformador, del secreto de su mensaje y de la interactuación del individuo con lo desconocido? En la actualidad a menudo empleamos el incienso de forma informal, desprestigiando las formas en que los perfumes nos cambian y se comunican con lo que no vemos. En una situación como la presente, sólo nos queda la opción de recuperar la esencia de estos procesos, de estas transmutaciones, y hacerlas sagradas de nuevo.

* Para aquellos que estéis interesados, os esperamos en taller de Secretos del Incienso que tendrá lugar en la Jornada de Brujería Tradicional que se celebrará en Barcelona el sábado 3 de marzo de 2018. Más información en este enlace.

Jornada de Bruixeria del Gremi de l’Art (3 de març)

Jornada de Bruixeria

CATALÀ // CASTELLANO:
 
CATALÀ:
 
El dissabte 3 de març celebrem la primera jornada de Bruixeria organitzada pel Gremi de l’Art, on es duran a terme tres xerrades/tallers independents.
 
Aquesta activitat tindrà lloc a Barcelona, i tindrà un preu de 80 euros.
 
Per a apuntar-vos envieu un correu a gremidelart@gmail.com
 
Us recordem que les places són limitades!
 
CONTINGUT:
 
Sub-lunae: introducció al treball oníric, amb Laura Lleonart
 
L’experiència onírica pot ésser tant o més variada que la vigília, i constitueix la porta a uns àmbits del nostre ésser que usualment ens passen inadvertits. L’objectiu d’aquest taller és redefinir i explorar la nostra experiència en els reialmes onírics, així com millorar les manifestacions de la nostra pràctica màgica, tot centrant-nos en la relació amb l’Ombra. En aquest taller aprendrem com afavorir, interpretar i integrar a la pràctica els nostres somnis, a més de crear un talismà que ens ajudi a consolidar aquests objectius.
 
Els secrets de l’encens, amb Occvlta
 
En aquest taller d’índole pràctica ens endinsarem en el complex món de l’encens i les seves aplicacions a la religió i la màgia. Parlarem dels elements que conformen un encens, i les tècniques i objectius que aquest pot tenir. En aquest taller aprendrem a fer un encens personalitzat, i n’obtindrem un exemplar per a cadascú.
 
Contacte amb els esperits aliats, amb Lídia Chalaux
 
En aquest taller concret, aprendrem a preparar-­nos correctament per a la tasca de fer un Vol de l’Esperit i així poder contactar amb els nostres aliats del Món Inferior i del Món Superior. Veurem que hi ha més tipus d’aliats a part dels animals de “poder”, les diferències d’aquests amb la figura del Tótem, i aprendrem a demanar guia i sanació per nosaltres i per d’altres.
 
Us esperem!
 

 
CASTELLANO:
 
El sábado 3 de marzo celebramos la primera jornada de Brujería organizada por el Gremi de l’Art, donde se llevarán a cabo tres charlas/talleres independientes.
 
Esta actividad tendrá lugar en Barcelona, ​​y tendrá un precio de 80 euros.
 
Para apuntaros enviad un mensaje a gremidelart@gmail.com
 
¡Os recordamos que las plazas son limitadas!
 
CONTENIDO:
 
Sub-lunae: introducción al trabajo onírico, con Laura Lleonart
 
La experiencia onírica puede ser tanto o más variada que la vigilia, y constituye una puerta a unos ámbitos de nuestro ser que usualmente pasan inadvertidos. El objetivo de este taller es redefinir y explorar nuestra experiencia en los reinos oníricos, así como mejorar las manifestaciones de nuestra práctica mágica, centrándonos en la relación con la Sombra. En este taller aprenderemos cómo favorecer, interpretar e integrar a la práctica nuestros sueños, además de crear un talismán que nos ayude a consolidar estos objetivos.
 
Los secretos del incienso, con Occvlta
 
En este taller de índole práctica nos adentraremos en el complejo mundo del incienso y sus aplicaciones a la religión y la magia. Hablaremos de los elementos que conforman un incienso, y las técnicas y objetivos que éste implica. También aprenderemos a hacer un incienso personalizado, y obtendremos un ejemplar para cada uno.
 
Contacto con los espíritus aliados, con Lídia Chalaux
 
En este taller aprenderemos a prepararnos correctamente para la tarea de llevar a cabo un Vuelo del Espíritu y así poder contactar con nuestros aliados del Mundo Inferior y del Mundo Superior. Veremos que hay más tipos de aliados a parte de los animales de “poder”, las diferencias de éstos respecto a la figura del Tótem, y aprenderemos a pedir guía y sanación para nosotros y para otros.
 
¡Os esperamos!

La Nit de cap d’Any  – La Nochevieja

IMG_E2019
Gravat pertanyent a a col·lecció de Joan Amades

CATALÀ 

Que identifiquem la nit de Sant silvestre com nit de cap d’any és quelcom més modern del què sembla. Fins fa quasi bé 500 anys, la data de cap d’any o any nou depenien en gran part dels governs de cada país, evidenciant, doncs, l’arbitrarietat de la forma en què repartim el temps. Amb tot, des que s’establí el calendari gregorià al 1582, la nit de cap d’any i Sant Silvestre han esdevingut una de sola, i tal com passa amb totes les festes del cicle de nadal, representa a la perfecció l’estranyesa de la data, sempre fora dels límits de la normalitat. Perquè, apart de suposar-nos un canvi de calendari, la nit de Cap d’Any amalgama, com ja és usual a la resta de tradicions de nadal, celebracions noves de caire cristià i celebracions antigues que tenen les seves arrels en un temps sense temps.

Com podem desxifrar dels testimonis històrics, l’última nit de l’any, fos quan fos, era una nit per a honorar el caos i el desordre. És al segle IV dC quan es fa esment de les primeres celebracions catalanes, que posteriorment passarien a formar part de Sant Silvestre. Fou Sant Pacià, bisbe de Barcelona, l’autor d’un opuscle anomenat Cervulus en què es queixava dels estranys rituals duts a terme durant aquella nit, en què la gent es vestia amb banyes i pells de cérvol i celebraven festes que sempre acaben convertint-se en orgies. Aquest curiós precedent, peculiarment semblant a les festes i processons nocturnes de centre-Europa, valida els vestigis pagans de la celebració, i ens recorda els orígens reals de la festa, que, lluny de perdre’s, es mantenen presents. 

 Sovint s’ha donat per vàlid que sant Silvestre fos una relectura del déu pagà Silvà, explicació que serviria perfectament per a donar clausura i lògica al nom de la festa. Però el cert es que Sant Silvestre fa referència al papa Silvestre, que morí el 31 de desembre de 335. No obstant aquesta justificació, a ningú escapa la curiosa associació d’un sant cristià a una festa tan pagana, i menys encara que el sant estigui lligat al món de les bruixes, o fins i tot el fet que aquestes, vistes en la seva vessant més malèfica, tinguin un sant patró.  

 Portadors del caos 

 

IMG_E2017
Gravat pertanyent a a col·lecció de Joan Amades

El Saturn romà tan sols és associat de forma tardana al Kronos grec, i en origen és molt més proper a la figura de Janus, divinitat dels llindars, dels principis i dels finals de totes les coses, que dona nom al primer mes de l’any i que, al santoral cristià fou substituït per Sant Pere, custodi de les Claus del cel. El folklorista Joan Amades vincula a Janus la figura de l’home dels nassos, present també a d’altres indrets de la península. Es deia que l’home dels nassos tenia tants nassos com dies tenia l’any, de manera que els nens imaginessin una criatura monstruosa i en ocasions caníbal que baiava de les muntanyes. Tanmateix, com només podia ésser vist el 31 de desembre, tan sols li quedava un nas, i per tant podia ser qualsevol estrany.   

Saturn, en honor de qui se celebraven les Saturnals, és també el déu que ensenya els secrets de l’agricultura a la humanitat i, al mateix temps, és considerat senyor del desgovern. A les Saturnals el vell ordre quedava definitivament dissolt per mitjà de la desaparició de les jerarquies i la inversió de rols d’una banda, i d’altra per les llibertats més o menys salvatges que eren permeses -i serien censurades en qualsevol altre moment de l’any.   

Ja en l’edat Antiga s’escollia un rei de les Saturnals, que tindrà el seu reflex medieval en la figura de l’Abat de Gaudi, el Rei del Carnestoltes, el Senyor del Desgovern i d’altres regents temporals que esdevindran figures essencials en les Festes del Bojos pròpies de l’època. Al nostre territori es conserva registre de la celebració– o inclús reincorporada a la pràctica- de l’elecció d’abats dels bojos i bisbetons, entre persones de condició humil o nens, als quals per un breu període de temps se’ls concedia el poder de tenir tota la comunitat al seu servei. Des de la celebració de Sant Nicolau fins a la Diada dels Innocents es realitzaven als temples i claustres tota mena de representacions paròdiques: misses, sermons, processons… Les tradicions que s’han conservat o recuperat en aquest aspecte, però, són molt més innocents que les seves predecessores de la Edat Mitjana, en les que els participants entraven transvestits i emmascarats a les esglésies, dansant i cantant en formes obscenes, menjant carn sobre l’altar, jugant a daus, embrutant l’edifici, etc.  

Aquest tipus de reis del desgovern, no deixen d’acomplir la funció d’enllaçar la mort i la vida; l’ordre, més que restablir-se, torna a ser creat a partir d’aquest caos original. Dins d’un món sense ordre obtenen una posició de poder, d’autoritat. I així, amb el desgavell controlat que encapçalen, poden retornar un equilibri que se succeirà definitivament a la fi de l’hivern. En el cas de la elecció de l’abat dels bojos, que se celebra a indrets com Rupit, un home és escollit entre totes les persones que s’acaben de casar i és investit com abat, títol que durarà un any complet. Per celebrar-ho, l’escollit dansa sol enmig de la plaça de la vila, per tal d’espantar els mals esperits.   

Aquests regents temporals i simbòlics sovint han estat traslladats al cicle del carnaval per tal de lligar-los millor amb la litúrgia cristiana. Al capdavall, els portadors del caos són sempre, de forma simultània, portadors de la fertilitat i anunciadors de la repetició del cicle que, com la mateixa vida, ve precedida per l’excés i el plaer.    

També per Sant Silvestre es duia a terme la missa del burro, dedicada a tots els ases dels Evangelis, des de la mula de Betlem o l’ase que va dur a la Verge i el nen en la fugida a Egipte, el que muntava Jesús en entrar a Jerusalem, etc. En aquesta missa, un ase de carn i ossos era solemnement entronitzat a l’església i se li dedicava un himne en el que s’imitava el seu bramul. Alguns autors apunten que les celebracions de les Festes de Bojos con la missa del burro (Festum asinorum o asinaria festa), celebrada especialment a França la jornada del 14 de gener, van ésser un intent cristià d’assimilar les mascarades hivernals, que va ser prohibit donada la impossibilitat de mantenir-ho sota control. Es possible que pugui relacionar-se amb la celebració francesa del Llop Verd, pròpia del solstici d’estiu, en la que el llop (en aquesta ocasió un home disfressat) ocupa un lloc destacat a la missa, mentre que els assistents imiten, en un moment determinat de la mateixa, l’udol del llop.   

IMG_2015
Gravat pertanyent a a col·lecció de Joan Amades

En algunes regions de muntanya, l’ase simbolitzava també els esperits de l’Inframón (per tant, eren “mals” esperits) i d’aquí la dita: “Per Sant Silvestre, l’ase per la finestra”. En relació a les misses del gall i del burro, val a dir que així com el gall és una criatura solar, l’ase és un animal estretament vinculat a Saturn. Si el Sol s’associa a l’or, Saturn – el planeta més llunyà- s’associa al plom. En el pensament hermètic Saturn es vincula també a l’etapa nigredo de la Gran Obra alquímica, a la putrefacció que involucra una dissolució en la matèria prima, per a la generació d’una altra superior. Les festes de desembre celebren aquests dos aspectes, usualment polaritzats o seqüenciats, de forma simultània, i és precisament aquesta simultaneïtat la que precisa del “boig” capaç de veure que or i plom no deixen de ser la mateixa cosa.  

Temps de desordre la nit del caos 

Així, la inversió i l’orgia, essent el contrapunt necessari de l’equilibri futur, mai no han deixat de tenir un lloc preeminent en la celebració de cap d’any per molt que hagin volgut ser controlats per part del poder. De fet, se’ns diu que el dia de Sant Silvestre no calia senyar-se, i que, per posar en evidència als pietosos, algunes persones omplien les piques d’aigua amb pigments o carbó, i així, quan se senyessin, s’embrutarien la cara. 

Aquella nit, se celebraven fins fa ben poc els casaments de cap d’any a les valls del Pirineu, núpcies en què, per sorteig, es feien parelles entre tots el solters i vidus del poble. Els homes realitzaven una cercavila sorollosa per buscar les núvies, i els casaments duraven fins la nit de Reis, quan es repartien mútuament regals, i es desfeien de nou. Amb aquesta celebració orgiàstica, més o menys ben controlada per part de l’administració, es perpetuava un món sense llei, i per tant, es podien obeir els desitjos més bojos. 

Però aquest desordre, aquesta absència de llei, tenia, evidentment, una altra funció. Els rituals i balls, que no deixen de ser celebracions extàtiques, també servien com a rituals protectors, com, per exemple, aquelles que tenien lloc a poblats de muntanya on se celebrava la nit ballant en cercles mentre duien escombres de boix grèvol. De fet, a molts pobles era imperatiu fer tota la gatzara possible, penjant-se esquellots al coll i anar corrent per tot el poble i els boscos, i així assegurar-se de foragitar els mals esperits i demanar l’atenció dels favorables. I tot això conclouria en la visió de cap d’any o sant silvestre com nit de bruixes.  

Patró de les bruixes 

Ens trobem doncs, de nou, amb les dues visions tradicionals de la bruixa; en primer lloc com esperit pertanyent a l’Altre Món, membre de la cavalcada nocturna, i en segon lloc, com a individu de naturalesa humana que es mou entre mons, amb capacitats màgiques.  

La bruixa és, per una banda, l’esperit nocturn del qual cal protegir-se. Per a fer-ho, seria necessari espantar-lo o bé apaivagar-lo amb menges i ofrenes, com per exemple a moltes localitats de muntanya, on durant aquella nit es deixava parada una taula amb pa, vi, aigua, i una candela encesa “per a les encantades”. L’endemà, la família es repartia la beguda i el menjar, que s’ingeria en comunió, desitjant-se bona sort per a l’any següent. Aquests “mals” esperits, no són sinó la unió dels ancestres, dels espectres nocturns, dels paladins de la Cacera Salvatge. Esperits potencialment malignes però necessaris, esperits que ajuden a crear l’equilibri entre mons amb la seva presència.  

D’altra banda, la bruixa i el bruixot eren també persones humanes, que convivien dins la comunitat, i durant aquella festa sense ordre ells n’eren agents importants, tal com succeïa amb els regents de la nit. Així, els individus amb capacitats màgiques feien crides locals i duien a terme rituals curatius i protectors, quelcom molt practicat a la Cerdanya i al Vallespir. També les suposades bruixes i bruixots de muntanya es reunien als llocs designats, i allà duien a terme balls i festes en nom del Diable. Evidentment, aquí s’uneix el relat històric dels perseguidors amb la creença originària dels fetillers i bruixes. Aquestes persones, fora de la llei “natural” o religiosa, formaven part durant uns instants del Món Invisible, i n’obtenien llurs secrets.  

I en la nit de totes les nits, ens desfem dins el ball dels espectres, ens confonem amb ells, i tot i que ens espantin i vulguem allunyar-nos-en ràpidament, també sense voler-ho seguim sentint la necessitat de formar part d’aquesta dansa eterna, de tancar finalment el cicle de nadal, de portar l’esperit al límit, i així restaurar l’ordre natural que florirà novament.  


 CASTELLANO: 

La Nochevieja 

El hecho de identificar la noche de San silvestre como Nochevieja es algo más moderno de lo que pueda parecer. Hasta hace casi 500 años, la fecha de fin de año o año nuevo dependía en gran parte de los gobiernos de cada país, evidenciando, pues, la arbitrariedad de la forma en la que repartimos el tiempo. Con todo, desde que se estableció el calendario gregoriano en 1582, Nochevieja y San Silvestre se han convertido en una sola celebración, y tal como ocurre con todas las fiestas del ciclo de navidad, representa a la perfección la extrañeza de una fecha siempre fuera de los límites de la normalidad. Porque, aparte de suponernos un cambio de calendario, Nochevieja amalgama, como ya es usual en el resto de tradiciones navideñas, celebraciones nuevas de tipo cristiano y celebraciones antiguas que tienen sus raíces en un tiempo sin tiempo. 

Como podemos descifrar gracias a los registros históricos, la última noche del año, sea cuando sea, ha sido siempre una noche para honrar el caos y el desorden. Es en el siglo IV dC cuando se hace mención de las primeras celebraciones paganas, que posteriormente pasarían a formar parte de San Silvestre. Fue San Paciano, obispo de Barcelona, el autor de un opúsculo llamado Cervulus en el cual se quejaba de los extraños rituales llevados a cabo durante esa noche, en la que la gente se vestía con cuernos y pieles de venado y celebraban fiestas que siempre acaban convirtiéndose en orgías. Este curioso precedente, peculiarmente parecido a las fiestas y procesiones nocturnas de centro-Europa, valida los vestigios precristianos de la celebración, y nos recuerda los orígenes reales de la fiesta, que, lejos de perderse, se mantienen curiosamente presentes. 

A menudo se ha sobreentendido que San Silvestre fuera una relectura directa del dios pagano Silvano, explicación que serviría perfectamente para dar una sensación de clausura y evolución lógica en el nombre de la fiesta, de un pasado pagano a un presente cristianizado. Pero hay que recordar que San Silvestre hace referencia al papa Silvestre, quien murió el 31 de diciembre de 335. A pesar de esta justificación, a nadie escapa la curiosa asociación de un santo cristiano a una fiesta tan pagana, y menos aún que el santo esté ligado al mundo de las brujas, o incluso el hecho de que éstas, vistas en su vertiente más maléfica, tengan un santo patrón.  

Portadores del caos 

El Saturno romano es sólo tardíamente asociado al Kronos griego, y en origen está mucho más cerca de la figura de Jano, divinidad de los umbrales, de los principios y los finales de todas las cosas, que da nombre al primer mes del año y que en el santoral cristiano fue sustituido por San Pedro, custodia de las llaves del cielo. El folklorista Joan Amades vincula a Jano la figura de l’home dels nassos (el hombre de las narices), presente también en otros lugares de la península.  Se decía que el hombre de las narices tenía tantas narices como días tenía el año, de forma que los niños imaginaran una criatura monstruosa y en ocasiones caníbal que descendía de las montañas. Aunque sólo podía ser visto el 31 de diciembre, así que, al quedarle sólo una nariz, podía ser cualquiera.  

Saturno, en cuyo honor se celebraban las Saturnalia romanas, es también el dios que enseña los secretos de la agricultura a la humanidad y, al mismo tiempo, es considerado señor del desgobierno. Durante las Saturnales el viejo orden quedaba definitivamente disuelto por medio, por un lado, de la desaparición de jerarquías y la inversión de roles y, por otro, de las libertades más o menos salvajes que eran permitidas -y serian censuradas en cualquier otro momento del año-.   

Ya en la antigüedad se escogía un rey de las Saturnalias, que tendrá su reflejo medieval en la figura del Abad del Júbilo, el Rey del Carnaval, el Señor del Desgobierno y otros regentes temporales que devendrán figuras esenciales en las Fiesta de los Locos propias de la época. En nuestro territorio se conserva la celebración, hasta época reciente – o incluso reincorporadas a la práctica- de la elección de abats dels bojos (obispos de los locos) y bisbetons (obispillos) entre personas de condición humilde o niños, a los que por un breve periodo de tiempo se les concedía el poder de tener a toda la comunidad su servicio. Desde la celebración de San Nicolás al Día de los Inocentes se realizaban en los templos y claustros todo tipo de representaciones paródicas; misas, sermones, procesiones, etc. Las tradiciones que se han conservado o recuperado en este aspecto, sin embargo, son mucho más inocentes que sus predecesoras de la Edad Media, en las que los participantes entraban travestidos y enmascarados danzando y cantando en formas obscenas, comiendo carne sobre el altar, jugando a dados, ensuciando la iglesia, etc.  

Este tipo de reyes del desgobierno, no dejan de cumplir la función de enlazar la muerte y la vida; el orden, más que restablecerse, vuelve a ser creado a partir de ese caos original. Dentro de un mundo sin orden ellos obtienen un cargo de poder, de autoridad. Y así, con el desbarajuste controlado que encabezan, pueden restablecer el equilibrio que se sucederá definitivamente a partir del fin del invierno. En el caso de la elección de l’abat dels bojos, que se celebra en lugares como Rupit, un hombre es elegido entre todas las personas recién casadas, y es investido como abad, título que durará un año entero, y para celebrarlo emprende un baile solo en medio de la plaza del pueblo, ahuyentando a los malos espíritus. 

Estos regentes temporales y simbólicos a menudo han sido trasladados al ciclo de carnaval, para poder ligarlo mejor con la liturgia cristiana. Al fin y al cabo, los portadores del caos siempre son, simultáneamente, portadores de fertilidad y anunciadores de la repetición eterna del ciclo, que, como la vida misma, va precedida por el exceso y el placer. 

IMG_2014
Asno entronizado

También por San Silvestre en nuestro territorio tenía lugar la misa del asno, dedicada a todos los asnos de los Evangelios, desde la mula de Belén o el asno que llevó a la Virgen y el niño en la huida a Egipto, el que montaba Jesús al entrar en Jerusalén, etc. En esta misa, un burro de carne y hueso era solemnemente entronizado en la iglesia y se le dedicaba un himno en el que se imitaba su bramido. Algunos autores apuntan que las celebraciones de las fiestas de locos, así como la misma del asno (Festum Asinorum o asinaria festa), celebrada especialmente en Francia la jornada del 14 de enero, fueron un intento cristiano de asimilar las mascaradas hibernales, que terminó siendo prohibido dada la imposibilidad de mantenerlo controlado. Es posible que pueda relacionarse con la celebración francesa del Lobo Verde, propia del solsticio de verano, en la que el lobo (en esta ocasión un hombre disfrazado) ocupa un lugar destacado en la misa, mientras que los asistentes, en un momento determinado de la misma, imitan el aullido del lobo. 

En algunas regiones de montaña, el burro simbolizaba también los espíritus del Inframundo (por lo tanto, “malos” espíritus) y de ahí que se dijera: por san silvestre se saca el asno por la ventana. En relación con las misas del gallo y del burro, cabe decir que, así como el gallo es una criatura solar, el asno es un animal estrechamente relacionado con Saturno. Si el sol se asocia al oro, Saturno – el planeta más lejano- al plomo. En el pensamiento hermético Saturno se asocia también a la etapa nigredo de la Gran Obra alquímica, a la putrefacción que involucra una disolución en la materia prima, para la generación de otra superior. Las fiestas de diciembre celebran estos dos aspectos, usualmente polarizados o secuenciados, de forma simultánea, y es precisamente esta simultaneidad la que precisa del “loco” capaz de ver que oro y plomo no dejan de ser una y la misma cosa. 

Tiempo de desorden y la noche del caos 

Así, la inversión y la orgía, siendo el contrapunto necesario del equilibrio futuro, nunca han dejado de tener un lugar preeminente en la celebración de fin de año por mucho que hayan querido ser sometidos por el poder. De hecho, se nos dice que el día de San Silvestre no había que santiguarse, y que, para poner en evidencia a los piadosos, algunas personas llenaban las pilas de agua con pigmentos o carbón, y así, cuando se santiguaba, se ensuciarían la cara. 

Durante esa noche, se celebraban hasta hace poco las bodas de fin de año en los valles del Pirineo, bodas en las que, por sorteo, se hacían parejas entre todos los solteros y viudos del pueblo. Los hombres realizaban un pasacalles ruidoso para buscar las novias, y las bodas duraban hasta la noche de Reyes, cuando se repartían mutuamente regalos, y se deshacían de nuevo. Con esta celebración orgiástica, más o menos bien controlada por parte de la administración, se perpetuaba un mundo sin ley, y por tanto, se podían obedecer los deseos más locos. 

Pero este desorden, esta ausencia de ley, tenía, evidentemente, otra función. Los rituales y bailes, que no dejan de ser celebraciones extáticas, también servían como rituales protectores, como, por ejemplo, las que tenían lugar en poblados de montaña donde se celebraba la noche bailando en círculos mientras llevaban escobas de acebo. De hecho, en muchos pueblos era imperativo hacer toda la algazara posible, colgándose cencerros al cuello y corriendo por todo el pueblo y los bosques, y así asegurarse de ahuyentar los malos espíritus y pedir la atención de los favorables. Y todo esto concluiría en la visión de fin de año o san silvestre como noche de brujas. 

Patrón de las brujas 

IMG_E2018
Grabado representando a un brujo, perteneciente a la colección de Joan Amades

Hallamos pues, de nuevo, las dos visiones tradicionales de la bruja; en primer lugar como espíritu perteneciente al Otro Mundo, miembro de la cabalgata nocturna, y en segundo lugar, como individuo de naturaleza humana que se mueve entre mundos, poseedor/a de capacidades mágicas. 

La bruja es, por un lado, el espíritu nocturno del que hay que protegerse. Para hacerlo, es necesario asustarle o bien apaciguarlo con alimentos y ofrendas, como por ejemplo en muchas localidades de montaña, donde durante esa noche se preparaba una mesa con pan, vino, agua, y una candela encendida “para las encantadas”. Al día siguiente, la familia se repartía la bebida y la comida, que se ingería en comunión, deseándose buena suerte para el año siguiente. Estos “malos” espíritus, no son sino la unión de los ancestros, los espectros nocturnos, los paladines de la Cacería Salvaje. Espíritus no originalmente malignos, aunque lo pudieran ser potencialmente, pero necesarios también, pues ayudan a crear el equilibrio entre mundos con su presencia. 

Por otra parte, la bruja y el brujo eran también seres de naturaleza humana, que convivían dentro de la comunidad, y durante aquella fiesta sin orden ellos eran agentes importantes, tal como sucedía con los regentes nocturnos. Así, los individuos con capacidades mágicas hacían llamadas locales y llevaban a cabo rituales curativos y protectores, algo muy practicado en la Cerdanya y el Vallespir. También las supuestas brujas y brujos de montaña se reunían en los lugares designados, y allí llevaban a cabo bailes y fiestas en nombre del Diablo. Evidentemente, aquí se une el relato histórico de los perseguidores con la creencia originaria de los hechiceros y brujas. Estas personas, fuera de la ley “natural” o religiosa, formaban parte durante unos instantes del Mundo Invisible, y obtenían sus secretos. 

En la noche de todas las noches, nos deshacemos en el baile de los espectros, nos confundimos con ellos, y aunque nos asusten y queramos alejarnos de ellos lo más rápidamente posible, también, sin quererlo, seguimos sintiendo la necesidad de formar parte de su danza, de cerrar finalmente el ciclo de navidad, de llevar el espíritu al límite, y así restaurar el orden natural que florecerá nuevamente. 

 

Bibliografía:  

Amades, Joan. Costumari Català. Volum I. 

Chevalier, J., Gheerbrant, A. Diccionario de Símbolos, Herder, 2003. 

Lévi-Strauss, C. Todos somos caníbales, Fondo de Cultura Económica, 2014. 

Soler i Amigó, Joan. Nadal Català, Pòrtic, 2001. 

Rodríguez, Pepe. Ritos y Tradiciones de la Navidad, Ediciones B, 2010.