Visita comentada al Museu d’Art de Girona: Una passejada pel món de les bruixes

CATALÀ

El passat 9 de juliol, el Gremi de l’Art va tenir ocasió de participar en el programa d’activitats organitzades pel Museu d’Art de Girona, realitzant una visita comentada: “Una passejada pel món de les bruixes. Creences i prejudicis”. Tot i que la bruixeria no apareix d’una manera explícita a les peces exposades, una mirada atenta a les mateixes ens permet endinsar-nos en un món de creences i pràctiques procedents de l’antic paganisme, censurades pel cristianisme oficial, però heretades i reinterpretades per la religiositat popular del món medieval que en moltes ocasions s’han mantingut vives fins època contemporània.

verge_pontos_1
Mare de Déu de Pontós

Així, en apropar-nos a la figura de la Mare de Déu de Pontós (s.XV), ens vam fixar en un dels amulets més antics que es coneixen, el corall roig que penja del coll del nadó per a protegir-lo del mal donat. A la visita es va comentar com els amulets tradicionals més coneguts provenien d’elements naturals com ara el mateix corall, l’atzabeja o pedres singulars per les seves formes o colors. Al costat d’aquests amulets s’empraven també materials animals, com ara ós, banya o petxines. Vam destacar l’ús de la figa, d’origen romà, que degut al seu simbolisme sexual s’intentà eliminar sense èxit, convertint-se en l’edat moderna – moment en el que se li afegeixen elements cristians- en l’amulet més conegut de la península. Els amulets eren destinats especialment als nadons, les mares i els malalts, però també al bestiar. També es documenta l’ús d’amulets o talismans senzills per tal de protegir les cases i els estables, com ara la Carlina, les creus de Palma o la Pedra de Llamp.

La representació de la Missa d’Ànimes del Retaule de Sant Miquel de Cruïlles (s. XIV-XV) ens donà peu a comentar que, en la religiositat popular, la comunitat dels vius i la comunitat dels morts eren molt properes, no tan sols en les celebracions destinades al seu culte. Les ànimes descarnades viatjaven pel món dels vius i interactuaven amb ells de forma positiva o negativa. Aquesta interacció no era ben vista per les autoritats eclesiàstiques – tot i el culte a les relíquies dels sants-, però corresponia a l’àmbit de coneixement i acció de les bruixes o altres especialistes rituals. La bruixa no només interactuava amb les ànimes dels difunts, sinó amb tota sort de pobladors de l’ Altre Món, genis i diables.

En una representació de Sant Bartomeu al Retaule de Sant Bartomeu de Cruïlles (s. XV-XVI) veiem la imatge d’un dimoniet amansit que ens permet a parlar sobre la figura del Diable. D’una banda, en relació a la bruixeria i de la mà del discurs de la Inquisició trobarem la figura d’un Diable gairebé omnipotent, príncep dels Inferns, figura invertida del Déu cristià, a través d’un pacte amb el qual les bruixes adquirien els seus poders i passaven a formar part de l’heretgia perseguida en les grans caceres de bruixes d’Època Moderna. Malgrat aquesta visió, les nostres llegendes populars son poblades per infinitat de dimonis que són enganyats o domesticats pels herois del conte, abans per l’enginy que per la força. Aquests dimonis, al igual que els gegants, son constructors de ponts i antigues fortaleses, o bé modeladors dels paisatges, o bé encarnen algun tipus de força elemental, com ara el foc. Junt amb els integrants del bestiari popular que desfila a les processons del Corpus, els dimonis són la representació que queda en la memòria de temps remots, de les perilloses forces primigènies que un dia dominaren el món, però foren – si més no, teòricament- sotmeses pels homes.

Si hi ha una figura preeminent en el nostre bestiari, aquesta és el drac. Al Retaule de Sant Pere de Púbol (s.XV) observem una representació de Santa Margarida, una de les santes més populars de l’edat mitjana, emergint del drac que l’havia engolit i que, segons la llegenda, era el mateix diable. Com hem dit, tant els sants com els dracs són noves vestidures d’antics referents mítics. Allí on alguns només arriben a interpretar l’enfrontament entre el món cristià i el pagà, altres poden captar el ressò d’antigues estructures mítiques. El drac és una d’aquestes formes primigènies que conté en sí la llavor de la creació, és també guardià i iniciador de l’heroi o l’heroïna, que ha de passar pel trànsit de la mort ritual per assolir la seva plenitud i servir a la seva comunitat.

Les imatges de Sant Miquel i Sant Jordi al Retaule de Sant Feliu, de Pere de Fontaines (s.XVI) ens van permetre continuar i aprofundir una mica més en aquest tema. Els sants venerats per la religiositat popular son figures que, si bé no encaixen en el món de l’antic paganisme, tampoc no ho faran en el catolicisme oficial. Podria dir-se que hi ha un sant per a cada necessitat, fins i tot per les màgiques. Hi ha sants que s’invoquen per realitzar lligaments i maleficis, i les nits més bruixes de l’any no son altres que la revetlla de San Joan i la nit de San Silvestre.

museu 1

Moltes de les llegendes relacionades amb sants i santes contenen elements anacrònics, fragments manllevats de mites més antics, i també se’ls dona un culte que sovint s’allunya de l’ortodòxia. La figura de Sant Miquel enfrontant el diable, moltes vegades en forma de drac, reprodueix l’esquema de la rivalitat entre les divinitats celestes i les ctòniques, compartida per la majoria de cultures d’ascendència indoeuropea. No es tracta de “bons” contra “malvats”, sinó de les forces de l’ordre i el caos, de la llum i la foscor, que se succeeixen al llarg de l’any natural, afectant la natura, el bestiar, les collites i els pobles. Els antics festivals de les collites, les celebracions de l’arribada de l’estiu o l’hivern continuen celebrant-se en les comunitats agrícoles sota la protecció  de sants i santes, però en qualsevol cas, el calendari popular és íntimament relacionat amb l’orde cosmològic.

La següent parada del nostre recorregut va dur-nos davant de la imatge de la Mare de Déu del Carme (s.XVII), patrona dels mariners. Sota aquesta advocació de la Verge, convergiren les antigues figures de les deesses marines, des de l’antiga Ishtar, a la Isis romana, de les que la Verge heretà l’epítet de “Stella Maris” (Estrella del Mar) i “Regina Coelis” (Reina del Cel). També en el culte a la Mare de Déu del Carme queden restes del cultes a les antigues deesses, com ara les processons marítimes que col·loquen la imatge de la Verge en un vaixell engalanat, tal com mols segles abans s’havia fet amb la figura d’Isis a la celebració de la Navigium Isidis («Nau d’Isis”) que donava pas a l’època de navegació.

I és que els mariners necessitaven tanta protecció com els pagesos, no només dels perills naturals del seu ofici, sinó també en allò tocant a l’invisible, especialment en les dates senyalades per la tornada de les ànimes. Si a terra ferma tenim les llegendes del Compte Arnau, vagant amb el seu exèrcit d’ànimes per boscos i contrades – de manera similar a la “Santa Compaña”-, a la mar trobem el Vaixell de les ànimes, que s’endú a vagar eternament a tot aquell qui escolti la crida del seu corn en la nit de Tots Sants.

Plafó de les sirenes
Plafó de les Sirenes

La darrera peça comentada fou el Plafó de les Sirenes (s. XVII), en el qual veiem la representació de diverses figures femenines amb cues estilitzades. La sirena prové de l’antiguitat greco-romana, però en el seu context original és una criatura monstruosa, amb ales i urpes d’au, que arrossegava a aquells que escoltessin el seu cant al fons del mar. A el pas del temps, la sirena va perdre les ales i adquirí la cua de peix, que la fa més propera al món medieval i a la figura la Fada Melusina que, degut a una maledicció, cada dissabte es convertia en serp de cintura cap avall. Melusina era una fada bella i poderosa, i accedí a casar-se amb un noble a condició que ell no la veiés durant el dia de la seva transformació. Tingué amb ell diversos fills, però el dia que el seu espòs trencà el pacte i la culpà degut a la seva natura, es veié forçada a desaparèixer, tornant només de nit per tenir cura dels seus fills més petits. La història de Melusina segueix el mateix patró que moltes llegendes de les nostres janes, encantades o dones d’aigua, criatures belles que habiten espais relacionats amb rius, gorgs, fonts o fins i tot pous. Al costat del temor a que les Dones d’Aigua s’enduguessin els joves als seus palaus subterranis, o del fons de les aigües, però també es deia que aquell qui aconseguís robar una de les seves peces de roba esdevindria ric i afortunat per sempre. La visió de la dona d’aigua es més positiva que la de l’antiga sirena, prova d’això és el fet que, a Catalunya, alguns amulets per nadons reproduïen en plata precisament la figura d’una sirena per vetllar el son dels infants i protegir-los de tot mal.

Desde el Gremi de l’Art volem agrair l’hospitalitat del Museu d’Art de Girona i tot el seu personal per l’atenció rebuda, especialment a Antoni Monturiol i Carme Martinell. També volem agrair als assistents pel seu interès i participació en aquesta activitat.


CASTELLANO:

El pasado 9 de julio, el Gremi de l’Art tuvo ocasión de participar en el programa de actividades organizado por el Museu d’Art de Girona, realizando una visita comentada: “Una passejada pel món de les bruixes. Creences i prejudicis”. A pesar de que la brujería no se muestra de una manera explícita en las piezas expuestas, una mirada atenta a las mismas nos permite adentrarnos en un mundo de creencias y prácticas procedentes del antiguo paganismo, censuradas por el cristianismo oficial, pero heredadas y re-interpretadas por la religiosidad popular del mundo medieval, de formas que en muchas ocasiones han sobrevivido hasta época contemporánea.

verge_pontos_1
Virgen de Pontós

Así, al acercarnos a la figura de la Virgen de Pontós (s.XV), nos fijamos en uno de los amuletos más antiguos que se conocen, el coral rojo que pende del cuello del niño para protegerlo de envidias y maldiciones. Comentamos que los amuletos tradicionales más conocidos procedían de elementos naturales como el coral, el azabache o piedras singulares por sus formas o colores. Al lado de estos amuletos se usaban también materiales animales, como hueso, cuerna, dientes o conchas. Destacamos la figura de la higa, de origen romano, que debido a su simbolismo sexual se intentó eliminar sin éxito, convirtiéndose en la Edad Moderna – momento en el que se le añade simbolismo cristiano- en el amuleto más conocido de la península. Los amuletos eran usados especialmente para los bebés, las madres y los enfermos, pero también para el ganado. También se documenta el uso de amuletos o talismanes sencillos con el fin de proteger los establos y las casas, como por ejemplo las carlinas, las cruces de palma o las llamadas “Piedras de rayo”.

La representación de la Misa de almas del Retablo de San Miguel de Cruïlles (s.XIV-XV) nos dio pie a comentar que, en la religiosidad popular, la comunidad de los vivos y la de los muertos eran muy cercanas, no sólo en las celebraciones destinadas a su culto. Las almas descarnadas viajaban por el mundo de los vivos e interactuaban con ellos de forma positiva o negativa. Estas interacción y cercanía con los muertos no era bien vista por las autoridades eclesiásticas – a pesar del culto a las reliquias-, pero correspondía al ámbito de conocimiento y acción de las brujas y otros especialistas rituales. La bruja no sólo interactuaba con las almas de los difuntos, si no con toda suerte de pobladores del Otro Mundo, genios y diablos.

En una imagen de San Bartolomeo en el Retablo de San Bartolomeo de Cruïlles (s.XV-XVI) vimos la imagen de un pequeño demonio amansado que nos permitió hablar sobre la figura del Diablo. Por un lado, en relación a la brujería y de la mano del discurso de la Inquisición, encontraremos la figura de un Diablo príncipe de los Infiernos, casi omnipotente, figura invertida del Dios cristiano, a través de un pacto con el cual las brujas adquirían sus poderes y pasaban a formar parte de la herejía perseguida en las grandes cazas de brujas de época Moderna. A pesar de esta visión, nuestras leyendas populares están pobladas por infinidad de demonios que son engañados o domesticados por los héroes del cuento, antes por el ingenio que por la fuerza. Estos demonios, al igual que los gigantes, son constructores de puentes y antiguas fortalezas, o bien modeladores del paisaje, o bien encarnan algún tipo de fuerza elemental como podría ser el fuego. Junto con el resto de integrantes del bestiario popular que desfila en las procesiones del Corpus, son la representación que nos queda en la memoria de tiempos remotos, de las peligrosas fuerzas primigenias que antaño dominaron el mundo, pero fueron – al menos teóricamente- sometidas por el hombre.

Si existe una figura preeminente en nuestro bestiario es, sin duda alguna, el dragón. En el Retablo de San Pedro de Púbol (s.XV) observamos una representación de Santa Margarita, una de las santas más populares de la Edad Media, emergiendo del dragón que la había devorado y que, según la leyenda, era el mismo diablo. Como hemos dicho, tanto los santos como los dragones son nuevas vestiduras para antiguos referentes míticos. Allí donde algunos sólo llegan a interpretar el enfrentamiento entre el mundo cristiano y el pagano, otros pueden captar los ecos de antiguas estructuras míticas. El dragón es una de estas formas primigenias que contiene en sí la semilla de toda la creación, y es también el guardián y el iniciador el héroe o la heroína, que debe experimentar la muerte ritual para alcanzar su plenitud y servir a la comunidad.

Las imágenes de San Miguel y San Jorge del Retablo de San Félix, de Pere de Fontaines (s.XVI) nos permitieron continuar y profundizar algo más en este tema. Los santos venerados por la religiosidad popular son figuras que, si bien no encajan en el mundo del antiguo paganismo, tampoco lo harán en el catolicismo oficial. Podría decirse que existe un santo para cada necesidad, incluso para las mágicas. Hay santos que se invocan para realizar ataduras y maleficios, y las noches más mágicas del año no son otras que la víspera de San Juan y la noche de San Silvestre.

museu 1

Muchas de las leyendas relacionadas con santos y santas contienen elementos anacrónicos, así como fragmentos tomados de mitos más antiguos, a menudo el culto que se les da también se aleja de la ortodoxia. La figura de San Miguel enfrentando al Diablo, muchas veces en forma de dragón, reproduce el esquema de la rivalidad entre las divinidades celestes y las ctónicas, compartida por la mayoría de culturas de ascendencia indoeuropea. No se trata de “buenos” contra “malvados”, sino de las fuerzas del orden i el caos, de la luz y la oscuridad, que se suceden a lo largo del año natural, afectando a la naturaleza, el ganado, las cosechas y las gentes. Los antiguos festivales de la cosecha, las celebraciones de la llegada del verano o del invierno siguen celebrándose en las comunidades agrícolas bajo la protección de santos y santas, pero en cualquier caso el calendario popular está íntimamente relacionado con el orden cosmológico.

La siguiente parada de nuestro recorrido nos llevó ante la imagen de la Virgen del Carmen (s.XVII), patrona de los marineros. Bajo esta advocación de la Virgen, convergen las antiguas figuras de las diosas marinas, desde Ishtar a la Isis romana, de quienes heredó los epítetos de “Stella Maris” (Estrella del Mar) y “Regina Coeli” (Reina del Cielo).

También en el culto a la Virgen del Carmen quedan restos de los cultos a las diosas, como las procesiones marítimas que colocan a la imagen de la Virgen en un barco ornamentado, tal como muchos siglos antes se había hecho con la figura de Isis en la celebración de Navigidium Isidis (La Nave de Isis) que daba paso a la época de navegación.

Y es que los marineros requerían tanta protección como los campesinos, no sólo ante los peligros de su oficio, sino también en lo referente al mundo invisible, especialmente en las fechas señaladas por el retorno de las almas. Si en tierra firme tenemos las leyendas del Conde Arnau, vagando con su séquito de almas por bosques y caminos – de manera similar a la Santa Compaña -, en la mar encontramos el Barco de las Almas, que se lleva consigo a vagar eternamente las almas de todo aquél que escuche la llamada de su cuerno en la noche de Difuntos.

Plafó de les sirenes
Plafón de las Sirenas

Terminamos el recorrido con el Plafón de las Sirenas (s.XVII), en el cual vemos la representación de diversas figuras femeninas con colas estilizadas. La sirena procede de la antigüedad greco-romana, pero en su contexto original es una criatura monstruosa, con alas y garras de ave, que arrastra a aquellos que escuchan su canto al fondo del mar. Con el paso del tiempo, la sirena perdió las alas y adquirió la característica cola de pez, que la hace más cercana al mundo medieval y a la figura del hada Melusina quien, debido a una maldición, cada sábado se convertía en serpiente de cintura para abajo. Melusina era un hada bella y poderosa, y accedió a casar-se con un noble a condición que él nunca la viese durante el día de su transformación. Tuvo con él varios hijos, pero el día en que su esposo rompió el pacto y la culpó por su naturaleza híbrida, se vio forzada a desaparecer, volviendo sólo por las noches para cuidar de sus hijos menores. La historia de Melusina sigue el mismo patrón que muchas leyendas de nuestras janas, encantadas o dones d’aigua; criaturas hermosas que habitan espacios relacionados con ríos, fuentes o incluso pozos. Al lado del temor de que las dones d’aigua pudieran llevarse a los jóvenes a sus palacios subterráneos o al fondo de las aguas, también se creía que aquél que consiguiera robar una de sus prendas devendría rico y afortunado por el resto de sus días. La visión de la dona d’aigua es, sin embargo, más positiva que la de las sirenas, prueba de ello es que, en Cataluña, algunos amuletos para bebés reproducían en plata precisamente la imagen de una sirena con el fin de guardar el sueño de los niños y protegerlos de todo mal.

Desde el Gremi de l’Art queremos agradecer la hospitalidad del Museu d’Art de Girona y todo su personal por el trato recibido, especialmente a Antoni Monturiol y Carme Martinell. También queremos agradecer a los asistentes por su interés y participación en esta actividad.

Sobre les Iniciacions

Sobre las Iniciaciones – Regarding Initiation

13340813_10157171372125107_1919395096_o

CATALÀ

La iniciació és un tema complex i polèmic, un concepte que s’ha modificat molt a través del temps, i que sovint es tergiversa per a poder emmotllar-se als interessos de grupuscles i cercles determinats. Amb tot, tot i que això pugui sonar exageradament hermètic, només pot ésser entès un cop s’ha dut a terme.

En termes generals, podríem distingir entre dues iniciacions: aquella en què s’escenifica un ritus de pas, i la iniciació donada per un Mestre o un esperit.

La iniciació vista com a ritus de pas és aquella basada en una sèrie de passos, frases estipulades, i eines concretes, que se sol donar en el context d’un grup tancat, d’un cercle de practicants on, un cop admès, a l’iniciat se li atorgaran coneixements d’una tradició concreta així com suport i ajut. Aquesta iniciació és d’índole secreta i no hauria d’ésser transmesa fora dels límits del cercle, a no ser que s’estipuli de forma expressa, sota risc de conseqüències màgiques i personals. En la iniciació com a ritus de pas, aquell qui ha d’ésser iniciat sol passar per la escenificació genèrica d’un ritus de mort i resurrecció o una sèrie de tasques que posen a prova la seva valia. Un cop és aprovat, se li atorguen presents (tangibles o intangibles) que seran prova de la seva pertinença al cercle.

Aquesta iniciació és únicament la validació de l’entrada a un cercle de persones en un món físic. Evidentment, els passos són plens de simbolisme, i el ritus iniciàtic pot ser viscut como una experiència intensa i transcendent. Però aquest ritus simbòlic no demostra que una persona hagi sigut acceptada pels esperits o que sigui un coneixedor dels Misteris de l’Art.

Un individu però, pot ésser iniciat pels esperits i viure la iniciació com una experiència mística a partir de la qual l’iniciat passarà a ser deixeble directe d’aquestes energies. Aquesta primera iniciació, que se sol donar en soledat i a títol personal, pot prendre molt temps o pot ésser instantània, pot ésser subtil o pot ésser agressiva (o fins i tot traumàtica). Les iniciacions d’aquest tipus solen esdevenir una porta, la qual, per a creuar-la, cal que l’iniciat dugui a terme un canvi substancial de la seva visió de les coses i la superació de les seves pors més profundes o les dificultats més insospitades. D’ençà aquell punt, l’iniciat passa a conèixer alguns dels misteris de l’Art, tot i que, al cap i a la fi, la compleció d’aquest procés comporta tota una vida.

Així, una auto-iniciació (concebent-la com un ritual fixat similar a aquells que es poden trobar en llibres esotèrics) no té raó d’ésser, ja que la iniciació cerimonial només té sentit en un context grupal, i en el cas de les auto-iniciacions és el mateix iniciat que s’atorga un títol simbòlic per voluntat seva, i no els Esperits.

Les iniciacions no haurien d’esser brandades com una justificació de les nostres teories o els nostres actes. Els títols obtinguts en cercles secrets haurien de romandre secrets per respecte a l’Art i als germans membres, i si s’escau fer-los públics, haurien de ser fets servir amb cautela, perquè cap títol atorgat pels humans ens justifica davant els Mestres veritables.


CASTELLANO

La iniciación es un tema complejo y polémico, un concepto que se ha modificado notablemente con el tiempo, y que normalmente se tergiversa para poder amoldarse a los intereses de grupos y círculos determinados. Aun así, y aunque pueda sonar exageradamente hermético, la iniciación solo puede ser entendida una vez ha sucedido.

En términos generales, podemos distinguir entre dos tipos de iniciación: aquella en la que se escenifica un rito de paso y la iniciación otorgada por Maestro o un espíritu.

La iniciación vista como un rito de paso es aquella que se basa en una serie de pasos, frases estipuladas, y herramientas concretas, que se suele realizar en grupos cerrados de un círculo de practicantes donde, una vez admitido, al iniciado se le otorgaran conocimientos de una tradición concreta, así como soporte y ayuda. Esta iniciación es siempre secreta y no tendría que ser transmitida fuera de los límites del círculo, a no ser que sea estipulado de manera explícita, bajo riesgo de consecuencias mágicas y personales. En la iniciación como rito de paso, el que debe ser iniciado suele pasar por una escenificación genérica de un rito de muerte y resurrección, o una serie de tareas que pongan a prueba su valía. Una vez ha sido probado, se le otorgarán regalos (tangibles e intangibles) que serán la prueba de su pertenencia al círculo

Esta iniciación solo es la validación de la entrada en un círculo de personas en el mundo físico. Evidentemente, los pasos están llenos de simbolismo y el rito iniciático puede ser vivido como una experiencia intensa y trascendente. Pero este rito simbólico no demuestra que una persona haya sido aceptada por los espíritus o que sea conocedor de los Misterios del Arte.

Pero un individuo puede ser iniciado por los espíritus y vivir la iniciación como una experiencia mística a partir de la cual pasará a ser discípulo directo de estas energías. Esta primera iniciación, que suele darse en soledad y a título personal, puede conllevar mucho tiempo o ser instantánea, puede ser sutil o puede ser agresiva (o incluso traumática). Las iniciaciones de este tipo suelen ser una Puerta que para cruzarla es necesario que el iniciado cambie sustancialmente su visión de las cosas y supere miedos profundos o las dificultades más insospechadas. Desde ese punto, el iniciado pasará a conocer algunos de los misterios del Arte, aunque la totalidad de este proceso conlleva toda una vida.

Por ello, una autoiniciación (concebida como un ritual establecido, similar a lo que se puede encontrar en los libros esotéricos) no tiene razón de ser, ya que la iniciación ceremonial solo tiene sentido en un contexto grupal, y en el caso de las autoiniciaciones es el mismo iniciado que se otorga un título simbólico por voluntad suya, y no por la de los espíritus.

Las iniciaciones no deberían ser utilizadas como justificación de nuestras teorías o nuestros actos. Los títulos obtenidos en círculos secretos deben permanecer secretos por respeto al Arte y a los hermanos miembros, y si van a ser utilizados en público, debería ser con mucha cautela, porque ningún título otorgado por los humanos nos justifica ante los verdaderos Maestros.


ENGLISH

Initiation is a complex and polemic concept that has undergone several modifications throughout history, and that is often distorted in order to meet the interests of certain collectives and circles. However, as hermetic as this may sound, initiation can only be understood once one has experienced it.

In general terms, we could make a distinction between two types of initiation: that in which a rite of passage is staged, and that which is granted by the Master or a similar spirit.

The rite-of-passage-type initiation is based on a series of steps, fixed sentences, and tools, normally happens in a group context, in a circle of practitioners where, once the initiate allowed to enter, he/she will be given knowledge about a tradition as well as support and aid. This initiation is secret and should not be transmitted out of the limits of the circle, unless it is said otherwise, under risk of magical and personal consequences.

In the initiation seen as a rite of passage, those to be initiated go through a generic staging of death and rebirth, or a series of tasks that prove their value. Once he is approved as a member of the circle, he is given a series of gifts (either tangible or not) that will prove his membership.

This initiation is solely the validation to enter a group of people who are alive in the tangible world. Obviously, these steps are not devoid of importance. They are full of symbolism, and the initiation ritual can be lived as a transcendental and intense experience. Nonetheless, this symbolic ritual does not prove or demonstrate that the subject has been elected or accepted by the spirits or that he is a connoisseur of the mysteries of the Arte.

An individual can be initiated by spirits and live this process as a mystical experience. From that point on the initiated will become a direct disciple of the energies that guide him/her. This initiation often happens in solitude, it can be either instant or it can take years, it can be subtle or aggressive (an even traumatic). These initiation are a gate, that, to be crossed, demand the individual to carry on a substantial change in his/her way of seeing things, and to overcome his/her deepest fears and challenges. The initiate will then get to know some of the Mysteries of the Arte, though, in the end, the completion of the process implies the whole of a lifetime.

Thus, self-initiation (conceiving it as a fixed ritual similar to those that can be found in esoteric books) has no point in being, as this ceremonial rite of passage has only sense in group context, and in the case of self-initiation, it is the initiated the one who grants himself a symbolic degree on his/her own will, not the Spirits.

Initiations should not be bragged about as a justification of our theories or actions. The titles obtained in secret circles should remain secret out of respect for the Arte and fellow members, unless they are allowed to be made public. However, even in such cases this should be done with caution, for no title granted by men justifies us in front of the real Masters.

Sobre la importància del treball personal

goat

CATALÀ

Sobre la importància del treball personal, la coherència i la originalitat

Un dels objectius del Gremi de l’Art és vetllar per la originalitat i qualitat de la informació que es pot trobar sobre els temes que ens ocupen. Nosaltres creiem que el camí de la Bruixeria comporta una implicació personal, i sense això, ens trobem davant d’una trasnsmissió sesgada.

Sovint trobem situacions en què suposats practicants i entesos de l’Art agafen material i el fan passar per seu. Evidentment, això vol dir que aquests conceptes i vivències no s’han assimilat, i això resultarà ofensiu i perillós tant per al mestre com per als potencials deixebles. En aquest àmbit, les dreceres no porten enlloc i també es paguen cares.

Esperem que això serveixi com a advertència, ja que al Gremi de l’Art no es toleraran plagis, tergiversacions, ni mals usos de cap dels nostres materials ni dels d’aquells que comptin amb el nostre suport, i en cas que es duguin a terme, això tindrà conseqüències legals i màgiques.

AD NOCENDUM POTENTES SUMUS

CASTELLANO

Sobre la importancia del trabajo personal, la coherencia y la originalidad.

Uno de los objetivos del Gremi de l’Art es velar por la originalidad y calidad de la información que se puede encontrar sobre los temas que nos ocupan. Nosotros creemos que el camino de la Brujería conlleva una implicación personal, y sin esto, nos encontramos ante una transmisión sesgada.

A menudo nos encontramos con situaciones en la que supuestos practicantes y entendidos del Arte cogen material y lo hacen pasar por suyo. Evidentemente, esto quiere decir que esos conceptos y vivencias no se han asimilado, lo que resulta ofensivo y peligroso tanto para el maestro como para los potenciales discípulos. En este ámbito, los atajos no llevan a ningún sitio y también se pagan caros.

Esperamos que esto sirva como advertencia, ya que en el Gremi de l’Art no se tolerarán plagios, tergiversaciones ni malos usos de ninguno de nuestros materiales ni de los de aquellos que cuenten con nuestro apoyo; y si se diera el caso, eso comportaría consecuencias legales y mágicas.

AD NOCENDUM POTENTES SUMUS

ENGLISH

On the importance of personal work, coherence, and originality.

One of the aims of the Gremi de l’Art is to look after the uniqueness and the quality of the information that can be found on the topics that we deal with. We firmly believe that the path of Witchcraft has a strong personal implication, and, without it, we would only find a fragmented transmission.

We have often found cases in which alleged practitioners and experts on the Arte take someone else’s material and pretend it’s theirs. Evidently, this meand that concepts and experiences that are being dealth with have not been properly assimilated, which seems to us both dangerous and offensive to either the teacher or the potential apprentices. In this sense, shortcuts lead to nowhere, and their cost can be quite high.

We hope this will serve as a warning, as the Gremi del’Art will not tolerate plagiarism, manipulations or misuses of none of our material nor the work by those who have our support; but if such situation took place, we would take both legal and magical measures.

AD NOCENDUM POTENTES SUMUS

1r Seminari de Bruixeria Tradicional: Les Plantes i el seu Coneixement Ocult

SEMINARI PLANTES

CATALÀ

Ens plau immensament anunciar el primer Seminari de Bruixeria Tradicional del Gremi de l’Art. Enguany, hem decidit enfocar-lo en el món de les plantes i el seu coneixement ocult, un tema extens i ric al qual ens volem aproximar amb reverència i respecte. L’objectiu d’aquest seminari és ajudar als assistents a familiaritzar-se amb el món de les plantes màgiques, prendre-hi contacte, i establir una relació fructífera per ajudar-nos a la vida diària.

Dies: 18 i 19 d’agost de 2016

Lloc: Centelles

Preu: 170 euros (inclou curs, material, dossier; l’estança no està inclosa)

Programa:

  • tècniques i fonaments de la recol·lecció de plantes màgiques
  • trobar la planta de poder
  • confecció de sacs de bruixa
  • el vol de l’esperit
  • neteja i protecció energètica amb les plantes bruixes
  • introducció al camí de les metzines

Per a poder fer la vostra inscripció, envieu un correu electrònic a gremidelart@gmail.com amb el vostre nom i un correu de contacte.

Les places són limitades!


CASTELLANO

Nos complace inmensamente anunciar el primer Seminario de Brujería Tradicional del Gremi de l’Art. Hemos decidido enfocarlo al mundo de las plantas y su conocimiento oculto, un tema extenso y rico al que nos queremos aproximar con reverencia y respeto. El objetivo de este seminario es ayudar a los asistentes a familiarizarse con el mundo de las plantas mágicas, tomar contacto y establecer una relación fructífera para ayudarnos en la vida diaria.

Días: 18 i 19 de agosto de 2016

Lugar: Centelles

Precio: 170 euros (incluye curso, materiales, dosier; la estancia no está incluida)

Programa:

  • técnicas y fundamentos de la recolección de plantas mágicas
  • encontrar vuestra planta de poder.
  • confección de sacos de bruja.
  • el vuelo del espíritu.
  • limpieza y protección energética con las plantas brujas.
  • introducción a la senda de los venenos

Para hacer vuestra inscripción, enviad un correo electrónico agremidelart@gmail.com con vuestro nombre y un email de contacto.

¡Las plazas son limitadas!


ENGLISH:

We are immensely pleased to present the first Traditional Witchcraft Seminar by the Gremi de l’Art. This year, we have decided to focus it on the world of plants and their occult knowledge, an extensive and deep topic which we will deal with reverentially. The goal of this seminar will be to help the attendants to get familiar with the world of witch plants, and to establish a fruitful relationship with them to help us in our daily life.

Days: August 18th and 19th

Place: Centelles (Catalonia)

Price: 170 euro (includes course, materials, dossier, accomodation NOT included)

Programme:

  • techniques and concepts on the harvesting of magical plants
  • finding your plant ally
  • the making of witch bags
  • workshop on spirit flight
  • cleansing and energetic protection with the aid of witch plants
  • introduction to the Poison Path

In order to sign in, please send an email to gremidelart@gmail.com with your name and a contact e-mail address.