Agenda de Primavera – Estiu 2018 / Agenda Primavera – Verano 2018

El Gremi de l’Art està preparant un seguit d’activitats per a aquesta propera temporada que és apunt de començar. Us agraïm molt el vostre suport!

CATALÀ:

Dissabte 19 de Maig: Segona Jornada de Bruixeria

Jornada de Bruixeria2

Tal com vam fer el passat dissabte 3 de març, tornem a celebrar una jornada de Bruixeria on es duran a terme tres xerrades/tallers independents.

Lloc: Aquesta activitat tindrà lloc a Barcelona, a La Nau, Taller d’Arts Plàstiques.

Preus:

  • 1 taller: 40 euros
  • 2 tallers: 60 euros
  • 3 tallers: 80 euros

Tallers:

  • Ampolles i recipients en la Bruixeria, amb Lídia Chalaux

Per a protegir, endolcir, atreure, obrir camins, destruïr, i beneïr; l’ús de les ampolles en la Bruixeria ens ve de lluny, i en els nostres dies s’empren amb qualsevol tamany i color. Què és una ampolla de bruixa? I una gerra de mel? Aigües de guerra i de pau? I conjurs “embotellats”? Ho veurem, i en farem entenent com funcionen i què requereixen.

  • Màgia sigilítica, amb Occvlta.

Ens endinsarem en el desconegut i sempre malinterpretat món dels sigils, la seva història, i els mètodes per a crear-los en diferents escoles. Elaborarem un sigil seguint diverses tècniques, i aprendrem a diferenciar-los dels símbols i les signatures.

  • “Ars Speculum”: usos màgics del mirall, amb Laura Lleonart.

El mirall ha esdevingut un objecte quotidià, però la seva història ha estat lligada a les creences màgiques des de l’antiguitat, que encara podem intuir a través del folklore i la superstició popular. En aquest taller explorarem, més enllà de la clarividència, l’ús del mirall i altres superfícies reflectants com a eines màgiques en relació als elements, els astres, els esperits, i el doble. Així mateix, es tracta d’un taller pràctic en el que podran preparar el seu mirall per a diferents finalitats.
Per a apuntar-vos envieu un correu a gremidelart@gmail.com

Us recordem que les places són limitades!

– – – – – – – – – – – – – – – –

CASTELLANO:

Sábado 19 de Mayo: Segunda Jornada de Brujería

Tal y como hicimos el pasado sábado 3 de marzo, volvemos a celebrar una jornada de Brujería donde se llevarán a cabo tres charlas / talleres independientes.

Lugar: Esta actividad tendrá lugar en Barcelona, ​​en La Nau, Taller de Artes Plásticas.

Precios:

  • 1 taller: 40 euros
  • 2 talleres: 60 euros
  • 3 talleres: 80 euros

Talleres:

  • Botellas y recipientes en la Brujería, con Lídia Chalaux.

Para proteger, endulzar, atraer, abrir caminos, destruir, y bendecir; el uso de las botellas en la Brujería nos viene de lejos, y en nuestros días se emplean con cualquier tamaño y color. ¿Qué es una botella de bruja? ¿Y una jarra de miel? Aguas de guerra y de paz? ¿Y conjuros “embotellados”? Los veremos, y los haremos entendiendo cómo funcionan y qué requieren.

  • Magia sigilítica, con Occvlta.

Nos adentraremos en el desconocido y siempre malinterpretado mundo de los sigilos, su historia, y los métodos para crearlos siguiendo diferentes escuelas. Elaboraremos un sigilo siguiendo diversas técnicas, y aprenderemos a diferenciarlos de los símbolos y las firmas.

  • “Ars Speculum”: usos mágicos del espejo, con Laura Lleonart.

El espejo se ha convertido en un objeto cotidiano, pero su historia ha estado ligada a las creencias mágicas desde la antigüedad, que aún podemos intuir a través del folclore y la superstición populares. En este taller exploraremos, más allá de la clarividencia, el uso del espejo y otras superficies reflejantes como herramientas mágicas en relación a los elementos, los astros, los espíritus, y el doble. Asimismo, se trata de un taller práctico en el que se podrán preparar espejos para diferentes fines.

Para apuntaros enviad un mensaje a gremidelart@gmail.com

¡Se recuerda que las plazas son limitadas!


Divendres 20, dissabte 21, i diumenge 22 de juliol: 4t Seminari de Bruixeria Tradicional: Herbalisme en la Màgia i la Bruixeria.

4t Seminari

De nou tornem a celebrar un seminari de bruixeria que versa sobre el món vegetal. A diferència de les edicions anteriors, aquest serà el primer cop que celebrarem un seminari de tres dies, donat que hem decidit aprofitar al màxim les possibilitats del territori on es durà a terme, així com establir unes dinàmiques relaxades i agradables. Amb tot, aquells que així ho desitgin podran reduir la seva estada a dos dies.

Lloc: Aquesta activitat tindrà lloc a Altron, al Pallars Sobirà (Pirineu de Lleida).

Preus:

  • 2 dies: 180 euros (allotjament inclòs)
  • 3 dies: 230 euros (allotjament inclòs)

Activitats:

  • Panakèia: éssers vegetals i curació, amb Anaïs Estrems
  • Dominació amb l’ajut dels esperits del camí vírid, amb Lídia Chalaux
  • Lamiarum Unguenta: l’ungüent bruixat, teoria i pràctica, amb Occvlta
  • Els esperits al regne vegetal, culte arbori, amb Laura Lleonart
  • Sortides i activitats nocturnes.

Horari:

Divendres 20 Dissabte 21 Diumenge 22
Matí Dominació Ajut Esperits Esperits Regne Vegetal
Tarda Panakèia Lamiarum Unguenta Reflexions i posada en comú
Nit Dominació Ajut Esperits Lamiarum Unguenta

Rebreu més informació ben aviat!

 

Per a apuntar-vos envieu un correu a gremidelart@gmail.com

Us recordem que les places són limitades!


– – – – – – – – – – – – – – – –

CASTELLANO:

Viernes 20, sábado 21, y domingo 22 de julio: 4º Seminario de Brujería Tradicional: Herbalismo en la Magia y la Hechicería.

De nuevo volvemos a celebrar un seminario de Brujería que versa sobre el mundo vegetal. A diferencia de las ediciones anteriores, este será la primera vez que celebraremos un seminario de tres días, dado que hemos decidido aprovechar al máximo las posibilidades del territorio donde se llevará a cabo, así como establecer unas dinámicas relajadas y agradables. Con todo, aquellos que así lo deseen podrán reducir su estancia de tres a dos días.

Lugar: Esta actividad tendrá lugar en Altron, en el Pallars Sobirà (Pirineo de Lleida).

Precios:

  • 2 días: 180 euros (alojamiento incluido)
  • 3 días: 230 euros (alojamiento incluido)

Actividades:

  • Panakèia: seres vegetales y curación, con Anaïs Estrems
  • Dominación con la ayuda de los espíritus del camino viridis, con Lídia Chalaux
  • Lamiarum ungüentos: el ungüento brujas, teoría y práctica, con Occvlta
  • Los espíritus en el reino vegetal, culto arbóreo, con Laura Lleonart
  • Salidas y actividades nocturnas.

Horario:

Viernes 20 Sábado 21 Domingo 22
Mañana Dominación Ayuda Espíritus Espíritus Reino Vegetal
Tarde Panakèia Lamiarum Unguenta Reflexiones y puesta en común
Noche Dominación Ayuda Espíritus Lamiarum Unguenta

Os haremos llegar más información muy pronto.

Para inscripciones, enviad un mensaje a gremidelart@gmail.com

¡Os recordamos que las plazas son limitadas!

 

Inauguració de “Se’n parlave i n’hi havie”, l’exposició sobre Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu – Inauguración de “Se’n parlave i n’hi havie”, la exposición sobre Brujería en las tierras de Ponent y Pirineo

cartell bruixeria eco (1)
Cartell de l’exposició

CATALÀ:

El proper dimarts 13 de març s’inaugura l’exposició itinerant sobre Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu que s’anomenarà “Se’n parlave i n’hi havie”, fent referència a una d’aquelles expressions que es deien als pobles quan s’inquiria sobre la presència de bruixes a territoris lleidatans. El punt d’inici d’aquesta exposició serà l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu, un lloc molt representatiu en aquest fenòmen, ja que fou en aquella població on es va dur a terme la primera legislació de caire civil per a prohibir la Bruixeria, present al Llibre de Costums i Ordinacions de les Valls d’Àneu, de 1424. Un text on se’ns narra que les bruixes “van de nit ab les bruixes al boc de Biterna e aquell prenen per senyor, fent-li homenatge, renegant lo nom de Déu, anant de nit, llevant los infants petits del costat de llurs mares, e aquells maten, donen gatirnons o buxols, donen metzines en diverses maneres”, i que tot i haver passat  molt desapercebut a nivell europeu i haver sigut ignorat en el conjunt de la història de la cacera de bruixes, mereix ésser reconegut per la seva rellevància.

L’exposició, coordinada per l’historiador Pau Castell, combinarà aspectes històrics de la Bruixeria, com ara els judicis duts a terme al Pallars o la creació del constructe de la bruixa i el bruixot, amb el llegat etnològic que aquest fenòmen ha tingut al territori, el qual, per les peculiaritats de la seva origrafia i l’estil de vida de la zona de muntanya, es mantingué inalterat fins a mitjan del segle XX.

Així doncs, “Se’n parlave i n’hi havie” restarà a l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu des del dimarts 13 de març fins al dia 7 de maig, moment en el qual començarà a itinerar pels centres que formen part de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran.


CASTELLANO:

El próximo martes 13 de marzo se inaugura la exposición itinerante sobre Brujería en las tierras de Ponent y Pirineo que se llamará “Se’n parlave i n’hi havie” (‘se hablaba de ello, y los/las habían’), haciendo referencia a una de esas expresiones que se decían en los pueblos cuando se inquiría sobre la presencia de brujas en territorios leridanos. El punto de inicio de esta exposición será el Ecomuseu de Esterri d’Àneu, un lugar muy representativo en este fenómeno, ya que fue en aquella población fue donde se conformó la primera legislación de tipo civil para prohibir la Brujería, presente en elLlibre de Costums i Ordinacions de les Valls d’Àneu, de 1424. Un texto donde se nos narra que las brujas “van de noche con las brujas al Boque (cabrón) de Biterna y aquel toman por señor, haciéndole homenaje, renegando el nombre de Dios, yendo de noche, quitando los niños pequeños del lado de sus madres, y aquellos matan, dándoles gatirnons o buxols, y les dan venenos en varias maneras “, que a pesar de haber pasado muy desapercibido a nivel europeo y haber sido ignorado en el conjunto de la historia de la caza de brujas, merece ser reconocido por su relevancia.

La exposición, coordinada por el historiador Pau Castell, combinará aspectos históricos de la Brujería, como los juicios llevados a cabo en el Pallars o la creación del constructo de la bruja y el brujo, con el legado etnológico que este fenómeno ha tenido en territorio, el cual, por las peculiaridades de su orografía y el estilo de vida de la zona de montaña, se mantuvo inalterado hasta mediados del siglo XX.

Así pues, “Se’n parlave i n’hi havie” permanecerá en el Ecomuseu de Esterri d’Àneu desde el martes 13 de marzo hasta el día 7 de mayo, momento en el que comenzará a itinerar por los centros que forman parte de la Red de Museos de las Tierras de Lleida y Aran.

Més informació / Más información:

Facebook Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran

 

La Recerca sobre Bruixeria a les Terres de Lleida i el Pirineu

 

CATALÀ

Aquest proper dimarts 21 de Novembre, a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu d’Esterri d’Àneu es durà a terme una jornada per a tractar La Recerca sobre Bruixeria a les Terres de Lleida i el Pirineu, amb la presència de Pau Castell, Àngel Gari, Josefina Roma, i Núria Morelló. El Gremi de l’Art també hi farà acte de presència presentant el seu projecte de recuperació i difusió de la Bruixeria al territori. Us hi esperem!


CASTELLANO:

Este próximo martes 21 de Noviembre, en el Ecomuseu de las Valls d’Àneu de Esterri d’Àneu se llevará a cabo una jornada para tratar La Investigación sobre Brujería en las Tierras de Lleida y el Pirineo, con la presencia de Pau Castell, Ángel Gari, Josefina Roma, y Nuria Morelló. El Gremi de l’Art también hará acto de presencia presentando su proyecto de recuperación y difusión de la Brujería en el territorio. ¡Os esperamos!


ENGLISH:

This coming Tuesday 21st of November, at the Ecomuseu de las Valls d’Àneu in Esterri d’Àneu, there will be held an event dealing with the Investigation and research of  Witchcraft Search in the Lands of Lleida and the Pyrenees, with the presence of Pau Castell, Ángel Gari, Josefina Roma, and Núria Morelló. The Gremi de l’Art will also present while presenting its project for the recovery and diffusion of Witchcraft in the territory.

programa_aneu-1

Seminari de Bruixeria Tradicional: els Misteris del Territori  // Seminario de Brujería Tradicional: los Misterios del Territorio

image2

CATALÀ:

Aquest passat cap de setmana va tenir lloc el tercer seminari organitzat pel Gremi de l’Art, que va versar sobre el territori, la forma en què es concep des de la Bruixeria, i totes les implicacions que aquest punt de vista té en relació amb altres àmbits com l’ecologia espiritual, el folklore, la recuperació de costums i idees oblidades, i la re-concepció de la nostra terra, tant per a l’individu com per a la comunitat.

Des del Gremi volem expressar un profund agraïment envers els assistents, i una gran satisfacció per la predisposició de tots ells i la valuosa feina que van desenvolupar en tot moment. La seva aportació va significar molt per a nosaltres, però, encara de forma més important, va obrir una porta cap a la recuperació d’allò perdut, esdevenint, de fet, allò més elevat a què podíem aspirar i que dóna sentit a tota la nostra tasca. 

22560935_10213059249049732_1494318289_o
Fotografia d’Anna de Mas

El lloc on es va dur a terme el seminari va estar marcat en tot moment per la proximitat de les ruïnes salvatges del castell de Montclús, un indret de llegenda, molt adient per als temes que vam tractar, tal com eren la re-interpretació del folklore, la cacera salvatge, la via nocturna, etc. Com ja hem dit, la predisposició dels assistents va ser en tot moment encomiable, fent que allò que hauria pogut quedar-se en un simple intercanvi d’opinions o un taller d’introducció esdevingués un punt i a part per a moltes de les persones que hi eren, i ajudar-les a reconstruir i refer un camí que no havia sigut transitat des de feia molt temps.

Esperem ésser capaços de seguir treballant amb el propòsit de recuperar el territori i re-interpretar la tradició de forma enriquidora i profunda, sense caure en el romanticisme i la idealització simplistes, entenent i incorporant totes les parts de la realitat, visibles o invisibles, clares o fosques, individuals o col·lectives. I per a dur-ho a terme, la tasca de tots és crucial. Des del Gremi seguirem treballant per fer escoltar les veus que han sigut silenciades pel pas del temps i les mentides, però que encara ens envolten, i esperen…

 


 

CASTELLANO:

image3 (1)

Este pasado fin de semana tuvo lugar el tercer seminario organizado por el Gremi de l’Art, que versó sobre el territorio, la forma en que se concibe desde la Brujería, y todas las implicaciones que este punto de vista tiene en relación con otros ámbitos como la ecología espiritual, el folklore, la recuperación de costumbres e ideas olvidadas, y la re-concepción de nuestra tierra, tanto para el individuo como para la comunidad.

Desde el Gremi queremos expresar un profundo agradecimiento hacia los asistentes, y una gran satisfacción por la predisposición de todos ellos y la valiosa labor que desarrollaron en todo momento. Su aportación significó mucho para nosotros, pero, aunque de forma más importante, abrió una puerta hacia la recuperación de lo perdido, convirtiéndose, de hecho, en lo más elevado a lo que podíamos aspirar y que da sentido a toda la nuestra labor.

El lugar donde se llevó a cabo el seminario estuvo marcado en todo momento por la proximidad de las ruinas salvajes del castillo de Montclús, un lugar de leyenda, muy adecuado para los temas que tratamos, tal como eran la re-interpretación del folklore, la cacería salvaje, la vía nocturna, etc. Como ya hemos dicho, la predisposición de los asistentes fue en todo momento encomiable, haciendo que lo que habría podido quedarse en un simple intercambio de opiniones o un taller de introducción se convirtiera en un punto y aparte para muchas de las personas que estaban, y ayudarlas a reconstruir y rehacer un camino que no había sido transitado desde hacía mucho tiempo.

image1Esperamos ser capaces de seguir trabajando con el propósito de recuperar el territorio y re-interpretar la tradición de forma enriquecedora y profunda, sin caer en el romanticismo y la idealización simplistas, entendiendo e incorporando todas las partes de la realidad, visibles o invisibles, claras o oscuras, individuales o colectivas. Y para llevarlo a cabo, la tarea de todos es crucial. Desde el Gremio seguiremos trabajando para hacer escuchar las voces que han sido silenciadas por el paso del tiempo y las mentiras, pero que todavía nos rodean, y esperan …

 

Les Pintes i la Màgia a la tradició catalana // Los Peines y la Magia en la tradición catalana // Haircombs and Magic in Catalan tradition

CATALÀ

Plou i fa sol… les bruixes es pentinen…  

escarr
Pinta de la cova d’Es Carritx 1100-800aC    

En la tradició catalana la pinta és un objecte màgic semblant al fus o la filosa; ja que sempre hi ha hagut una vella relació simbòlica entre filar i pentinar, entre el fil i el cabell, o una relació entre les pintes de pentinar lli o cànem per a ser filat.  

La pinta és un atribut fabulós de sirenes, encantades, i també de bruixes; presenta també relació amb la cua descarnada o l’espina del peix, signe de mort. En cultures primitives, tallar-se els cabells o pentinar-se, podia tenir, en certes circumstàncies -per exemple durant el dol, caràcter de tabú.  

Respecte el seu ús en els arts d’encantament o d’enamorament, trobem que en el cançoner i en el rondallari moltes noies enamoren els galants pentinant-se la llarga cabellera mentre seuen a la finestra amb una pinta d’or. Les encantades i dones d’aigua, numens relacionats amb el medi aquàtic, pentinen les seves cabelleres amb pintes d’argent vora les fonts i els estanys i encanten els qui les miren.  

En altres rondalles, se’ns conta que, quan el marit d’una dona d’aigua incompleix la seva promesa de no citar mai el seu origen i trenca l’encís, ella segueix tornant cada nit, malgrat tot, a pentinar els seus fills. 

També es freqüent, com al conte de l’Amor de les Tres Taronges, el cas de la vella bruixa que s’ofereix a pentinar la noia i maliciosament li clava la pinta o una agulla de picar al clatell, amb la qual cosa la noia resta encantada, adormida, com morta, o transformada en ocell; només arrencant-li l’agulla retornarà a la seva identitat original.  

ebdda9bbaf826aba7d5fb1cf7bcd3925--roman-fashion-hairpin
Pinta d’os de l’Antiga Roma segle II-V

Fins fa poc temps, es creia que quan les bruixes es pentinaven desencadenaven tempestes, sobretot a la mar, ja que els cabells que resten enredats a la pinta després de pentinar-se poden provocar el mal temps. D’aquí sorgeix la cançó infantil de “plou i fa sol / les bruixes es pentinen / plou i fa sol / les bruixes porten dol”.

En el rondallari es conserven mostres del llançament màgic d’una pinta en persecucions; com en la rondalla de la bruixa o filla del diable qui llança una pinta que es converteix  en un bosc espès o en un riu en flames que el perseguidor no pot travessar.  

Antigament hom donava a les pentinadores un poder especial per entendre el sentit dels somnis, talment les clàssiques sibil·les. I en el rondallari, l’àvia del gegant o l’ogre o del diable, mentre el pentina pot descobrir els secrets o misteris que guarda, tot arrencant-li tres pèls.  Ara bé, deixarem la relació amb les Filadores i el Fat per a futurs articles…  

 


CASTELLANO:

Llueve y luce el sol… las brujas se peinan.. (antigua canción catalana). 

En la tradición catalana, el peine es un objeto mágico parecido al huso o la rueca, ya que siempre ha habido una vieja relación simbólica entre hilar y peinar, entre hilo y pelo, o una relación entre los peines de peinar lino o cáñamo para ser hilado.    

El peine es un atributo fantástico de sirenas, encantadas y también de brujas. Presenta también relación con la cola descarnada o la espina del pez, símbolo de muerte. En culturas primitivas, cortarse el pelo o peinarse, podía tener en ciertas circunstancias (por ejemplo, durante un duelo) un carácter tabú.

Respecto a su uso en las artes de encantamiento o de enamoramiento, encontramos en el cancionero y en el folclore muchas doncellas que enamoran a sus pretendientes peinándose la larga cabellera, sentadas en las ventanas, con pinta de oro.  Las encantadas o mujeres de agua (xanasgojes, aloges, …) peinan sus cabellos con pintas de plata cerca de las fuentes y los lagos, encantando a quien las mira. 

Cuando el marido de una encantada incumple la promesa de no citar nunca el origen de ella, rompiendo así el encantamiento, y a pesar de que ella lo abandona, retorna cada noche para peinar a sus hijos.   

También es frecuente, como encontramos en el cuento del “Amor de les tres taronges”, el caso de la vieja bruja que se ofrece para peinar a la muchacha y maliciosamente le clava el peine o una aguja de picar en el cuello, con la cual cosa la chica restará encantada, dormida, como muerta, o transformada en pájaro- y solo arrancándole el peine o la aguja volverá a su identidad original.   

Se cree que cuando las brujas se peinan, desencadenan tormentas, sobretodo en la mar, ya que los cabellos que quedan enredados en el peine después de peinarse pueden provocar el mal tiempo. De aquí surge la rima catalana “Llueve y hace sol / las brujas se peinan / llueve y hace sol / las brujas van de negro”, que parece hacer referencia a esta creencia.

En el folclore conservamos muestras del lanzamiento mágico de un peine en las persecuciones: hay relatos que cuentan la historia de una  muchacha que es una bruja o a veces la misma hija del diablo, lanza un peine que se convierte en un bosque espeso o en un río en llamas que su perseguidor no puede atravesar.   

Antiguamente se daba a las peinadoras un poder especial para entender el sentido de los sueños, igual que las clásicas sibilas. Y en el folclore, la abuela del gigante o del ogro, (que en algunas versiones es la abuela del diablo), mientras lo peina puede descubrir los secretos o misterios que guarda, arrancándole de la cabeza o de la barba tres pelos.     

Dejaremos la relación con las Hilanderas y el Destino  para futuros artículos… 

  


ENGLISH:

In the Catalan tradition combs are regarded as a magical objects similar to spindles, as there has always been an old symbolic relationship between spinning and combing, between the thread and the hair, or a relationship with the hemp and linen combs that were used for threading. 

The comb is a fabulous attribute of sirens, the water nymphs (encantades or dones d’aigua), and also witches; and they present a relationship with the spines of fish, a traditional symbol for death. In primitive cultures, cutting hair or combing, it could have, in certain circumstances – for example during mourning, a taboo-like character. 

Regarding their use in the arts of enchantment or love witching, we find that, in songs and stories, it is said that many girls make young men fall in love with them by combing their long hair while sitting in the window with a golden comb. The feminine water spirits (dones d’aigua or gojes in Catalan) comb their hair with silver combs near the fountains and the ponds and enchant those who look at them, perhaps a reminiscence of a deity that connects water and the Otherworld. 

There is a tale that tells the story of a dona d’aigua who fails to her promise of never mentioning her true nature and her origin to her husband, and despite having to return to her world, she keeps coming back every night to comb her children. 

It is also frequent, as in the story of the “Love of the three oranges”, the case of the old witch who is offered to comb the girl and maliciously nails the comb or a needle on her neck, making the girl, now under a spell, fall asleep, drop dead, or turned into into a bird; only by removing the needle will she return to its original identity. 

It is believed that when the witches and sorceresses comb their hair, they unleash storms, especially at sea, as the hair that remains tangled to the comb after combing can cause bad weather. There is an old nursery rhyme that goes: “It rains and the sun is shining / witches comb their hair / it rains and the sun is shining / witches dress in black” that makes reference to such belief.

In other tales, we can find evidences of the magical shooting of combs, in context of a persecution: the witch or a daughter of the devil throws a comb that becomes a thick forest or in a river in flames that the prosecutor can not cross.   

In ancient times, a special power was given to combs and they were regarded as a tool to understand the meaning of dreams, such as used by sibyls. There is a tale in Catalonia that tells the story of a grandmother of a giant, an ogre, (in some versions she is said to be the grandmother of the devil) who, by combing her grandson, is able to discover the secrets or mysteries that he keeps, taking three hairs from him, making a clear reference to the spinner and the powers of prophecy. Anyway, we will leave the relationship with spinners and Fate for future articles … 

 

Notícies d’estiu

IMG_7663

CATALÀ:

Avui, solstici d’estiu, no podem evitar pensar en un altre cicle que ha acabat, i en un nou que ha de començar. Enguany no podem evitar pensar en com han canviat les coses, i com es presenta el camí davant nosaltres.

Aquesta renovació, aquesta oportunitat per a créixer i aprofondir en el camí ha sigut escoltada i assumida. Esperem poder seguint oferint-vos els fruits de la nostra recerca i praxi amb tanta honestedat i profunditat com hem fet fins ara.

Així, anunciem que, finalment, el Gremi de l’Art celebrarà el 3r Seminari de Bruixeria Tradicional, que en aquesta ocasió versarà sobre el Territori i la seva rellevància en l’Art de la Bruixeria. Només podem avançar que es durà a terme els dies 14 i 15 d’octubre de 2017, a Sant Esteve de Palautordera. Aviat en tindreu més informació.


CASTELLANO:

Hoy, solsticio de verano, no podemos evitar pensar en otro ciclo que ha terminado, y en un nuevo que debe comenzar. Del mismo modo, no podemos evitar pensar en cómo han cambiado las cosas, y cómo se presenta el camino ante nosotros.

Esta renovación, esta oportunidad para crecer y profundizar en el camino ha sido escuchada y asumida. Esperamos poder siguiendo ofreciendo los frutos de nuestra investigación y praxis con tanta honestidad y profundidad como hemos hecho hasta ahora.

Así, anunciamos que, finalmente, el Gremi de l’Art celebrará el 3º Seminario de Brujería Tradicional, que en esta ocasión versará sobre el Territorio y su relevancia en el Arte de la Brujería. Sólo podemos adelantar que se llevará a cabo los días 14 y 15 de octubre de 2017, en Sant Esteve de Palautordera. Pronto tendréis más información.


ENGLISH:

Today, day of summer solstice, we can not help but thinking about another cycle that has ended, and that new one that is about to start. This year things have changed as well as we have, and the path presents before us much differently.

This renewal, this opportunity to grow and deepen the path has been heard and accepted. We hope to continue offering the fruits of our research and practice with as much honesty and depth as we have done so far.

Thus, we announce that, finally, el Gremi de l’Art will celebrate the 3rd Traditional Witchcraft Seminar, which on this occasion will deal with the Territory and its relevance in the Art of Witchcraft. We can only advance that it will take place on October 14th and 15th , 2017, in Sant Esteve de Palautordera. Soon you will have more information.

Image credit: Joan Amades, COSTUMARI, vol. V “Cercant les herbes de la bonaventura”

Bruixa, obra del mes al Museu d’Art de Girona

244962B
Bruixa, c.a. s.XVIII, Museu d’Art de Girona

CATALÀ

Durant aquest Abril, el Museu d’Art de Girona exposa com a obra destacada un quadre de petit format identificat amb una bruixa, motiu pel qual es va encarregar al Gremi de l’Art un breu estudi.

El retrat presenta una dona d’avançada edat, amb els cabells llargs i canosos per sota la caputxa. La cara, destacant sobre l’entorn obscur, té com a principal característica un gran nas ple de berrugues que s’estenen per la resta de la pell, un llavi inferior exagerat, cabell facial abundós i ulls vidriosos de color blau. Pel que fa a la indumentària, identifiquem robes austeres, però no pobres, sobre les que s’ha dibuixat símbols relacionats amb la màgia i l’alquímia, fet que es reforça per la presència d’una vara o bastó coronat amb el cap d’un petit diable.

La imatge en conjunt té un tarannà caricaturesc, fet que podria fer-nos pensar en una representació satírica d’un personatge real del moment, o d’una determinada classe social o grup de persones. Tenint en compte, però, la inscripció “Cyrano de Begerac” que es troba a la part posterior de l’obra, cal considerar la possibilitat de que es tracti de la representació d’un personatge de la literatura o del repertori teatral. Els elements escollits per fer burla del personatge han estat comuns en la construcció de la imatge tòpica compartida per les figures del jueu i la bruixa (cabells bruts, les berrugues, el nas boterut), interrelacionades i marcades històricament per la marginalitat i la persecució.

Aquests trets ens permeten endinsar-nos en el sender compartit pels marginats al llarg dels segles, i la seva representació en l’imaginari col·lectiu.  Les primeres persecucions d’heretgia promulgades per l’ordre eclesiàstic van dirigir-se durant l’Edat Mitjana als càtars, però després s’estengueren als leprosos, als jueus i, finalment, ja en Època Moderna, quan se suma el poder civil, tingueren per objectiu la bruixeria. Malgrat les diferències entre aquests col·lectius, moltes de les acusacions es repetien; l’enverinament de pous, el rapte de criatures, o la realització de rituals contraris al bé comú. Si les reunions de bruixes reben el nom de sàbats es precisament degut a que el sàbat és la celebració jueva més representativa i d’obligat compliment. Durant la baixa Edat Mitjana, els jueus van ser acusats de cometre sacrificis humans, especialment de nens, en els seus rituals. Aquest tipus d’acusacions les trobarem també en l’àmbit de la bruixeria i el culte al diable.

A la butlla d’Alexandre V (1409), llegim “molts cristians i jueus practiquen la bruixeria, les endevinacions, les invocacions diabòliques, els conjurs màgics, supersticions i arts malvades i prohibides amb els que perverteixen i corrompen a molts cristians ingenus; jueus conversos que més o menys amagats retornen a l’antic error provant, a més, de difondre el Talmud i altres llibres de la seva llei…”.[1] Aquest text mostra el naixement de la bruixeria com una nova heretgia, però manté el temors i suspicàcies vers la comunitat jueva conversa al cristianisme. Tot i que posteriorment la bruixeria, entesa ja com a culte herètic, es diferenciés d’altres formes religioses, la connexió entre els conversos i les pràctiques màgiques demoníaques va persistir a la memoria popular.

Les formes en què els sectors marginals i sovint perseguits de la societat han estat caricaturitzats han perdurat, en forma burlesca o satírica, fins a l’època actual, de manera que encara les podem reconèixer. Els trets físics negatius s’han associat consecutivament a tots els col·lectius que han resultat molestos per a l’ordre social o que en quedaven fora, com ara els malalts, els ancians o els estrangers, deshumanintzant-los i convertint-los en models a evitar. La imatge que ens ocupa no es només d’una dona gran, sinó una persona deformada per l’edat, amb un rostre repulsiu degut a les berrugues i el cabell facial, i una mirada davant la qual sembla necessari mantenir-se alerta.

En relació a les figures literàries, el cer es que si no fos per la manca de la marca facial que la caracteritzava físicament, el personatge del quadre podria haver estat la Celestina, tal com apareix en l’obra del mateix nom escrita per Fernando de Rojas a les darreries del s.XV. En l’elaboració del seu personatge, l’autor va incloure elements pertanyents d’una banda a les creences sobre bruixeria i fetilleria de la seva època, i d’altre al criptojudaïsme, aquella part de la població jueva convertida exteriorment al cristianisme, però que continuava d’amagat les seves pràctiques religioses habituals. Així, la Celestina, fruit de la confluència entre les tradicions cultes i populars de la màgia, és descrita com una vella “barbuda” que duu a terme molts oficis (perfumera, remeiera, partera, alcavota…), posseïdora d’un laboratori ple d’estris i ingredients presents als tractats àrabs i hebreus de medicina contemporanis a l’autor, i també com una dona capaç de conjurar i invocar el diable per a la consecució dels seus propòsits. El personatge de la Celestina, a més, va ser la inspiració d’altres “celestines” no només en el teatre, sinó en la cultura popular, en la que el seu nom va passar a ser sinònim d’alcavota. En les representacions pictòriques d’aquestes dones, apareixen ancianes de rostres arrugats i lletjos, algunes, com la de Picasso (1904), amb un ull borni – en al·lusió potser a la marca de la original-, però cap conté al·lusions tan clares a les arts màgiques com la imatge amb la que ens trobem aquí.

[1] Ginzburg, Carlo, “Historia Nocturna”, Muchnik Editores, Barcelona, 1991. p.68

CASTELLÀ

Durante este mes de Abril, el Museu d’Art de Girona expone como obra destacada una pintura de pequeño formato identificada con una bruja, motivo por el que se encargó al Gremi del Art la elaboración de un breve estudio.

El retrato presenta una mujer de edad avanzada, con cabellos largos y canosos debajo de la capucha. La cara, destacando sobre el entorno oscuro, tiene como principal característica una gran nariz llena de berrugas que se extienden por el resto de la piel, un labio inferior desproporcionado, vello facial abundante y ojos vidriosos de color azul. En cuanto a la indumentaria, identificamos ropas austeras, pero no pobres, sobre las que se han dibujado símbolos relacionados con la magia y la alquimia, relación enfatizada por la presencia de una vara o bastón coronado con la cabeza de un pequeño diablo.

La imagen en conjunto tiene una carácter caricaturesco, hecho que podría hacernos pensar en una representación satírica de un personaje real del momento, o de una determinada clase social o grupo de personas. Teniendo en cuenta la inscripción  “Cyrano de Begerac” que encontramos en la parte posterior de la obra, es necesario considerar la posibilidad que se trate de la representación de un personaje literario o del repertorio teatral. Los elementos escogidos para hacer burla del personaje han sido comunes en la construcción de la imagen tópica compartida por las figuras de la bruja y el judío (cabellos sucios, berrugas, nariz desproporcionada), interrelacionadas y marcadas históricamente por la marginalidad y la persecución.

Estos rasgos nos permiten adentrarnos en el sendero compartido por los marginados a lo largo de los siglos, y su representación en el imaginario colectivo. Las primeras persecuciones por herejía promulgadas por el orden eclesiástico fueron dirigidas, durante la Edad Media, a los cátaros, pero después se extendieron a leprosos, judíos y, finalmente, ya en Epoca Moderna, sumado el poder civil, tuvieron como objetivo la brujería.  A pesar de las diferencias entre estos colectivos, muchas de las acusaciones se repetían; el envenenamiento de pozos, el rapto de niños o la realización de rituales contrarios al bien común. Si las reuniones de brujas reciben el nombre de sabats es precisamente debido a que el shabbat es la celebración judía más representativa y de obligado cumplimiento. Durante la baja Edad Media, los judíos fueron acusados de cometer sacrificios humanos, especialmente de niños, en sus rituales. Encontraremos este tipo de acusaciones también en el ámbito de la brujería y el culto al diablo.

En la bula de Alejandro V (1409), se lee “muchos cristianos y judíos practican la brujería, las adivinaciones, las invocaciones diabólicas, los conjuros mágicos, supersticiones y artes malvadas y prohibidas con las que pervierten y corrompen a muchos cristianos ingenuos; judíos conversos que más o menos a escondidas vuelven al antiguo error intentando, además, difundir el Talmud y otros libros de su ley…”.[1] Este texto muestra el nacimiento de la brujería como una nueva herejía, pero mantiene los temores y suspicacias hacia la comunidad judía conversa al cristianismo. A pesar de que posteriormente la brujería, entendida ya como culto herético, se diferenciara de otras formas religiosas, la conexión entre los conversos y las prácticas demoníacas persistió en la memoria popular.

Las formas en que los sectores marginales y a menudo perseguidos de la sociedad se han caricaturizado han perdurado, en forma burlesca o satírica, hasta la época actual, de forma que aún las podemos reconocer. Los rasgos físicos negativos se han asociado consecutivamente a todos los colectivos que han resula¡tado de alguna forma molestos para el orden social o que quedaban fuera de éste, como por ejemplo los enfermos, los ancianos o los extranjeros, desumándizandolos y convirtiéndolos en modelos a evitar. La imagen que nos ocupa no sólo es la de una mujer mayor, sino la de una persona deformada por la edad, con un rostro repulsivo debido a las berrugas y el vello facial, cuya mirada obliga, al mismo tiempo, a mantenerse alerta.

En relación a les figuras literárias, lo cierto es que si no fuera por la ausencia de la marca facial que la caracterizaba físicamente, el personaje de la pintura podría haber sido Celestina, tal como aparece en la obra homónima escrita por Fernando de Rojas a finales del s.XV. En la elaboración del personaje, el autor incluyó elementos perteneciente por un lado a las creencias sobre brujería y hechicería de su época, y por otro al criptojudaísmo, aquella parte de la población judía convertida exteriormente al cristianismo, pero que conservaba de forma clandestina sus prácticas religiosas originarias. Celestina, fruto de la confluencia entre las tradiciones cultas y populares de la magia, se describe como una mujer “barbuda” que desempeña muchos oficios (perfumera, partera, alcahueta), poseedora de un laboratorio repleto de herramientas e ingredientes presentes en los tratados árabes y hebreos contemporáneos al autor, y al mismo tiempo como una mujer capaz de invocar al diablo para la consecución de sus propósitos. El personaje de Celestina, adicionalmente, fue la inspiración de otras “celestinas” no sólo en el ámbito teatral, sino en la cultura popular, en la que su nombre devino, hasta la fecha, sinónimo de “alcahueta”. En las representaciones pictóricas de estas mujeres, aparecen ancianas de rostros arrugados y feos, algunas, como la de Picasso (1904), con un ojo ciego – tal vez en alusión a la marca de la Celestina original-, pero ninguna contiene alusiones tan claras a las artes mágicas como la imagen que tratamos aquí.

[1] Ginzburg, Carlo, “Historia Nocturna”, Muchnik Editores, Barcelona, 1991. p.68

La Bruixeria més enllà del desenvolupament personal – La Brujería más allá del desarollo personal

CATALÀ:
Segurament tots estem d’acord en què hem crescut en una cultura sobrecarregada d’estímuls que dificulten el silenci intern i l’escolta d’allò que ens envolta; una cultura d’efectes especials que ens fa devaluar l’experiència natural; una cultura d’acumulació i descart, que confereix excessiva importància a les eines i no coneix la paciència ni als processos que impliquen la curació o el coneixement; una cultura egoista que ens empeny a voler guanyar sempre, a tenir la raó, a fingir quelcom que ens protegeixi davant un públic que en realitat no existeix més que en les nostres pors. Però poc a poc anem aprenent a alliberar-nos d’aquestes pesades limitacions, a mesura que assumim que cal un canvi profund de punt de vista. En el nostre intent d’esmenar aquest error al qual ens veiem abocats irremeiablement, decidim dedicar-nos a buscar portes que ens portin a destinacions més antigues, més primitives, menys contaminades, menys opaques.

Una de les portes a creuar sol conduir a les tradicions de l’Art Màgic que es coneixen com Bruixeria. Per descomptat, aquest és un camí tortuós, però també atractiu, i els individus que sovint busquen respostes sobre qüestions emocionals i metafísiques a nivell personal es troben immersos en aquesta via complexa, amb objectius que sovint no es corresponen amb el que ens pot oferir. Sovint, tant el practicant de Bruixeria com el profà confonen l’Art amb un camí de desenvolupament personal, i aquest passa a ser concebut exclusivament com una experiència espiritual d’índole individual centrada únicament un mateix, en el seu projecte personal, en la solució de proves per al seu propi avanç místic / màgic.

photo-16-11-16-11-25-36No obstant això, aquell qui decideix practicar aquesta Art es disposa a caminar per una terra poblada de tradicions i d’un corpus de costums i contes que li ha estat prestada i revelada al practicant temporalment. La Bruixeria beu i es nodreix d’aquest sòl, i qui decideix seguir aquesta Art li és un deutor incontestable. Com ja hem repetit sovint, gran part d’allò que el practicant aprèn i experimenta sorgeix del contacte amb el Territori, amb allò que l’envolta, i aquest va estar abans que ell i seguirà allí després de la seva mort. Per descomptat, això no anul·la el fet que la Bruixeria sigui també un camí de l’individu, però aquesta faceta potser s’hauria de veure com un resultat col·lateral de l’Art mateix.

Potser hauríem de re-avaluar el que entenem per desenvolupament personal, una expressió que sovint porta a contradiccions i carrerons sense sortida. Què és el desenvolupament personal? Una evolució, potser? Una forma de transformar-nos en alguna cosa “millor”? Millor, segons quins paràmetres? En aquest sentit, tenim una vaga idea de la millor versió de l’individu, i sovint esperem que aquest camí obeeixi un ordre lògic, i una millora substancial.

Molts sabran que en aquest moment se succeeixen problemes, malentesos, frustracions i decepcions, perquè el desenvolupament personal no es pot dur a terme en el camí de la Bruixeria sense la destrucció d’una sèrie de prejudicis sobre nosaltres mateixos i sobre allò que ens envolta, i en part, sense la destrucció d’un mateix per se: les pors, problemes, traumes, les càrregues, allò après, etc. La Bruixeria agafa aquestes pors, problemes, aprenentatges, els sacseja, els destrueix, i, en resum, els posa en comú amb la Terra que un trepitja.

La Bruixeria com a camí de desenvolupament personal no se centra en millorar-nos, sinó en connectar-nos amb quelcom més gran i complex (o potser, més simple) que nosaltres, i tot desenvolupament personal es veu supeditat a això. Per aquest motiu, cal estar preparat. Evidentment, en el moment en què tots els nostres antics traumes, pors i problemes són superats, això vol dir que s’ha portat a terme un desenvolupament personal, però això, ja posat en perspectiva, deixa i de tenir importància, ja que hi ha alguna cosa crucial que es desvetlla, un objectiu extern, un objectiu que va més enllà d’un mateix.

La Naturalesa d’aquest objectiu extern no és universal ni fàcil de conèixer, ja que l’Art, en tant que és un camí de misteris, no revela els seus secrets fàcilment, i per aconseguir entendre-ho cal haver conviscut durant molt de temps amb els seus missatgers, llocs, i secrets per poder si més no entreveure missatges tan críptics com aquest.

En voler recuperar certes tradicions, o al voler aprendre tot aquells que cau a les nostres mans, correm el risc de centrar-nos en la tècnica (ja sigui de trànsit/ èxtasi, de sacrifici o ofrena, de ritual o fetilleria) i oblidar-nos de qüestionar quin és el paper del practicant de Bruixeria en el seu temps i el seu lloc, més enllà de la promesa sovint buida d’aquest desenvolupament personal que tant anhelem i el concepte del qual es presenta tan vague.

Molt més interessant que aquest sender individual és el coneixement del món que el practicant de l’Art porta amb sí mateix, no només aquell referent a les realitats immaterials que pot visitar en els seus viatges, sinó d’aquelles que troba i amb les quals interactua al seu retorn, quines són les seves relacions amb la resta d’esperits que poblen l’univers que habita, ja siguin esperits vegetals, animals, númens, ancestres, la comunitat o els pobles veïns.

Tot desenvolupament personal que se’n desprengui serà només un obsequi afegit, però el gran regal de l’Art és entendre i comprendre, interioritzar l’Art en sí mateixa.


CASTELLANO:

Seguramente todos estamos de acuerdo en que hemos crecido en una cultura sobrecargada de estímulos que dificultan el silencio interno y la escucha de aquello que nos rodea; una cultura de efectos especiales que nos hace devaluar la experiencia natural; una cultura de acumulación y descarte, que confiere excesiva importancia a las herramientas y no conoce la paciencia, a los procesos que implican la sanación o el conocimiento;  una cultura egoísta que nos empuja a querer ganar siempre, a tener la razón, a fingir cualquier otra apariencia que nos proteja ante un público que en realidad no existe más que en nuestro cebado terror. Pero poco a poco vamos aprendiendo a liberarnos de estas pesadas limitaciones, a medida que asumimos que se precisa un cambio profundo de punto de vista. En nuestro intento de enmendar este error al cual nos vemos abocados irremediablemente, decidimos dedicarnos a buscar puertas que nos lleven a destinos más antiguos, más primitivos, menos contaminados, menos opacos.

Una de las puertas a cruzar suele conducir a las tradiciones del Arte Mágico que se conocen como Brujería. Por supuesto, éste es un sendero tortuoso, pero también atrayente, y los individuos que a menudo buscan respuestas sobre cuestiones emocionales y metafísicas a nivel personal se encuentran inmersos en esta vía compleja, con objetivos que a menudo no se corresponden con lo que nos puede ofrecer. A menudo, tanto el practicante de Brujería como el profano confunden el Arte con un camino de desarrollo personal, y éste pasa a ser concebido exclusivamente como una experiencia espiritual de índole individual centrada únicamente uno mismo, en su proyecto personal, en la solución de pruebas para su propio avance místico/mágico.

photo-16-11-16-11-26-08No obstante, aquél quien decide seguir esta senda se dispone a andar por una tierra poblada de tradiciones y de un corpus de costumbres y cuentos que le ha sido prestada al practicante temporalmente. La Brujería bebe y se nutre de ese suelo, y quien decide seguir este Arte le es un deudor incontestable. Gran mayoría de lo que el practicante aprende y experimenta surge del contacto con el territorio, con lo que lo rodea, y este estuvo antes que él y seguirá allí después de su muerte. Por supuesto, esto no anula el hecho de que la Brujería sea también una senda del individuo, pero esta faceta pudiera verse como un resultado colateral del Arte mismo.

Quizás debiéramos re-evaluar lo que entendemos por desarrollo personal, una expresión que a menudo lleva a contradicciones y callejones sin salida. ¿Qué es el desarrollo personal? ¿Una evolución, quizás? ¿Una forma de transformarnos en algo “mejor”? ¿Mejor según qué parámetros? En ese sentido, tenemos una idea vaga de la mejor versión del individuo, y a menudo esperamos que ese camino obedezca un orden lógico, y una mejora sustancial.

Muchos sabrán que en ese momento se suceden problemas, malentendidos, frustraciones y decepciones, porque el desarrollo personal no se puede llevar a cabo en el camino de la Brujería sin la destrucción de una serie de prejuicios sobre nosotros mismos y lo que nos rodea, y en parte, sin la destrucción de uno mismo per se: los miedos, problemas, traumas, las cargas, lo aprendido, etc. La Brujería coge esos miedos, problemas, aprendizajes, los sacude, los destruye, y, en resumen, los pone en común con la Tierra que uno pisa.

La Brujería como camino de desarrollo personal no se centra en mejorarnos, sino en conectarnos con algo mayor que nosotros, algo a lo que, al final, deberemos nuestra existencia, y todo desarrollo personal se ve supeditado a ello. Para esto, hay que estar preparado. Evidentemente, en el momento en que todos nuestros antiguos traumas, miedos y problemas son superados, eso significa que se ha lleva a cabo un desarrollo personal, pero eso, puesto en perspectiva, deja y de importar, pues hay algo crucial que se desvela, un objetivo externo, un objetivo que va más allá de uno.

La Naturaleza de ese objetivo externo no es universal ni fácil de conocer, pues el Arte, en tanto que es un camino de misterios, no revela sus secretos fácilmente, y para lograr entenderlo es necesario haber convivido durante largo tiempo con sus mensajeros, lugares, y secretos para poder siquiera atisbar mensajes tan crípticos como este.

Al querer recuperar ciertas tradiciones, o al querer aprender todo aquellos que cae en nuestras manos, corremos el riesgo de centrarnos en la técnica (ya sea de trance/éxtasis, de sacrificio u ofrenda, de ritual o hechicería) y olvidarnos de cuestionar cuál es el papel del practicante de Brujería en su tiempo y su lugar, más allá de la promesa a menudo vacía de ese desarrollo personal que tanto anhelamos y cuyo concepto se presenta tan vago, pues mucho más interesante que ese sendero individual es el conocimiento del mundo que el practicante del arte lleva consigo, no sólo aquél referente a las realidades inmateriales que puede visitar en sus viajes, sino de aquellas que encuentra y con las que interactúa a su regreso, cuáles son sus relaciones con el resto de espíritus que pueblan el universo que habita, ya sean espíritus vegetales, animales, númenes, ancestros, la comunidad o los pueblos vecinos.

Todo desarrollo personal que se desprenda de ello será únicamente un obsequio añadido, pero el gran regalo del Arte es entender y comprender, interiorizar el Arte en sí mismo.

“Parlar amb els Morts” al Museu de Ca n’Oliver

photo-28-10-16-20-42-09

CATALÀ//CASTELLANO: 

CATALÀ:

El passat 28 d’octubre, el Gremi de l’Art va tenir ocasió de participar, juntament amb el programa de ràdio Encrucijada Pagana, en el cicle d’activitats organitzades pel Museu de Ca n’Oliver (Cerdanyola del Vallès) entorn a l’exposició “La fi es el principi: Pràctiques funeràries a la Catalunya prehistòrica”. L’activitat “Parlar amb els morts”, va realitzar un recorregut a través de diferents objectes, per il·lustrar la història del contacte i convivència amb els difunts. Així, els visitants van trobar un espai organitzat en tres àmbits: un primer dedicat a la tradició i els costums, un segon a la màgia i necromància i el darrer a l’espiritisme i altres intents contemporanis de comunicació amb l’altre món.

En el primer apartat van trobar una taula parada amb les menges típiques d’aquestes dates; fruits secs i panellets, també un rosari, un càntir, espelmes i una llàntia que ens van servir per parlar de les tradicions pròpies de l’època més fosca de l’any (de finals de tardor a inicis de primavera), en gran mesura compartides per tot l’àmbit europeu i part d’Amèrica. Aquestes tradicions, sota diferents noms i aparences, continuen vives en l’actualitat. Les diades de Tots Sants i Fidels difunts van ser instaurades a inicis de novembre per influència de l’abat de Cluny, qui escollí aquesta data en un intent de cristianitzar els antics cerimonials celtes de cap d’any. Tanmateix, a més dels elements que trobem en el substrat cèltic, tals com les llànties de nap o carabassa, moltes de les costums que observem en les tradicions de Tots Sants, deriven de les pràctiques romanes de culte als avantpassats, com ara l’ofrena de ciris i flors, i especialment la de castanyes, fruits secs i llegums, aliments vinculats amb el món dels difunts. Però aquests no són els únics vegetals vinculats amb els difunts, de manera que vam veure com al llarg del temps el teix, el saüc, el xiprer o el julivert s’havien relacionat amb el món funerari.

photo-28-10-16-20-41-57-2En relació als mites i llegendes, trobem que tant a l’àmbit nòrdic com al mediterrani, al llarg de tota l’època fosca trobem la creença de que les ànimes descarnades i esperits (ja siguin difunts, entitats feèriques, bruixes o sants) viatgen pels cels en les llargues nits i visiten els vius, de vegades atorgant béns, i d’altres castigant les maldats comeses. Una de les formes més conegudes, a la península d’aquest seguici d’ànimes es la Santa Companya, tanmateix, a la nostra terra tenim la llegenda del Compte Arnau, condemnat a vagar eternament a causa de l’incompliment d’un pacte amb els seus treballadors (versions més romàntiques de la llegenda l’acusen d’amors il·lícits amb una religiosa). Aquesta creença en el retorn dels descarnats, tant dels benefactors com dels malfactors ens donà peu a parlar del paranys d’esperit, dissenyats per atrapar o dissuadir els esperits perillosos, i de les anomenades “cases d’ànima”, creades per convidar i acollir les ànimes dels difunts estimats a la pròpia llar.

En el segon àmbit vam veure com, des del món antic, es documenten intents de contactar amb els difunts, ja no els avantpassats, sinó personatges que en vida havien estat savis, o vidents, per tal d’interrogar-los sobre l’avenir d’alguna situació difícil. Així, al món hebreu ens queda la història de la bruixa d’Endor qui, a petició del rei Saúl, invoca l’esperit del profeta Samuel (Primer llibre de Samuel segles VI-VII a.n.e.). Al món clàssic trobem, a la Farsalia de Lucà (s.I), la història d’Erichtho, consultada pel fill de Pompeu la nit abans de la batalla de Farsalia. Erichtho, una dona que viu a la necròpolis, reanima un cadàver per tal de que l’esperit del difunt li desvetlli el resultat de la batalla. A la Edda Poètica (s.XIII) trobem la Völuspà, en la que Odín aixeca una vident morta i aquesta li relata l’inici i la fi del món. Aquests casos ajuden a consolidar una sèrie d’elements que es repetiran en el món esotèric com a fonaments de la pràctica necromàntica: els sacrificis, les ofrenes, etc.

photo-30-10-16-8-52-03
Els membres del Gremi de l’Art en un moment de l’activitat.

A l’edat mitjana es produeix un canvi en les mentalitats que va afectar directament a la consideració en que es tenia el contacte amb els difunts. La necromància comença a associar-se a partir del segle VI amb la obscuritat i acaba prenent el nom, erroni, de nigromància o “màgia negra”, reemplaçat per John de Salisbury, bisbe de Chartres, al segle XI.  A l’alta edat mitjana totes les formes de bruixeria es consideraven un engany o una il·lusió del dimoni, que no podia tenir més poder que el déu cristià. Amb l’arribada del món modern, es torna a creure oficialment en el poder del diable, i en la necessitat de combatre’l. Això dóna peu, d’una banda, al sorgiment de l’estudi i catalogació dels diables, o demonologia i, d’altra, a l’inici de les persecucions en massa contra les bruixes. De retruc, la relació amb els difunts passa a considerar-se una heretgia malèfica, ja que es considera que en realitat el mag o bruixot no pren contacte amb els morts sinó amb dimonis fent-se passar per esperits de difunts atrets per la sang dels sacrificis.

Fins aquí, veiem que el contacte amb els morts té una finalitat predictiva, que continuarà en el món modern i contemporani. Així, al costat de rituals més complexos, hi haurà un desenvolupament de la vidència a través dels pous d’aigua, els miralls negres o les boles de vidre que serviran de “pantalla” per tal que els esperits contestin les nostres preguntes a través de les imatges o símbols que hi veiem. Tanmateix, la màgia amb difunts té una part operativa, més lligada al món material. Sabem que a Barcelona mateix els cossos dels ajusticiats eren venuts a trossos per a la confecció d’amulets, i que la tinença d’ossos de mort a casa es considerava propiciatòria.

photo-31-10-16-11-04-04Amb el decurs del temps les formes de la màgia es compliquen. Des del senzill ritual descrit a l’Odissea (segle VIII a.n.e.), en el que els soldats fan un sacrifici a l’Inframón, i lluiten amb les ombres que en sorgeixen per tal de trobar el buscat Tirèsies, fins al ritus proposat per Eliphas Lévi (segle XIX), que implica setmanes de dedicació física i mental, a les que s’afegeixen una sèrie de materials i fórmules. Val a dir que aquest autor, intenta recuperar una perspectiva positiva sobre el contacte amb els difunts, establint una diferenciació entre la necromància “fosca” i necromància “de la llum”, anticipant una nova permissivitat en aquest terreny. Així, a finals del segle XIX, sorgeix l’espiritisme, arran de la publicació del Llibre dels Esperits d’Alan Kardek, un estudiós que compilà els materials proporcionats per diferents grups de mèdiums. L’espiritisme era un religió que considerava que els morts eren entitats amb les que es podia contactar per tal d’obtenir informació sobre “l’altre món”. Després de la I guerra mundial, i el trasbals social provocat per una mortalitat no coneguda abans en la història, l’espiritisme experimentà una gran acceptació i creixement. Tanmateix, al costat dels seguidors de la doctrina espírita, van augmentar també els fraus, especialment els que cercaven un rendiment econòmic.  Aquesta nova popularització del contacte amb els difunts va donar peu a l’aparició d’un instrumental específic. Un bon exemple són les “taules ouija”, patentades i comercialitzades com un joc de taula als Estats Units l’any 1890, tot i que ja existien “taules parlants” amb anterioritat. La tecnologia acompanya també els nostres intents de contactar amb els difunts, cap al 1860 es comencen a comercialitzar fotografies d’esperits i, un segle després, es documenta la primera psicofonia de la història, i aquesta relació continuarà amb senyals de ràdio i televisió, enregistraments de vídeo i ordinador adoptant el nom de transcomunicació instrumental.

Des del Gremi de l’Art volem agrair al Museu de Ca N’Oliver la disposició a l’hora de parlar amb respecte d’aquests temes, tan sovint marginats al sensacionalisme, així  com la presència i l’interès de tots els assistents a l’activitat.


 CASTELLANO:

El pasado 28 de octubre, el Gremi de l’Art tuvo ocasión de participar, junto con el programa de radio Encrucijada Pagana, en el ciclo de actividades entorno a la exposición “La fi es el principi. Prácticas funerarias en la Cataluña prehistórica”, actualmente exhibida en el Museu de Ca n’Oliver (Cerdanyola del Vallès). La actividad “Hablar con los muertos”, realizó un recorrido a través de diferentes objetos, con el fin de ilustrar la historia del contacto y convivencia con los difuntos. Los asistentes encontraron un espacio organizado en tres ámbitos: un primero dedicado a la tradición y costumbres, un segundo a la magia y la necromancia y, por último, uno dedicado al espiritismo y otros intentos contemporáneos de comunicación con el otro mundo.

photo-28-10-16-23-45-25-1

En el primer apartado, una mesa dispuesta con los alimentos típicos de estas fechas, frutos secos y “panellets”, un rosario, un cántaro, velas y una lucerna nos sirvieron para hablar de las tradiciones propias de la época más oscura del año, en gran medida compartidas por todo el ámbito europeo, e incluso fueron llevadas a América. Bajo diferentes formas y nombres, estas tradiciones continúan vivas en la actualidad. Los días de Todos los Santos y Fieles Difuntos fueron instaurados a inicios de noviembre por influencia del abad de Cluny, quien escogió esta fecha en un intento de cristianizar los antiguos ceremoniales celtas de fin de año. A pesar de ello, además de los elementos que encontramos en el sustrato céltico, tales como las lámparas de nabo o calabaza, muchas de las costumbres que observamos en las tradiciones de Todos los Santos derivan de las prácticas romanas de culto a los antepasados como las ofrendas de cirios y flores y, especialmente, la de castañas, frutos secos y legumbres, alimentos vinculados al mundo de los difuntos. Pero estos no son los únicos vegetales vinculados con los muertos, también tuvimos ocasión de ver cómo, a lo largo de los siglos, el tejo, el sauco, el ciprés o el perejil se han relacionado con el mundo funerario.

photo-31-10-16-11-03-23En relación a los mitos y leyendas, encontramos que, tanto en el ámbito nórdico como en el mediterráneo, a lo largo de toda la época oscura se documenta la creencia de que las almas descarnadas y espíritus (ya sean difuntos, entidades feéricas, brujas o santos) viajan por los cielos en las largas noches y visitan a los vivos; unas veces repartiendo dones y otras castigando las maldades cometidas. Una de las formas más conocidas, en la península, de este cortejo de almas es la Santa Compaña, no obstante, en nuestras tierras tenemos la leyenda del Conde Arnau, condenado a vagar eternamente a causa del incumplimiento de un pacto con sus trabajadores (versiones más románticas dela leyenda lo acusan de amores ilícitos con una religiosa). Esta creencia en el retorno de los descarnados, tanto de los benefactores como de los maléficos nos dio pie a hablar de las trampas de espíritu, diseñadas para atrapar o disuadir a los espíritus peligrosos, así como de las llamadas “casas de ánima”, creadas para invitar y acoger las almas de los difuntos amados en el propio hogar.

En el segundo ámbito, vimos cómo, desde la antigüedad, se documentan intentos de contactar con los difuntos, ya no los antepasados, sino difuntos que en vida habían sido sabios, o videntes, con el fin de interrogarlos sobre el devenir de alguna situación difícil. Así, en el mundo hebreo nos queda la historia de la bruja de Endor quien, a petición del rey Saúl, invoca al espíritu del profeta Samuel (Primer libro de Samuel siglos VI-VII a.n.e.). En el mundo clásico encontramos, en la Farsalia de Lucano (siglo I), la historia de Erichtho, consultada por el hijo de Pompeyo la noche antes de la batalla de  Farsalia. Erichtho, una mujer que vive en la necrópolis, reanima un cadáver con el fin de que el espíritu del muerto revele el resultado de esta batalla. Mientras que, en la Edda Poètica (siglo XIII) encontramos la Völuspà, en la que Odín reanima a una vidente difunta y ésta le relata el inicio y el fin del mundo. Estos casos ayudan a consolidar una seria de elementos que se repetirán en el mundo esotérico como fundamentos de la práctica necromántica: los sacrificios, las ofrendas, etc.

En la edad media se produce un cambio de mentalidad que afecta directamente la consideración que se tenía del contacto con los difuntos. La necromancia empieza a asociarse, a partir del siglo VI, con la oscuridad y acaba tomando el nombre, erróneo, de nigromancia o “magia negra”, reemplazado por John de Salisbury, obispo de Chartres, en el siglo XI.  En la alta edad media todas las formas de brujería eran consideradas un engaño o una ilusión provocada por el demonio, que no podía superar en poder al dios cristiano. Con la llegada del mundo moderno, sin embargo, se vuelve a creer oficialmente en el poder del diablo y en la necesidad de combatirlo. Esto dio lugar, por un lado, al surgimiento del estudio y catalogación de los demonios, o demonología, y por otro al inicio de las persecuciones en masa contra la brujería. La relación con los difuntos pasa a considerarse una herejía maléfica, ya que se cree que en realidad el mago o brujo no contacta con los muertos sino con demonios que se hacen pasar por espíritus de difuntos atraídos por la sangre de los sacrificios.

photo-29-10-16-12-09-17Hasta aquí, vemos que el contacto con los muertos tiene principalmente una finalidad predictiva, que continuará en el mundo moderno y contemporáneo. Así, al lado de rituales más complejos, habrá un desarrollo de la videncia a través de pozos de agua, los espejos negros o las bolas de cristal, que servirán de “pantalla” para que los espíritus respondan a nuestras preguntas a través de las imágenes o símbolos que veamos en ella. A pesar de esto, la magia con muertos tiene también una parte operativa, más atada al mundo material. Se sabe que, en Barcelona, sin ir más lejos, los cuerpos de los ajusticiados eran vendidos en pedazos para la confección de amuletos, y que tener huesos de muerto en casa se consideraba un elemento propiciatorio.

Con el transcurso del tiempo las formas de magia se complican. Desde el sencillo ritual descrito en la Odisea (siglo VIII a.n.e.), en el que los soldados realizan un sacrificio al Inframundo y luchan después con las sombras que van surgiendo con el fin de encontrar al buscado Tiresias, hasta el rito propuesto Eliphas Lévi (siglo XIX), que implica semanas de preparación física y mental, a les que se añaden una serie de materiales y fórmulas más complicadas aún. Hay que decir que Lévi intentó recuperar una perspectiva positiva sobre el contacto con los difuntos, estableciendo una diferenciación entre la necromancia “oscura” y la necromancia “de la luz”, anticipando una nueva permisividad en este terreno. A finales del segle XIX, surge el espiritismo, a raíz de la publicación del Libro de los espíritus de Alan Kardek, un estudioso que compiló una gran cantidad de materiales proporcionados por diferentes grupos de médiums, hallando ciertas coherencias entre ellos. El espiritismo era una religión que consideraba que los muertos eran entidades con las que se podía contactar con el fin de obtener información sobre “el otro mundo”.

Después de la I guerra mundial, y el impacto social provocado por una mortalidad nunca antes conocida en la historia, el espiritismo experimentó una gran aceptación y crecimiento. Sin embargo, junto a los seguidores de la doctrina espírita, aumentaron también los fraudes, especialmente aquellos que buscaban un rendimiento económico. Esta nueva popularización del contacto con los difuntos dio pie a la aparición de un instrumental específico. Un buen ejemplo de ello son las “tablas ouija”, patentadas y comercializadas como un juego de mesa en Estados Unidos desde 1890, a pesar de que ya habían existido “tablas parlantes” con anterioridad. La tecnología acompaña también nuestros intentos de contactar con los difuntos; hacia 1860 se empiezan a comercializar supuestas fotografías de espíritus y, un siglo después, se documenta la primera psicofonía de la historia. Esta relación continuará con las señales de radio y televisión, las grabaciones de video e incluso los primeros ordenadores domésticos, adoptando el nombre de transcomunicación instrumental.

Des del Gremi de l’Art queremos agradecer al Museu de Ca N’Oliver la disposición a la hora de hablar sobre estos temas, tan a menudo marginados al sensacionalismo, así como la presencia y el interés de todos los asistentes a esta actividad.

El Gremi de l’Art participarà en l’exposició “La Fi és el Principi”

14595725_1748744258711981_2901656292586211843_n

CATALÀ:

El proper 28 d’octubre a les 22h el Gremi de l’Art participarà juntament amb Encrucijada Pagana en el cicle d’activitats de l’exposició “La Fi és el Principi” organitzat pel Museu de Ca n’Oliver (Cerdanyola del Vallès) amb “Parlar amb els Morts”, un recorregut material per la història del contacte amb els morts; tant aquells que són enyorats com aquells que són temuts.

CASTELLANO:

El próximo 28 de octubre a las 22h, el Gremi de l’Art participará junto con Encrucijada Pagana en el ciclo de actividades de la exposición “La Fi es el Principi” organizado por el Museo de Ca n’Oliver (Cerdanyola del Valles) con “Hablar con los Muertos”, un recorrido material por la historia del contacto con los muertos; tanto aquellos que se añoran como aquellos que se temen.

Més informació en aquest enllaç.

Más información en este enlace.